Ens hem d’agenollar a la Consagració?

Mossèn Rafael ha publicat aquest article a Catalunya cristiana, que reproduïm aquí. Ha estat comentat en medis eclesials.

La resposta sense dubte és sí. El Missal indica que els fidels que no s’agenollen facin una inclinació profunda, com la que fan els concelebrants durant la consagració. Quina bellesa més gran! Els Sants Dons adorats per tota l’assemblea ja sigui amb els genolls vinclats, o amb el cos vinclat (veneremur cernui). Talment gavelles vinclades pel vent de l’Esperit.

La qüestió no es planteja a nivell de rúbrica (Déu ens guardi dels maniàtics de la rúbrica!), es planteja des de la fe eucarística. Cal agenollar-se o inclinar-se profundament no perquè estigui manat, sinó perquè el Senyor és allí, en la glòria i en la humilitat del seu Sagrament. No és una qüestió de rúbrica, sinó de fe i d’amor. També de sensibilitat espiritual i de catequesi mistagògica.

Quan un compren amb la percepció de la fe que el pa és el Cos del Senyor entregat per nosaltres i el Vi la seva Sang Preciosa vessada per nosaltres, llavors no li dol ni agenollar-se, ni inclinar-se, ni el que sigui. Sap que allí sacramentalment hi ha el Senyor entregat per tots, per tant, d’una manera única i indivisible per cadascú. La pregària eucarística no és una oració simplement, és una acció (actio) en la qual el Senyor pel ministeri de l’Església, sota la invocació de l’Esperit Sant, actualitza la donació de la Creu per nosaltres. ¿Com no ens hem d’agenollar o inclinar davant del Sagrament de l’Amor? ¿Com no ens hem d’agenollar o d’inclinar al Nom del qual s’agenolla el cel, a la terra i sota la terra? (Fil 2:10). ¿Qui pot blasmar els germans que ho fan? L’adoració de l’assemblea davant el Misteri de la fe no manifesta una religió d’esclaus, ni empetiteix la persona, ans el contrari li dóna la llibertat més alta, ja que l’obre al Misteri Infinit de l’Amor. Ningú pot rebre l’Eucaristia, predicava sant Agustí, sense adorar-la abans.

Adorar aquí significa reconèixer o discernir en el pa i en el vi de l’Eucaristia la presència del Ressuscitat que es dóna a nosaltres sacramentalment. Se’ns comunica en cada Eucaristia el seu amor pasqual, ens fa passar de mort a vida i ens introdueix en la intimitat de la Santa Trinitat. Quan escoltem les paraules de la consagració emergeix des de molt a dins nostre les paraules: Senyor meu i Déu meu (Jn 20:28).

Tanmateix l’adoració externa de l’Eucaristia seria vana sinó comprenem que també sobre cada existència marcada pel sofriment, per la pobresa i la marginació, el Senyor també diu: “Això és el meu Cos”. El cristià, rebent l’Eucaristia, es deix dur per un dinamisme d’amor sense fi. Allí realment on l’Església surt de sí mateixa per anar al món i comunicar l’amor en què ha estat estimada. Ho fa sense ostentació ni masses paraules, sinó amb obres (1Jn 3:18). Cada cristiana o cristià que ha rebut l’Eucaristia ha d’irradiar al seu voltant un espai lluminós d’amor, de bondat, de delicadesa. Com un deixar rastre de la presència del Senyor. És el que diu Isaïes: “Tindrà per avantguarda la teva bondat i per rereguarda la glòria del Senyor” (Is 58:8). Recordem la predicació de sant Joan Crisòstom: “Si voleu honorar el cos de Crist, no menyspreeu quan està nu; no honoreu el cos de Crist amb vestits de seda, mentre que, fora del temple, no honoreu l’altre Crist que sofreix per fred i nuesa (...)”. (Hom. in Matthaeum, 50,3). Que les nostres celebracions respirin pau, unitat, alegria, amor als pobres. I que tots rebem l’Eucaristia, com deixen els antics devocionaris de casa: “Amb l’esperit i l’amor en què ho feren santa Maria i els sants”. 
 

La litúrgia de la creació

L’encíclica del papa Francesc Laudato si' és nova en tots els sentits, nova per l’estil i nova pel contingut. Sense dubte enriqueix la teologia social de l’Església sobre l’ecologia i la porta més enllà. La qüestió ecològica ja és per sempre, des del punt de vista magisterial, una “qüestió moral” És també una convergència important del diàleg ecumènic, i fins tot, inter-religiós. L’encíclica és un monument a un humanisme integral en què es proclama que la tutela de la creació és alhora la tutela de la persona humana. Els reptes plantejats pel papa Francesc, realment profètics davant del món, la carta del papa Francesc és realment una denúncia contra els poders que destrueixen la mare terra i els homes que hi habiten. Ve a dir: «Si continuem així només podem imaginar l'autodestrucció de la terra». Sota les seriosíssimes qüestions plantejades pel Papa des d’una ecologia integral es pot endevinar una mística que neix d’una profunda espiritualitat (cf. nr 233). L’Encíclica té elements del gran teòleg de la litúrgia que fou Romano Guardini que el Papa cita en el nr. 203.

La bellesa de la teologia de sant Bonaventura, el teòleg franciscà per excel·lència, amara la carta del Papa. La creació és un do de Déu: tots els essers creats porten el segell de la Trinitat (cf. nr 239). Els éssers pel sol fet d’existir glorifiquen a Déu (cf. nr 33). Tota aquesta teologia està germinalment continguda en el Càntic de les Criatures del pobrissó d’Assís, que dóna títol i context a la carta del Papa Francesc. (cf. 87).

La litúrgia cristiana expressa la lloança de la creació, l'assumeix i l'eleva vers la santa Trinitat. Ressonen les paraules de la Pregària Eucarística III: Amb raó us canta lloances tot l’univers creat. Com també la Pregària Eucarística IV: Heu creat l’home a imatge vostre, perquè en servir-vos a vós, que sou el creador, dominés totes les coses creades. En la doxologia del Cànon Romà diem: Pel qual vós heu creat totes aquestes coses, les santifiqueu, les vivifiqueu i ens les doneu”. 

Tot ens ha estat donat per Déu: la primera creació i la segona creació. Tant la primera creació com la segona creació estan en expectació que es manifesti la glòria dels fills de Déu, com escriu Pau a la carta als Romans: «Tot l'univers creat està atent, esperant que es reveli d'una vegada la glorificació dels fills de Déu». Són realment bellíssimes aquestes paraules: «La vida eterna serà un estupor compartit, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc, i serà donada als pobres, definitivament alliberats» (nr 243). El Papa es refereix al culte cristià escrivint: «El cristianisme no refusa la matèria, la corporeïtat, al contrari, la valoritza plenament en l'acte litúrgic; el cos humà mostra la seva naturalesa íntima del temple de l'Esperit i s'uneix al Senyor Jesús, fet també el cos per a la salvació del món» (cf. 235).

Realment cal llegir, meditar i pregar els números 235-236 en què el Sant Pare es refereix amb paraules sàvies de l’Eucaristia. L’ecologia acaba sent mística, quan un contempla l’Eucaristia, on el pa i el vi, fruit de la terra i del treball dels homes, es converteix en el centre de l’univers i de la història, anticipació i profecia de la transfiguració de tot l’univers creat en Crist. Es així que el Papa Francesc escriu: «Per l’experiència cristiana totes les criatures troben el seu sentit en el Verb encarnat, perquè el Fill de Déu ha incorporat en la seva persona part de l’univers material, on ha introduït un germen de transformació definitiva» (ibídem). La litúrgia cristiana és també la litúrgia de la creació, perquè Crist en la seva creu elevà tot l'univers cap a Déu i uneix Déu i l'home per sempre. No tant sols l'home, sinó també el món que l'habita amb la seva bellesa. Una bellesa de la qual els pobres de la terra també n'han de participar, ja que la creació és un do de Déu per a tots. Cada Eucaristia implica una voluntat de custodiar la creació.

Gaudiu d'aquest preciós vídeo, ple d'imatges magnífiques i amb una lletra que és tota una pregària:

M’agrada la Missa de 10

De fet, totes les misses m’agraden. És clar. I en cada celebració intento presidir l’Eucaristia amb serenitat i sóc conscient que, quan pujo les escales del presbiteri i estic prop de l’altar del Senyor, exerceixo el ministeri en el punt més alt. Allà on el sacerdot adquireix la representació del Crist que no tant sols presideix la comunitat, i la saluda desitjant-li la pau, i proclama i predica l’Evangeli, sinó, cosa molt més gran, s’immola en Crist dient les paraules de la consagració. Es l’oblació de la pròpia vida unida a l’oblació de Crist a la creu. Sempre m’encomano quan baixo per la rampa a la Mare de Déu perquè no em deixi sol celebrant l’Eucaristia del seu Fill.
Però la Missa de 10 la celebro amb una gran alegria. És la primera del diumenge. És com estrenar-lo. Abans de missa de deu sempre hi ha creients que fan una estona de pregària a la Capella del Sagrament. La llum de l’hora tèrcia (l’hora en què els apòstols van rebre l’Esperit Sant) entra pels vitralls tant preciosos de la parròquia i ho inunda tot. Hi ha pau. Hi ha desig de pregària. Hi ha desig de rebre el Cos de Crist. Resplendeix el misteri del Diumenge, el dia del Senyor. La Pau de Déu davalla sobre nosaltres. Crist en nosaltres per sempre. Crist Eucaristia damunt l’altar, partit i donat. Després omplo del Pa de l’Eucaristia els pixis que la M. Teresa, i d’altres, porten als ancians. D’altres encara es queden a fer l’acció de gràcies i d’altres conversen abans d’anar cap a casa.
Són els cristians de la Parròquia, de Missa de deu, de sempre. Tots sortim contents: ja hem anat a Missa. Un diumenge més. Una Presència més del Senyor amb nosaltres. Gràcies, Senyor, per la Missa de deu que dóna tanta pau.
Tot és do vostre.

Més que un vitrall..., una lliçó de Revelació (I)

(Si feu clic damunt la foto, es farà més gran i la veureu amb més detall)

El Dia de Crist Rei varem inaugurar vitralls nous a la Capella del Sagrament. Resplendeixen tant per fora com per dins. Aquests vitralls han estat fets amb un gust exquisit, gairebé cercant la perfecció per l’ATELIER LAFUENTE. El criteri ha estat que els vitralls no fossin figuratius, sinó evocadors de la naturalesa, a la manera modernista, de tanta tradició a Reus.
En el vitrall que hi ha sobre el sagrari (de fet, els dos s’han de mirar amb continuïtat) hi veiem representat el misteri cristià a través dels símbols de la naturalesa. S’hi representa la Roca, sobre la qual hi ha una Llàntia encesa. Tant la roca com la llàntia representen el Crist.
L’Escriptura diu d’Ell que és la Pedra viva sobre la qual reposa tot l’edifici. I també diu l’Escriptura que Ell és la llum del món.
De la pedra viva en surt el riu de l’aigua de la vida. És l’aigua de la gràcia, el riu que brolla del nou paradís, que és el Crist. S’hi veuen representats dos peixos, que porten aquesta inscripció IXZÚS. Es un símbol pel qual en l’antiguitat es reconeixien els cristians i l’anagrama en lletres gregues de «Crist, Fill de Déu, Salvador». Els dos peixos representen els cristians que vivim per la gràcia dins de l’aigua de la vida, dins de la gràcia de Crist. No podem viure sense la gràcia, altrament moriríem. Com els peixos fora de l’aigua. Sobre aquest misteri hi plana l’Esperit, en forma de coloma, que davalla damunt del Crist i del riu de la vida en el núvol de la glòria i de la presència de Déu amb un branquilló al pic. Es un branquilló d’olivera. Significa que l’amor de Déu segella una aliança de pau per aquells que l’acullen i l’estimen. L’aigua de la vida floreix tot al voltant. Són els fruits de la gràcia. Però al costat de la roca hi creix un salze. L’arbre enyoradís, segons els salms, car tots els qui vivim dins el riu de l’aigua de la vida, enyorem i tenim nostàlgia de la Jerusalem del cel on contemplarem Jesucrist cara a cara. Es l’actitud de l’orant davant del Sagrari: ¿Quan us podré veure, Senyor, cara a cara, sense el vel del sagrament? (Continuarà).

Rafael Serra. Rector

Advent, camí d’esperança

El diumenge dia 28 de novembre s’inicia l’Advent, un temps, marcat per l’esperança.

L’Església enguany comença l’Any Litúrgic amb el Cicle A. Recordem que el Nou Poble de Déu des del Concili Vaticà II va estructurar les lectures de la Missa en tres Cicles: A, B i C, amb la finalitat que al llarg de tres anys anéssim aprofundint en els diferents missatges de la Bíblia.

Durant aquest any ens endinsarem en l’Evangeli de Sant Mateu, el més extens, elaborat per tota una comunitat al llarg d’uns 50 anys. Va ser escrit sobre l’any 80-85 i ens presenta Jesús com a Mestre. També llegirem la Carta als Romans, la Primera Carta als Corintis, als Colossencs i als Filipencs.

Advent! Són aquestes quatre setmanes que ens preparem per celebrar el Nadal. Què ens cal fer?

- Obrir de bat a bat el nostre cor per acollir el Senyor que ve.

- Vetllar. “Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cor...”.

- Intensificar les estones de pregària. Aprofundir en la lectura de la Bíblia. Participar sovint de l’Eucaristia.

- Assistir si es pot al Recés i a les Vespres programades.

- Compartir no sols béns materials, sinó la nostra vida.

- Aturar-nos i revisar les nostres actituds negatives: rutina, desànim, pessimisme, rancúnies, ressentiments, poca amabilitat...

Nosaltres els cristians hem de saber contemplar amb serenor el crit de tres personatges marcats per l’esperança.

1r. Isaïes. Profeta de l’Antic Testament que visqué a Jerusalem l’any 760 aC. Fou un home de pregària, humil. Se’l coneix com el Profeta Messiànic, ja que ens parla de l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), “de la dona que tindrà un fill, del poble que caminava en la fosca que ha vist una gran llum”; ens diu que el seu nom és: “Conseller prodigiós, Déu heroi, Príncep de la Pau”. També ens descriu les característiques del Nou Regne.

2n. Joan Baptista. El Precursor que preparà el camí de Jesús, fill d’Elisabet i Zacaries, cosí de Jesús. És el més gran dels homes nascut de dona, home de pregària, humil, auster. Fou qui batejà Jesús en el riu Jordà. És l’últim profeta.

3r. Maria. La dona del “sí”, del facis a la voluntat de Déu. El personatge central de l’Advent. Maria plena de gràcia i escollida per ser la mare del Salvador. Model de pregària i oberta a l’acció de l’Esperit. Discreta, prudent, senzilla. És la primera i més perfecta deixeble de Crist, ens diu Pau VI.

Aturem-nos a reflexionar. Cal que aquest Advent sigui millor per anar construint un món on regni l’amor, la pau, la justícia i la caritat.

La dedicació de la Sagrada Família

No va ser fins el divendres anterior que em van confirmar que tenia una invitació per a assistir a la dedicació de l’Església de la Sagrada Família. Els meu primer pensament va ser pel meu avi Lluís Bonet i Garí. Ell va ser la primera persona que em va parlar d’Antoni Gaudí, l’admirava i el venerava i això ho transmetia a tots els que l’envoltaven. Juntament amb d’altres arquitectes els va tocar continuar les obres de la Sagrada Família en èpoques molt difícils i amb moltes dificultats. Crec que sinó hagués estat per la seva tenacitat avui aquesta església no existiria.

Diumenge, dia 7 de novembre, sobre 2/4 de 7 del matí vam sortir de Reus. A la bossa de mà, entre altres coses, hi portava 3 objectes que volien significar 3 intencions. Un anell en record dels meus avis Lluís i Mercè, una estampa de la Mare de Déu en record de la meva comunitat de Crist Rei i una bosseta d’herbes aromàtiques del Montsant en record dels malalts i ancians de la Parròquia i que visitem els membres de la Pastoral de la Salut.

Abans de les 9 del matí ja era dins de l’església. Una església enorme, immensa, però a la vegada acollidora i molt lluminosa, pràcticament no hi havia llum artificial, no hi havia focus per a les càmeres de televisió. La celebració va ser molt solemne, però a la vegada molt familiar. La litúrgia, bellíssima. Un dels moments que em va fer una il·lusió especial va ser el de l’aspersió de l’aigua perquè el prevere que em va aspergir era el meu oncle Lluís i el detall que més em va emocionar va ser que el calze que va utilitzar el Sant Pare per a la consagració era el que havia dibuixat el meu avi pel meu oncle en motiu de la seva ordenació. Disculpeu-me si trobeu que peco de vanitat al explicar aquests detalls tant íntims, però crec que els qui llegireu aquestes ratlles sabreu entendre el meu goig que, al cap i a la fi, és el que vull compartir amb tots vosaltres.

Dilluns al matí quan anava a treballar despuntava el dia, el paisatge s’anava omplint de llum i amb va venir el record del dia anterior: la llum que hi ha a l’interior de l’església de la Sagrada Família és la mateixa que la del nostre estimat Baix Camp. La divina Providència, a través del geni de Gaudí, ha volgut que la lluminositat de la seva terra i que també és la nostra estigui al centre de Barcelona, a dins de la basílica de la Sagrada Família.

Agenollar-se durant la consagració

El Missal Romà hi ha aquesta rúbrica: que els fidels s’agenollin durant la consagració, o bé que facin una inclinació profunda quan el celebrant fa la genuflexió després de consagrar els Sants Dons. En les nostres parròquies, per raons que serien llargues d’explicar, s’ha perdut el costum d’agenollar-se durant la consagració i ens trobem amb la situació ridícula de veure el celebrant adorar el Senyor fent la genuflexió després de consagrar el pa i el vi, mentre l’assemblea roman quieta com si no passés res, com si només el celebrant cregués en la Presència Eucarística. Així, doncs, us dic que qui s’agenolla durant la consagració fa molt  bé, i qui adora el Senyor amb una inclinació profunda també fa bé.
El que no està bé (com passa a tantes parròquies) és no fer cap signe. Ja sé que això pot semblar antic, carca, o senyal d’involució, però us ho ben dic que és una equivocació. Adorar Déu és l’acte més sublim i digne de la persona humana i del cristià que mai es es revesteix d’una dignitat més alta que quan adora el Senyor de la Glòria.
En l’Eucaristia sinó hi hagués la conversió admirable de la substància del pa i del vi en el Sagrament del Cos i de la Sang del Senyor, amb la seva humanitat i divinitat, no seria res. Però perquè hi ha la Presència del Senyor, l’Eucaristia és penyora de vida eterna i comunió real i veritable del Crist amb nosaltres.
Adoreu el Senyor, sempre amics! Agenollar-se o fer la inclinació profunda com mana la Litúrgia no és ridícul ni carca. No fer-ho és un fals progressisme que ara ja ha passat de moda. Si algú vol ser progressista que practiqui la justícia, estimi els pobres i es comprometi amb la parròquia. Quan participem en la celebració cristiana ho fem en el cant, en el cos i en l’esperit. Es una qüestió de fe: Crist realment, veritablement i substancialment està present en l’Eucaristia.
Aquesta és la fe de l’Església d’avui, de sempre i a tot arreu. 

Els bells sons de la Paraula

El diumenge que vam celebrar la dedicació del temple parroquial, vam gaudir de la companyia de la capella i l’escolania de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de la nostra ciutat. A tots ens va sorprendre de forma molt agradable el seu treball i la bellesa dels seus cants. Per això, us convido a reflexionar sobre el que és la música, el que significa per a nosaltres i la seva relació amb la Paraula revelada en l’Escriptura.

Us heu aturat a pensar en la música? No parlo d'una música determinada que recorda un episodi de la nostra vida especialment sentimental, sinó de la música, dels sons ordenats segons unes regles que ens són agradables. Què fa que l'ésser humà sigui capaç d'emocionar-se fins a extrems impensables sentint una música, un so? Quan estem nerviosos cantem, quan estem contents cantem, quan celebrem la nostra fe cantem, quan ens sentim buits... hi ha tants àmbits de la nostra vida que omplim de música!

Us heu fixat que és present en la nostra vida: tant en els moments importants com en el fer de cada dia? Ho podem intentar esbrinar d'una altra forma: Penseu durant una estona la nostra vida diària sense cap bri de música.

Diuen que l'inici de la música s'ha de situar en la prehistòria, quan l'ésser humà adquireix capacitats cognitives i comença a fixar-se en el cant dels ocells, en els sons de la natura i mira d'imitar-los amb la seva boca i les seves possibilitats. Més tard ho farà amb l'ajut dels instruments que ell mateix crearà...

La música era -i és, òbviament- part de la comunicació i es presenta abans que l’escriptura.

I ja que hem parlat de celebrar la nostra fe, no és un racó extremament musical i bell de la Història de la Salvació el llibre del Saltiri (els salms), una col·lecció de poemes per a ser cantats pel poble d'Israel. Són poemes escrits entre els anys 1.000 i 700 abans de Crist!! Fa 3.000 anys! Amb la idea de reconèixer Déu, la seva bondat i la seva misericòrdia, la seva intervenció en la història, l'elecció del poble...

L’Església de tots els temps ha estat un vas on es serveixen begudes musicals excelses. Les composicions musicals per honorar Déu, la musicalitat dels fragments de la Sagrada Escriptura feta per centenars de compositors, la profunditat dels sentiments que s’ajunten a la música, li atorga un espai preeminent a les nostres celebracions.

Potser no caldria dir-ho, però la Revelació de la Paraula de Déu, ja destil·la en ella mateixa una música celestial perquè s’adreça directament als nostres cors. Aleshores no hi ha possibilitat de cantar malament. Podrem desafinar, però el nostre cor mira cap a Déu. No deixem de cantar mai, no dimitim de participar a l’assemblea que canta el Senyor, no renunciem a afegir-nos a la comunitat que canta i lloa com ho feia el poble d’Israel, com ho feien els primers cristians, com ho ha fet l’Església, com ho han fet joves i grans de tots els temps.

També la nostra comunitat té com a expressió genuïna i actual, la lloança a Déu.

El ministeri dels organistes

Els organistes ens els hauríem de mirar amb un gran respecte. Són els organistes de la nostra parròquia. Ells fan sonar l’instrument rei. Tots els sons que hi ha dins de la caixa de l’orgue per les seves mans es posen al servei de la celebració. Sostenen el cant, omplen el silenci i aquest esdevé pregària.

Les melodies els organistes les han de tocar amb el cor. Toquen per a Déu i això és sublim. La millor música és per al Rei, deia Sebastià Bach.

No han d’estar pendents de si ho fan bé o malament, perquè la gent que va a missa no els escolta en sí mateixos, sinó que els escolta en la mesura que els permet pregar, que se senten elevats i descobreixen per la música la bellesa de l’acció litúrgica. Ningú escolta l’orgue a missa com si l’escoltés en un concert. Si algú ho fa vol dir que no té el cor posat en el Senyor.

L’art del bon organista sap improvisar notes en el silenci que hi ha. L’art del bon organista sap tocar la dansa de l’ofertori que preludia la Presència del Senyor, absolutament adorable en l’Eucaristia.

Els ofertoris, fora del temps quaresmal, han de ser esplèndids, amb forte, joiosos. Mai la música de l’ofertori és intimista, és sempre joiosa. Es pròpiament el moment del petit concert a lloança del Senyor que ha donat l’Eucaristia a l’Església.

A la parròquia tenim bons organistes: la Consol, la Sílvia, la Montserrat, el Josep Enric. Són els millors perquè ho fan amb fidelitat i amor. Tan debò en tinguéssim més pel goig de tots.

La pregària de Vespres

Va ser durant el passat temps d’Advent que la parròquia va començar a cantar els diumenges, i de forma comunitària, la pregària de Vespres. La proposta la van fer alguns alumnes del Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (en el que el nostre rector és vice-director) i va anar sent cada cop més seguida per fidels de la parròquia i fins i tot d’altres parròquies.

L’experiència es va repetir durant la Quaresma i va acabar el diumenge de Pasqua amb les solemnes vespres baptismals, en la que els assistents (que ja formaven un nombrós grup) van entonar els tres magnificats que marca la Litúrgia de les Hores per aquell dia.

Va ser com una alenada de nova espiritualitat que la nostra parròquia no havia experimentat, estones de silenci, el cant dels salms, la contemplació i fins i tot en ocasions extraordinàries l’exposició del Santíssim, van acompanyar les estones de reflexió que

Ara repetirem l’experiència el proper diumenge de l’Ascensió i us animem a que aquelles persones que no coneixeu el ritme de la Litúrgia de les Hores us apropeu per conèixer aquesta expressió de la pregària comuna de tota l’Església Universal.

El Senyor es vol manifestar així

En temps de crisi eclesial cal retornar a la pregària. És el mateix dir que cal retornar a allò que és essencial. I l’essencial per nosaltres és el Crist. Un home laic em deia, després de l’Exposició del Santíssim Sagrament: «El Senyor es vol manifestar així». No és debades i sense intenció que tenim voluntat per fer adoració eucarística a la nostra parròquia. Brolla d’una certesa: de què a Crist Rei ens és bo de posar-nos de cara el Senyor i adorar-lo. La renovació d’una parròquia, en un moment crucial de la seva història, no ve només de nosaltres (de les nostres pròpies capacitats), sinó que només la podem rebre com un do del Senyor. Ja he sentit aquesta música: «tot això és anar endarrere, és d’un altre temps». Els qui són d’un altre temps són ells (la dècada eclesial dels 70 ja ha passat i ha donat el que havia de donar) i el camí cristià sinó s’enfila per la muntanya de l’espiritualitat arriba moment que no condueix enlloc i esdevé estèril. Sona a buit. En castellà dirien «suena a hueco». Crec que és bo per nosaltres i per mi posar-nos de cara a Crist Eucaristia perquè el Senyor ens ensenyi el que hem de fer i ens doni la força necessària per a fer-lo. I perquè en el fons som uns pobres que tot ho hem de demanar a Nostre Senyor.  I també perquè crec que «lluny de la taula eucarística» no creix res en l’Església, ni tant sols la catequesi. El primer que hem de fer és adorar Déu en el Sagrament real del seu Amor, que és l’Eucaristia. La resta ens serà donat.
Cal pregar perquè mai hi ha proporció possible entre el que fem nosaltres i el que pot fer el Senyor. Nosaltres fem el possible, però el Senyor fa l’impossible. I així tenim pau.  I hem de deixar espai perquè ell actuï. Sant Francesc deia: «Si sabéssim adorar Déu tindríem la pau dels grans rius que plàcidament van vers el mar».