Reivindico, amb aquest post, l’orgue i l’organista i que ningú digui “no estigui per orgues”. En les celebracions actuals, i des de fa molts anys, tant l’instrument com l’instrumentista han estat una mica preterits en general. La música d’orgue en la litúrgia no té un lloc merament ambiental o ornamental, sinó que està al servei de la pregària de tota l’assemblea. L’orgue, segons l’esperit de la litúrgia, recull les pregàries de tots i les eleva a Déu. Per dir-ho així, el so de l’orgue està amarat de la pregària de tots i ens posa en comunió els uns amb els altres. Que soni l’orgue sol no vol dir que l’assemblea deixi de participar.
Jean Guillou a Saint Eustache, Paris. Any 2010
La litúrgia és el lloc natural de l’instrument, ja que va néixer allí i està destinat allí. Observeu la diferència que hi ha entre l’orgue tocat dins de la celebració o en un concert. Per altra banda, ser organista implica una preparació que dura tota una vida. Quan escoltem i preguem amb l’orgue, sempre hem de pensar que els grans organistes s’han passat hores i hores en nits fredes i solitàries amb les mans als teclats i els peus als pedalers. La interpretació de les obres sempre està supeditada a les capacitats de l’orgue i al virtuosisme de l’intèrpret.
Tant de bo a cada parròquia, en la mesura de les possibilitats, tinguéssim un orgue i un organista titular. És una equivocació pensar que si l’assemblea no canta és greu. No és així, si hi ha música d'orgue, aquesta ja representa el cant i sentiment de tots. Per exemple, els espais en que l’orgue ha de sonar a pleret en la preparació de les ofrenes i en la comunió eucarística del poble. A un cristià que acaba de combregar no l’han d’atabalar gaire; ha d’estar en pregària íntima amb el seu Senyor i el so de l’orgue l’ajuda. Us posem tres youtubes de tres orgues significatius:
En els tres audios s’hi escolten el que s’anomenen “improvisacions” on es manifesta més la creativitat de l’organista per acompanyar l’acció litúrgica, al mateix temps s’hi constata la capacitat grandiosa i total d’aquest instrument per portar el so al límit, on comença l’infinit.
La Nadala Santa Nit, plàcida nit va néixer una freda Nit de Nadal als Alps austríacs, va recórrer el món conquistant generació rere generació, ha aconseguit interrompre batalles i s'ha adaptat a diversos estils: aquest passat Nadal ha estat el seu 200 aniversari.
Quan el 24 de desembre de 1818, en una petita església de la localitat d'Oberndorf, prop de Salzburg, va ser cantada per primera vegada pel seu lletrista, Joseph Mohr (1792-1848), coadjutor de Salzburg, i el seu compositor Franz Xaver Gruber (1787-1863), mestre i organista, natural de l'Alta Àustria, ningú imaginava que es convertiria en la nadala més famosa del món.
Postal de l'any 1918,
quan es va celebrar el centenari de la nadala
Joseph Mohr era un mossèn jove, havia nascut pobre i enmig de guerres; el seu poema és un anhel de pau dins del cor, Europa va connectar amb aquests sentiments i es feu seva la nadala. Imagino el bon mossèn anant a dir al seu organista: «Mira que quin poema de Nadal he escrit»; i el bon organista li posà la música entranyable. Sembla que que fou tocada per primera vegada amb una guitarra, perquè l’orgue de la parròquia estava en mal estat a causa d'unes inundacions i feia temps que ja no sonava.
Feia fred a fora, però dins del seu cor, tant el mossèn com l’organista, portaven a dins el desig de pau que expressaren el primer amb la lletra i el segon amb la música. Ambdues entranyables. Els imagino els dos cantant la Nadala i la gent, en la nit més ditxosa, escoltant-los amb emoció i tendresa. Fou la nit de Nadal de l’any 1818.
La nadala també és entranyable perquè en la nit de Nadal, en el temps de la gran guerra, l’any 1914, els soldats dels bàndols oposats feren treva i la cantaren cadascú en el seu idioma. Cantar la cançó va trencar el gel i va provocar un alto el foc temporal amb soldats d'ambdós bàndols reunits al mig, en "terra de ningú", per intercanviar tabac i dolços, jugar al futbol i cantar nadales. L’endemà reprengueren els combats. És coneguda aquesta nit com la «Nit de la fraternitat». Aquesta escena fa plorar! Sobre tot, no deixeu de mirar el vídeo, és curtet i preciós.
Dos-cents anys després, centenars de milions de persones canten aquesta cançó en més de tres cents idiomes i dialectes en tot el món. Nit de pau és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, himne universal de la pau, bé cultural internacional.
Transcrivim una crònica contemporània.
És la vigília de Nadal, i la torre de la petita església del poble, domina els sostres de les cases coberts de neu a la ciutat, com una gallina que protegeix els seus pollets. Al presbiteri, el jove P. Josef Mohr, de vint anys, està revisant l'Evangeli en preparació per a les cerimònies d'aquesta nit quan un cop a la porta trenca el silenci. És una camperola que demana al rector que ajudi a un nadó acabat de néixer.
Sense demora, el sacerdot deixa la comoditat de la seva llar i, després d'una dura pujada per la muntanya, arriba a la humil morada on ha nascut el nen. Al seu retorn les estrelles brillen al cel reflectint la seva llum sobre la blancor de la neu. Comença a reflexionar sobre l'escena que acaba de presenciar. El nen, la parella camperola i la seva humil llar li han impressionat. Li recorden a un altre nen, a una altra parella, a una altra humil morada, però en un lloc molt distant, a Betlem. Després de la Missa de mitjanit, Fr Mohr no pot dormir. Porta la ploma i el paper i comença a escriure un poema que es convertirà en la lletra de la cançó "Nit de pau". Al matí següent, dia de Nadal de 1818, el sacerdot piadós busca a un amic seu anomenat Franz Gruber, llavors de 31 anys. Després de llegir el poema, Gruber exclama: -Pare, aquesta és exactament la cançó de Nadal que necessitàvem! Beneït sigui Déu! Aquest mateix dia, va compondre la bella melodia, mateixa que des d'aquell llavors, ha acompanyat totes i cadascuna de les nits de Nadal. Amb aquest entranyable aniversari us desitgem a tots, estimats lectors i visitants del nostre blog parroquial, que tingueu un any 2019 ben feliç, ple de pau i de tot el que és veritablement important a la vida.
Sóc un catòlic, un que pertany a l’Església, la que està per tot arreu. Cosa increïble, la història de Jesús és un relat obert perquè m’inclou a mi, que sóc el seu deixeble. La mort no situa a Jesús fora de la història, sinó que l’obre a totes les generacions. Enmig de la multitud immensa, en el temps i en l’espai, dels qui han seguit el Senyor hi estic jo, un deixeble més, com tants! Es pot dir que la història de Jesús és meva perquè m’inclou a mi, ja que la seva resurrecció el fa contemporani a tots. Quan consagro el pa i el vi de l’Eucaristia m’adono que les paraules, dites en la intimitat del cenacle, tenen una projecció universal, completament eficaç, en el temps i es concreten en la celebració que presideixo, sense mèrit, amb els fidels. Un cristià ha après alguna cosa, només alguna cosa, quan entén que en les paraules: Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, hi ha inclosa la seva vida. Ell forma part d’aquest “vosaltres”.
Ell, ho escoltem a l’Evangeli d’avui, venia de Nazaret, dels silencis d’una vida obscura i anònima i es presenta davant del poble amb un missatge: El Regne de Déu és aquí, és el mateix dir: Déu és aquí en la seva persona. És el mateix dir: Hi ha un origen absolut i un final absolut i una presència amorosa que ho envolta tot. Aquesta és la gran notícia: Déu ha vingut al món en Ell, en el Jesús estimat. Ell em demana dues coses: que em converteixi, no és tant sols una conversió moral, sinó que visqui amb la convicció de què Déu és, ara en mi, però també en el meu final. I que visqui la relació amb els altres amb una convicció: l’altre, sigui qui sigui, és algú pel qual Jesús ha donat la vida. Quan un creu en Déu ja no pot viure igual, ja tot canvia. Hi ha una melodia de fons que ho omple tot, com el darrer, el més gran dels paisatges Escoltem "The Lord bless you and keep you" (Que el Senyor et beneeixi i et guardi). És una composició de música sacra coral, de John Rutter, al qual veiem dirigint en el vídeo, durant The Mark Thallander Foundation Choir Festival, l'any 2008.
Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.
M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.
És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.
Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.
Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).
A l’Evangeli, en el que s’anomena l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».
I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.
El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu.
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura:
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar).
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi.
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres.
Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.
Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit.
En ocasió de la Pentecosta que hem celebrat us recomanem escoltar la antiquíssima Seqüència litúrgica del dia de Pentecostes. La melodia gregoriana és bellíssima, antiquíssima, sil·làbica, ve de lluny, de les profunditats del cor orant de l’Església.
La dediquem al nou atemptat que ha patit la ciutat de Londres, en el Regne Unit. Com un clam per la pau. Només l’Esperit Sant pot eradicar el Mal del món i donar la Pau, la desitjada Pau. Us desitgem una santa Pentecosta, una Pentecosta que és la de tot l’any, la de sempre, una perenne Pentecosta. Oh Sant Esperit veniu! Us posem la versió catalana que hem emprat a la nostra parròquia. Una abraçada de tots, els uns pels altres, en la pau immensa del Sant Esperit, Foc que ve del Foc de la Trinitat, Amor que ve de l’Amor de la Trinitat que repartint-se entre tots no disminueix, que abrusa el cor.
El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.
La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"
Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.
«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».
El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.
Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor
Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.
El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!
El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.
Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre.
Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».
El fragment evangèlic forma part del que s’anomena el discurs de comiat del Senyor a llevant taula del Sant Sopar. Forma part de la comunicació íntima i confidencial de Jesús als apòstols, als quals abans havia rentat els peus, els havia donat el manament de celebrar l’Eucaristia i el manament de l’amor com a distintiu únic i decisiu per la comunitat: «En això coneixeran que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres».
Fa una impressió molt gran endinsar-te en el diàleg de Jesús amb els apòstols en el fragment que es proclama. Gairebé és com una indiscreció, només permesa a la família dels amics de Jesús. El text és profundíssim teològicament i ple d’ensenyaments per a la vida cristiana. Per dir-ho així, és un punt culminant (punctum saliens) del IV Evangeli. Realment és un evangeli culminant, el seu punt més alt.
El fragment comença amb aquestes paraules: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, ¿Us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hi hauré anat a preparar-vos-la tornaré i us prendré a casa meva. Perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta allà on jo vaig.»
Jesús, tot acomiadant-se, (penseu que és el darrer dia de la seva vida i ja no el veurien mai més abans de la resurrecció) els demana que tinguin serenitat i confiïn en Ell i en el Pare (recordeu-vos que també abans els havia fet el do de la pau com a herència: «La meva pau us deixo, la meva pau us dono». Si el Senyor ens ha donat la pau és nostra per sempre i ningú ni res no ens la pot prendre. Els apòstols han de tenir confiança perquè a la casa «del meu Pare» hi ha lloc per a tots. Tots és tots. I, per tant, l’expressió vol dir “per cadascú”.
La missió de Jesús serà preparar aquesta estada. Una estada, diguem-ho ja per sempre, que és en la beatíssima Trinitat. La Trinitat Santa serà l’Hoste Diví dels homes redimits, santificats i divinitzats. En una mútua reciprocitat. Així com en el sí de la Trinitat Santa cadascuna de les Persones divines conté l’altra, sense disminució ni augment, així la mateixa Trinitat contindrà de manera recíproca els deixebles i els deixebles contindran la Trinitat de manera recíproca i infinita. I això és la Vida eterna, vista des de la primera perspectiva, encara que no única.
El Senyor tornarà amb la missió de l’Esperit Sant per prendre’ns a casa seva i per poder viure allà on Ell és. L’expressió «perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» no significa una localització sinó una manera de ser i, per tant, «allà on jo estic» seria millor traduir-ho per “allà on jo sóc”. Ja que el Senyor és amb el Pare i l’Esperit Sant com a Verb etern que és. On és ara el Crist? En l’Amor substancial de la Trinitat, allí també nosaltres hi hem de ser, d’aquest amor substancial participarem.
Llavors Tomàs, amb el realisme que el defineix fa una pregunta molt assenyada i evident: «¿Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber qui camí hi porta?».
És llavors que Jesús fa una afirmació de les més apodíctiques i solemnes del Nou Testament «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Cal reconèixer en el «Jo sóc» el subjecte diví, típic del IV Evangeli. Ell, Jesús, és la VIA, la VERITAT i la VIDA. Ell és el camí per anar cap a Déu: Crist com a únic mediador (1Tim 1:5; He 8:6; 12:24) i que fa pensar en la «porta» de l’Evangeli del Diumenge precedent. Cert que «ningú arriba al Pare si no per mi».
Les tres definicions convergeixen les unes amb les altres: Ell és el camí veritable per a rebre la Vida (vida divina). És el camí de la veritable Vida. Aquesta Vida ja no es refereix a la vida humana, temporal, caduca i efímera, sinó a la Vida Divina, aquella que el Pastor bo ens dóna en abundància, segons el mateix Evangeli del Diumenge anterior (Jn 10:10).
La vida divina és l'única existència veritable, la vida humana sempre cal diferenciar entre vida i existència. Car la vida divina no és donada per ningú, ni creada per ningú, és en sí mateixa. La vida humana sempre es rep per creació o generació.
Estar en Jesús i viure en el do de l’Esperit Sant es trobar-se en el camí, participar de la veritat i tastar la vida que posseirem en plenitud, per gràcia i per misericòrdia, després de la mort. Justament, per això, la mort ja no és mort, sinó èxode. (No oblidem que aquest evangeli s’empra en la litúrgia exequial).
«Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare, des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist».
Es prepara un dels moments més forts de la revelació cristiana. Quan senten aquestes paraules els deixebles estan confosos. I pren la paraula Felip (el de Betsaida, el mateix poble d’on el Senyor va cridar els primers deixebles, Simó i Andreu). Ell és un bon coneixedor de les Escriptures com bon hebreu i sap que ningú pot veure Déu sense morir (Ex 33:18.20) i sap també que «Déu ningú mai l’ha vist» (Jn 1:18a).
Jesús li contesta «Fa tant de temps que jo estic entre vosaltres i no em coneixes» i al límit mateix de la revelació del NT: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». Hem arribat al punt més alt de la revelació: Jesús revela la seva identitat, Ell està en el Pare i el Pare està en Ell. Aquest estar és també ser. Forma part del Misteri Substancial de Déu i en aquest «estar amb» hi ha l’Esperit Sant. Car només per l’Esperit el Pare pot estar amb el Fill i el Filla amb el Pare. Tota la Trinitat està aquí! «Glòria a vós, Senyor, que us heu manifestat als homes», canta la litúrgia dels grecs una i altra vegada.
Són dos verbs en perfet duratiu. Crist es revela aquí com la icona del Pare (Col 1:15), Déu invisible s’ha donat a conèixer als homes (Jn 1:18). Ell és la Icona consubstancial del Pare, perfecte en la seva divinitat i perfecte, també, en la seva humanitat. Rostre visible, Verb audible i sentible. Humanitat nascuda veritablement de la Mare i, per tant, palpable. (cf. 1 Jn1:1-4). Realització suprema de l’estada de Déu entre els homes (Jn 1:14). Terme, final i desenllaç i l’extrem possible de la revelació de Déu. Meta de la redempció dels homes. Des d’ara ja res més de nou i de més gran és possible. És comprensible que no ho coneguessin, ho podien intuir, però no ho podien saber, els caldrà la «confirmació o la unció en l’Esperit» per a comprendre-ho. Ho aniran comprenent després de la Pasqua. Així també nosaltres.
Quan ho comprenguin i rebin el do de l’Esperit faran, fins i tot, obres més grans que el Fill, car aquestes estaven sota el signe de la kènosi, però la dels deixebles estaran sota el signe de la Pentecosta. En l’Eucaristia els deixebles rebran en els Sants Misteris, vivificants, transformants el segell de l’eternitat. ja que és en l’Eucaristia, que l’Església, l’Única Santa i l’Esposa del Senyor, es manifesta i es dóna el Crist com a camí per anar cap al Pare, com a veritat fidel de l’amor de Déu i anticipació de la Vida divina. Com un segell, com una penyora.
Des de fa segles el IV Diumenge de Pasqua s’anomena el Diumenge del Bon Pastor (Christus Pastor Bonus). En els tres cicles es proclama el capítol 10 de sant Joan; en el cicle A, el d’aquest any, el començament de l’anomenat «Discurs del bon pastor», els versets 1-10. El text comença amb aquesta introducció: «Us ho dic en tota veritat». Aquesta expressió solemníssima fa referència al «jo diví» i es podria traduir: Jo, el Déu Fidel-Amén, el Fidel, us parlo a vosaltres. És el Verb de Déu que comunica la seva Paraula per revelar el seu misteri com a judici inefable (Jn 12:48c). El discurs ve donat, a la manera dels Sinòptics, com a paràbola (paroimía) del verset 6. La paràbola és plena de figures:
Des de la il·luminació de l’Esperit Sant comprenem millor la qualitat de Crist en la glòria de la Resurrecció com a pastor del seu poble. Ell és el pastor legítim i senyor del ramat, que entra per la porta de casa seva (a diferència dels lladres que no entren per la porta i que entren per allò més horrible (robar, matar i fer destrossa). Ell entra per la porta de «casa seva», a ell el porter que hi ha posat obre, i dins no es comporta com un estrany, sinó que coneix les ovelles, les crida pel seu nom i les fa sortir i aquestes «reconeixen la seva veu». Tots aquests temes els desenvoluparà al llarg del discurs. El que sorprèn en el text que comentem és l’expressió «Jo sóc la porta» (es repeteix dues vegades). El Senyor s’ha auto-anomenat «Porta». No és una porta qualsevol, l’article determinat indica que no és una porta qualsevol, sinó la Porta per excel·lència. De fet l'«única porta per anar cap a Déu».
Els estudiosos hi veuen una referència a la porta del temple, que donava a l’atri del santuari, a l’atri del Sants dels sants, el lloc santíssim de la presència de Déu (cf. Sl 117:20) per la qual només els justos poden entrar. Ell és la porta per entrar a la presència de Déu, al santuari de la seva glòria. Abans s’ha definit a si mateix com a «veritat i camí», ara es defineix com a porta d’entrada del santuari.
El sentit és semblant a la carta als Hebreus (10:19) quan afirma: «Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús». Ell ha vingut per fer-nos entrar en la llibertat dels fills de Déu i perquè aquests rebin la vida en abundància: «perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir». Aquesta vida és la participació de la mateixa vida de Déu. Una vida que és la plenitud divina, l’Esperit Sant. Que el Senyor, des del tron de la misericòrdia, la santa i vivificant Creu, donarà al Pare i aquest per amor al Fill la doni als homes (Jn 19.30-34). Des d’una creu perenne d’una Pentecosta infinita. Crist és la porta del Regne. No passaríem a un país estranger sense el passaport, com tampoc entraríem a un lloc d’internet sense la contrasenya. Per entrar cap a Déu cal passar per la porta que és Crist. Ell es Porta i Pastor alhora. I no hem de fer cas dels qui no són d’ell i dels pastors que «por no tener el espíritu ablandado en Cristo, ni entran ni dejan entrar» (St Joan de la Creu).
Crist és la porta, per aquesta porta entrà el bon lladre, Pere amb les seves llàgrimes, el deixeble estimat amb el seu amor, els màrtirs amb la seva glòria, els fills i les filles de Déu amb la seva humilitat i amb el cor penedit i humiliat. Per aquesta porta passarem tots, en el darrer èxode del poble de Déu. Es com si el Senyor ens digués, llavors: «Passeu, passeu, sou a casa», sou del meu ramat. Com cantem en el salm: «Som el seu ramat i el poble que ell estima». Creieu: amb Jesús com a pastor mai trobarem la porta tancada, ni serà tancada darrere nostra. El Senyor, l’únic Pastor de l’Església, li prepara una «taula davant seu» i allí la nodreix divinament. És en l’Eucaristia que el Senyor li dóna la «vida a desdir», i la divinitza. L’Església allí és l’Esposa, l’Estimada. Per la qual el Senyor li ha donat la vida, Ell que l’ha fet sortir (èxode) a la terra de la llibertat. El mateix Esperit, aquesta Vida abundant, que li ha estat donada conduirà l’Església fins a la fi del temps.
En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.
Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist. Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.
Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?» Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres. Aquí us deixem una cançó molt maca del grup Canta la Teva Fe que fa referència a aquest Evangeli. A la nostra Parròquia tenim la sort d'haver-la pogut sentir en directe :-))
Avui, dissabte, és la Mare de Déu de Lourdes. Qui pogués ser al santuari de la Mare de Déu! Allí l’Església es reuneix per a pregar, allí Maria es manifesta amb tota la delicadesa de la seva maternitat espiritual sobre cadascú de nosaltres. Les aparicions de la Mare de Déu són signes de la presència maternal de Maria que acompanya el pelegrinatge de l’Església.
A l’Evangeli d’aquest diumenge continuem escoltant el Sermó de la Muntanya. El Senyor ens diu que no ha vingut a abolir la llei del Sinaí, sinó a portar-la a plenitud. I ens impressiona la seva autoritat quan ens diu repetides vegades: Heu sentit que es va dir, però jo us dic; el que és realment sorprenent és aquest jo, un jo diví. Només Ell podia transportar la llei a una generositat més gran; és com si digués: No n’hi ha prou amb això, és necessari fer això per a la presència del Regne i la seva plenitud. Es allò que els cristians hem de fer de més a més. No ho fem per exigència moral, sinó perquè Crist ens ha donat el seu amor. Des de Jesús ja no és possible estimar d’una altra manera!
Només per Ell i després d’Ell no serà suficient fer això i deixar de fer això, serà necessari estimar d’una manera més gran. Si l’Església no fa això que el Senyor la convida a fer de més a més, desapareix i queda com una resta inservible. Ja no és atractiva per ningú, perquè ha perdut l’atractiu de Jesús.
Quan escoltes l’Evangeli d’avui interiorment pregues: Demanes massa, Jesús, qui ho pot viure això? Però quan el contemples crucificat i donant la vida per nosaltres amb l’Esperit que ens ha estat donat, dius: Sí, Senyor, seguir-vos és una aventura, un risc, una radicalitat. Vós en sabeu la mesura. Nosaltres només tenim la certesa de la vostra misericòrdia, però també de la nostra feblesa, que vós dispenseu sempre.
Aquesta és la radicalitat que el Senyor exigeix als seus deixebles. No és la llei dels mínims, sinó dels màxims. No pas minimalista, sinó maximalista. Es tracta de deixar actuar l’Esperit en nosaltres. El cristià no ha d’estar preocupat només per no pecar, sinó per viure la gràcia. L’argument de la vida cristiana no és el pecat, és la gràcia, que ens és donada i hem de viure.
Una immensa lamentació per Brussel·les, per Europa, pel món. Un crit de dolor a l’ànima! La Creu del Senyor ha estat elevada de nou!
La violència cega, sense entranyes, ha colpejat de nou a Brussel·les, poc a poc el terrorisme islàmic va escampant la sang d’innocents per les les ciutats. La por es posa a dins. Què podem fer? Primer de tot pregar, pregar molt, pregar amb llàgrimes per aquesta humanitat. La jihad no és humana, és demoníaca. Des de la parròquia ens unim a la lamentació de tot el món per condemnar tot atac terrorista. Són covards i traïdors. No donen la cara com en el noble combat, si és que pot haver un combat noble, i atempten contra vides innocents i desarmades. La situació és prou greu com per recordar que hi ha guerres justes i injustes i que, dins de la proporcionalitat, els pobles tenen dret a defensar-se dels agressors injustos. Com desitgem que els governs d’Europa sàpiguen trobar els mitjans per eradicar el terrorisme i salvar la pau!
Com ho hem de demanar a nostre Senyor? Aquesta nit serà diferent per moltes famílies i molts, molts, ploraran la mort de persones estimades amb una tristesa que creuran insuperable. Preguem. Amics, prenem el sant Rosari, és un acte de comunió amb el dolor del món.
Imatge i breu text publicats en el compte d'Instagram del Papa Francesc, pregant per les víctimes de l'atemptat
Que la Mare de Déu estengui el seu mantell de protecció sobre les ciutats on és invocada. Escoltem l’impressionant Miserere d’Allegri. Un dia us explicarem la història d’aquest Miserere, dediquem-lo a tots, als qui han mort, a les víctimes i als botxins perquè Déu tingui misericòrdia d’ells.
La joia i l’enrenou dels infants i les famílies que, tot i ser multitud, escoltaven l’Evangeli de l’entrada de Jesús a Jerusalem i després la Missa, plena de gent que no hi cabíem. Un goig.
Tot i així, l’alegria radiant del Diumenge de Rams a Reus quedava luctuosa per la trista notícia de l’accident de Freginals, on morien catorze noies que feien l’Erasmus a Barcelona. Fou un esglai i ens unim al dol d’aquestes famílies que han perdut els fills. Preguem per ells. També pels qui s’estan recuperant; algunes d’ells són a l’Hospital de sant Joan de Reus.
També el record dels refugiats a les portes d’Europa preocupa el cor dels cristians. Si us plau! Que trobin una solució! Per què votem uns polítics que no poden trobar acords per donar sortida a aquesta drama humà? Per què serveix el Parlament Europeu? Com gosen cobrar un sou uns polítics així? El dret d’asil és un dels drets més sagrats de la persona humana.
Que la primavera que hem començat sigui una primavera de pau per l’orient! Ja n’hi ha prou de sofriments! Són persones i prou! Acollim-los. Les campanes de la nostra Prioral van voltejar aquest cap de setmana per aquest motiu, uninint-nos a un clam quasi universal. Són inhumanes i insuportables les imatges de les multituds errants cercant llar, casa i amor i fugint de la guerra. Que s’aturi aquesta guerra o que l’aturin! Els refugiats no volen entrar a Europa, el que volen és tornar a casa seva.
En un clam de la pau escoltem el bellíssim Laudate Dominum de Mozart. Deixeu entrar la música a dins per trobar paisatges que dins del cor encara no coneixeu.
DILLUNS SANT MISSA CRISMAL
Avui tots els mossens de l’arxidiòcesi ens hem reunit a la Catedral per a la celebració de la Missa Crismal. És la solemne benedicció dels sants olis i del sant Crisma. L’oli per a la unció dels malalts i per a l’unció dels catecúmens. També el sant Crisma amb el qual seran ungits tots els batejats, tots els confirmats i tots els qui reben l’unció sacerdotal.
El perfum dels Sants Olis, beneits per l’Arquebisbe, arribarà a totes les parròquies del bisbat. És un signe de la comunió eclesial. El Crisma és el símbol del do de l’Esperit Sant que vitalitza la vida de l’Església. A més a més, en aquesta Missa tots els preveres del món renovem les promeses de la nostra ordenació sacerdotal i sortim contentíssims perquè hem retornat a la gràcia primera, aquella per la qual el Senyor ens va cridar al seu servei. Beneïts siguin els malalts i els ancians que seran ungits i confortats amb aquest oli! Beneïts siguin els infants que seran batejats i els joves que seran confirmats amb aquest Crisma. Tot és do de Déu. Tot és signe del seu consol.
Tot i que avui és divendres, també us volem presentar un d'aquests testimonis que tant ens ajuden a reflexionar sempre i, molt especialment, en un temps com la Quaresma.
Qui es aquest home que hi ha fotografiat?
Doncs és un sant: sant Josep Moscati. Fou un metge napolità. Si cerqueu informació us adonareu de la qualitat científica de les seves investigacions i de les seves publicacions a la ciència mèdica. Era un home que es deixà''prendre per Crist" i incansable atenia a les visites pels barris pobres de Nàpols. No tingué temps de casar-se. S’aixecava molt matí per a la pregària i era devotíssim de la Mare de Déu. Al final ho donà tot als pobres. Arribava tardíssim a casa després de passar visita domiliari en els barris pobres de Nàpols. El van trobar mort a la seva consulta esperant la visita del primer pacient del dia. Acabava d’arribar de Missa. Tenia 46 anys.
Era incansable en la seva professió. A les nits arribava esgotat i la darrera visita la feia com la primera, amb un somriure i amb una mirada neta. S’adonà que l’exercici de la professió mèdica és un acte d’amor i es deixà prendre per l’amor de Crist i manifestà la seva misericòrdia. Una misericòrdia que empobreix… perquè al final si et dones ho dones tot. Atengué gratuïtament mils de pobres. El dia del seu enterrament una multitud immensa de pobres participaren de les seves exèquies. El Papa Francesc, no podia ser d’una altra manera, volgué pregar davant del seu sepulcre. Ell que era anomenat el Metge dels pobres. Eren els seus pacients preferits, no els va cobrar mai res, ans el contrari, encara els feia caritat. La seva germana soltera va quedar fins dalt de la caritat del seu germà. Sense adonar-se ho havia donat tot. Hi ha un bell film, però és en italià, no l’hem sabut trobar titulada en llengua castellana. És d’aquelles pel·lícules per veure la setmana santa.
DIMECRES DE LA CINQUENA DE QUARESMA EVANGELI Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. COMENTARI Tot és de Déu, tot és nostre
El qui només pensa en sí mateix i no es dóna no es lliure, No hi ha pitjor esclavitud que organitzar la vida en un mateix. Realment cansa i fatiga viure aquest combat. El millor és respirar la llibertat de l’amor. El Fill (Jesús) ens ha fet lliure perquè ens ha alliberat del que ens retenia a nosaltres mateixos, que és l’egoisme. El Fill de Déu ens ha llibertat dels fills que viuen sempre a la casa del Pare i s’hi queda per sempre. Més encara viu una familiaritat molt gran a casa seva. Es a casa seva i ningú li pot dir: «Vés-te’n». Té la llibertat dels fills que poden demanar el que vulguin a Déu. Tenen la llibertat dels fills i per tant poden dir el que vulguin, mentre no ofenguin l’altre i entenguin que l’altre té la mateixa Veritat de la qual ells viuen. Els fills tenen alegria perquè saben que són a casa. L’Església, les comunitats cristianes haurien de respirar aquesta llibertat dels fills de Déu, la doctrina de la qual només aquí s’ha començat a exposar.
Evangeli Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell. Comentari Durant aquests dies els evangelis ens parlen de les converses quasi impossibles entre Jesús i els fariseus. A Jesús no el comprenen i donen voltes i més voltes per no acceptar l'única veritat: Ell és l’enviat del Pare. I així el text diu: ells no van entendre que es referia al Pare. Al final el Senyor quasi els deixa per impossibles, com un dir: «Més no em puc explicar». Com si els digués: Si no enteneu és perquè no voleu. I remet al seu enlairament en la creu, remet a la seva mort que veu propera. La mort serà per ell la certificació final i plena de tot el que ha anat anunciant. Llavors sabran que ell és, que ell és l’enviat del Pare, perquè la mort serà la manifestació de la plena obediència al seu Pare. La unió del Pare i del Fill, que és eterna, no quedà trencada ni disminuïda en la vida temporal de Jesús en aquest món. El Pare està en el Fill i el Fill està en el Pare, en la seva eternitat i en la temporalitat de l’encarnació.
Allò més gran del cristianisme, la primera veritat és aquesta: Déu Pare ens estima tant que ha donat el qui estima més, el Fill. S’ha separat del Fill per amor a nosaltres. En certa manera ens ha preferit a nosaltres abans que el Fill. Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill. Els cristians, moltes vegades, per excusar-nos del que hem de fer també som dels qui no entenem a Crist, perquè no volem entendre’l. No interessa, ens exigiria massa. Que no siguem d’aquests. Aquest vídeo que posem avui és una bona catequesi. Impressionant.
