dissabte, 6 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge IV de Pasqua o del Bon Pastor (Cicle A)

Des de fa segles el IV Diumenge de Pasqua s’anomena el Diumenge del Bon Pastor (Christus Pastor Bonus). En els tres cicles es proclama el capítol 10 de sant Joan; en el cicle A, el d’aquest any, el començament de l’anomenat «Discurs del bon pastor», els versets 1-10. El text comença amb aquesta introducció: «Us ho dic en tota veritat». Aquesta expressió solemníssima fa referència al «jo diví» i es podria traduir: Jo, el Déu Fidel-Amén, el Fidel, us parlo a vosaltres. És el Verb de Déu que comunica la seva Paraula per revelar el seu misteri com a judici inefable (Jn 12:48c). El discurs ve donat, a la manera dels Sinòptics, com a paràbola (paroimía) del verset 6. La paràbola és plena de figures:


Des de la il·luminació de l’Esperit Sant comprenem millor la qualitat de Crist en la glòria de la Resurrecció com a pastor del seu poble. Ell és el pastor legítim i senyor del ramat, que entra per la porta de casa seva (a diferència dels lladres que no entren per la porta i que entren per allò més horrible (robar, matar i fer destrossa). Ell entra per la porta de «casa seva», a ell el porter que hi ha posat obre, i dins no es comporta com un estrany, sinó que coneix les ovelles, les crida pel seu nom i les fa sortir i aquestes «reconeixen la seva veu». Tots aquests temes els desenvoluparà al llarg del discurs. El que sorprèn en el text que comentem és l’expressió «Jo sóc la porta» (es repeteix dues vegades). El Senyor s’ha auto-anomenat «Porta». No és una porta qualsevol, l’article determinat indica que no és una porta qualsevol, sinó la Porta per excel·lència. De fet l'«única porta per anar cap a Déu».

Els estudiosos hi veuen una referència a la porta del temple, que donava a l’atri del santuari, a l’atri del Sants dels sants, el lloc santíssim de la presència de Déu (cf. Sl 117:20) per la qual només els justos poden entrar. Ell és la porta per entrar a la presència de Déu, al santuari de la seva glòria. Abans s’ha definit a si mateix com a «veritat i camí», ara es defineix com a porta d’entrada del santuari.


El sentit és semblant a la carta als Hebreus (10:19) quan afirma: «Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús». Ell ha vingut per fer-nos entrar en la llibertat dels fills de Déu i perquè aquests rebin la vida en abundància: «perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir». Aquesta vida és la participació de la mateixa vida de Déu. Una vida que és la plenitud divina, l’Esperit Sant. Que el Senyor, des del tron de la misericòrdia, la santa i vivificant Creu, donarà al Pare i aquest per amor al Fill la doni als homes (Jn 19.30-34). Des d’una creu perenne d’una Pentecosta infinita.

Crist és la porta del Regne. No passaríem a un país estranger sense el passaport, com tampoc entraríem a un lloc d’internet sense la contrasenya. Per entrar cap a Déu cal passar per la porta que és Crist. Ell es Porta i Pastor alhora. I no hem de fer cas dels qui no són d’ell i dels pastors que «por no tener el espíritu ablandado en Cristo, ni entran ni dejan entrar» (St Joan de la Creu).


Crist és la porta, per aquesta porta entrà el bon lladre, Pere amb les seves llàgrimes, el deixeble estimat amb el seu amor, els màrtirs amb la seva glòria, els fills i les filles de Déu amb la seva humilitat i amb el cor penedit i humiliat. Per aquesta porta passarem tots, en el darrer èxode del poble de Déu. Es com si el Senyor ens digués, llavors: «Passeu, passeu, sou a casa», sou del meu ramat. Com cantem en el salm: «Som el seu ramat i el poble que ell estima». Creieu: amb Jesús com a pastor mai trobarem la porta tancada, ni serà tancada darrere nostra.

El Senyor, l’únic Pastor de l’Església, li prepara una «taula davant seu» i allí la nodreix divinament. És en l’Eucaristia que el Senyor li dóna la «vida a desdir», i la divinitza. L’Església allí és l’Esposa, l’Estimada. Per la qual el Senyor li ha donat la vida, Ell que l’ha fet sortir (èxode) a la terra de la llibertat. El mateix Esperit, aquesta Vida abundant, que li ha estat donada conduirà l’Església fins a la fi del temps.