És la santa icona (imatge) del Nadal del Senyor en la representació antiga i universal
Venerada immensament pels cristians. Són portes del cel, per contemplar els misteris de Déu.
A primera vista sembla un dibuix però de fet és una representació quasi sacramental del Misteri.
L’Infant ocupa el lloc central (és el signe de segons Lluc).
La perspectiva és sempre inversa, no hi ha profunditat.
És el centre equidistant dels quatre angles. Hi ha una elevada muntanya que ascendeix fins al cel, a manera d’escala de Jacob. De la muntanya del Senyor em ve l’ajut!, diu el salm. L’Infant està posat al cor de la terra, dins d’una cavitat negra que representa el sheol (els inferns, el lloc del no Déu, la mort, la tenebra). Un raig procedent del cercle de la divinitat (en altres ocasions és triple) acaba amb un estel que representa l’Esperit Sant. Tota la Trinitat és present, en el Pare que es fa visible en la llum de l’Esperit i en el Verb encarnat. l’Infant està faixat i això ja representa la seva sepultura i profetitza la resurrecció. Està posat en un altar, ell ha de ser ofert, i prop d’ell el bou i la mula de la lectura d’Isaïes en la nit de Nadal. Tanmateix el bou representa els sacrificis de l’antiga aliança i l’ase sobre el qual pujaria el Senyor a Jerusalem per oferir-se ell mateix com a anyell immaculat. Jesús és la llum que il·lumina la foscor del món sense Déu. L’Infant porta la inscripció: «jo sóc».
L’altra figura és la de Maria, postrada després de d’infantament, Té forma de gavella, la llavor que ha germinat. Porta els tres estels de la seva virginitat. El color de la seva túnica és el blau (del cel, de Déu(), però també el mantell porpra de color de terra. Que representa la terra flonja, apta per germinar, de la paràbola del sembrador.
Estranyament Maria no mira l’Infant, el senyala amb la mà, però mira a Josep o bé a l’Infant rentat per les llevadores. En les imatges de la Mare de Déu sempre ens miren a nosaltres en la iconografia oriental. Si la vegéssim de prop és una mirada que sempre beslluma tendresa (una infinita tendresa). També beslluma una compassió infinita i un pressentiment del destí de l’Infant. Els ulls de la Mare de Déu miren a Josep, que, en el desert, representa a la humanitat temptada pel dimoni (no és possible que Déu s’0hagi fet home). La humanitat i nosaltres patirem sempre aquesta temptació i llavors la mirada de Maria esdevé una mirada d’intercessió per nosaltres. Però els ulls de la Mare de Déu també miren vers les llevadores, que, joioses, netegen l’Infant acabat de néixer. és una professió de fe en la humanitat de Jesús. És veritable Déu i veritable home. El netegen en una pica plena d’aigua, la font de la vida, el baptisme, els qui hem nascut de Déu. Maria també intercedirà pels fills de Déu que neixen de l’aigua i de l’Esperit Sant. També s’hi representa el ministeri eclesial. A la part superior les dues muntanyes (humanitat i la divinitat de Crist). Per una banda els savis de l’orient que veuen l’estrella (la humanitat s’ha posat en camí seguint la llum de la fe i amb els tres rostres que representen les tres edats de la vida, sempre i en tota edat hem de seguir Crist). A l’altra banda, els pastors, els senzills i els humils del cor que parlen amb els àngels. Una àngels que adoren amb les mans velades el Misteri i canten la lloança, la pau a la terra i la glòria al cel. Els pastors són els primers que adoren el Senyor. N’hi ha un que toca la trompeta i representa els pastors de l’Església que anunciaran l’Evangeli de Jesús a tot el món: la gran alegria per tot el poble. Finalment l’Arbre de la vida, el paradís restablert. perdut, en Crist retrobat. Oh Nadal, el meu paradís, exclamava sant Antoni de Pàdua. Allí on hi ha el Senyor tot floreix de nou, el desert esdevé un verger.
Cal posar-nos dins de la icona i contemplar-la i adorar el Misteri, Aquesta és la consigna d’aquest any: adorar el naixement del Senyor, Adorar la presència del Senyor en la història. En el fons cal dir-nos, estremits de joia: «Ha nascut per mi».
