Missa del dimarts, 31 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus.

Missa del dilluns, dia 30 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus.

Homilia del Papa Francesc a la pregària del divendres 27 de març a la Plaça de Sant Pere amb motiu de la pandèmia del coronavirus.

«Arribat el capvespre» (Mc 4,35). Així comença l'Evangeli que hem escoltat. Des de fa algunes setmanes sembla que tot s'ha enfosquit. Denses tenebres cobreixen les nostres places, carrers i ciutats; s'han anat ensenyorint de les nostres vides omplint-ho tot d'un silenci que ensordeix i un buit desolador que ho paralitza tot al seu pas: es nota a l'aire, se sent en els gestos, ho diuen les mirades. Ens trobem espantats i perduts. Igual que als deixebles de l'Evangeli, ens va sorprendre una tempesta inesperada i furiosa. Ens vam adonar que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, hi anem tots. Com aquests deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: «Ens enfonsem»(cf. v. 38), també nosaltres descobrim que no podem seguir cadascun pel nostre compte, sinó només junts.

És fàcil identificar-nos amb aquesta història, el més difícil és entendre l'actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, Ell romania a popa, a la part de la barca que primer s'enfonsa. I, què fa? Malgrat l'enrenou i el bullici, dormia tranquil, confiat en el Pare —és l'única vegada a l'Evangeli que Jesús apareix dormint—. Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va dirigir als deixebles amb un to de retret: «Per què teniu por? Encara no teniu fe?» (v. 40).

Mirem d'entendre-ho. En què consisteix la manca de fe dels deixebles que es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en Ell; de fet, el van invocar. Però vegem com l'invoquen: «Mestre, ¿no us fa res que ens enfonsem?» (v. 38). No us fa res: van pensar que Jesús es desinteressava d'ells, que no els parava esment. Entre nosaltres, en les nostres famílies, allò que més ens dol és quan sentim dir: «És que no t'importo?». És una frase que danya i desferma tempestes en el cor. També haurà sacsejat a Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú. De fet, una vegada invocat, salva els seus deixebles desconfiats.

La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents d'encaixonar i oblidar el que va nodrir l'ànima dels nostres pobles; totes aquelles temptatives d'anestesiar amb aparents rutines “salvadores”, incapaces d'apel•lar a les nostres arrels i evocar la memòria dels nostres ancians, privant-nos així de la immunitat necessària per a fer front a l'adversitat.

Amb la tempesta, ha caigut el maquillatge d'aquests estereotips amb els que disfressàvem els nostres egossempre pretensiosos de voler aparentar; i ha deixat al descobert, una vegada més, aquesta (beneïda) pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans.

«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, aquesta tarda la teva Paraula ens interpel·la i es dirigeix a tots. En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobejosos de guanys, ens hem deixat absorbir pel que és material i ens hem deixat trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en mars agitades, et supliquem: “Desperteu, Senyor”.

«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, ens dirigeixes una crida, una crida a la fe. Que no és tant creure que Tu existeixes, sinó anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma ressona la teva crida urgent: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor», (Jl 2,12). Ens crides a prendre aquest temps de prova com un moment d'elecció. No és el moment del teu judici, sinó del nostre judici: el temps per a triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar tants companys de viatge que són exemplars, ja que, davant de la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força operant de l'Esperit vessada i plasmada en valents i generosos lliuraments. És la vida de l'Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones corrents—habitualment oblidades— que no apareixen en portades de diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l'últim xou però, sense cap dubte, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i tants altres que han comprès que ningú no se salva sol. Davant del sofriment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles, descobrim i experimentem l'oració sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, tenint cura de no sembrar pànic sinó corresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i àvies, docents mostren als nostres infants, amb gestos petits i quotidians, com enfrontar i transitar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes persones resen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes vencedores.

«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners els estels. Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Lliurem-li els nostres temors, perquè els venci. Igual que els deixebles, experimentarem que, amb Ell a bord, no es naufraga. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir en una cosa bona tot el que ens succeeix, fins i tot allò més dolent. Ell porta serenitat en les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida no mor mai.

El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a despertar i activar aquella solidaritat i esperança que és capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores on tot sembla naufragar. El Senyor es desperta per a despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: en la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat sanats i abraçats perquè ningú ni res no ens separi del seu amor redemptor. Enmig de l'aïllament on sofrim la falta dels afectes i de les trobades, experimentant la mancança de tantes coses, escoltem una vegada més l'anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat. El Senyor ens interpel•la des de la seva Creu a retrobar la vida que ens espera, a mirar aquells que ens reclamen, a potenciar, reconèixer i incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem la flama del ble que vacil·la (cf. Is 42,3), que mai emmalalteix, i deixem que revifi l'esperança.

Abraçar la seva Creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d'omnipotència i possessió per a donar espai a la creativitat que només l'Esperit és capaç de suscitar. És animar-se a motivar espais on tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d'hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seva Creu hem estat salvats per a allotjar l'esperança i deixar que sigui ella qui enforteixi i sostingui totes les mesures i camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a cuidar. Abraçar al Senyor per a abraçar l'esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dona esperança.

«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Benvolguts germans i germanes: des d'aquest lloc, que ens parla de la fe de Pere, sòlida com una roca, aquesta tarda m'agradaria confiar-vos a tots al Senyor, a través de la intercessió de la Mare de Déu, salut del seu poble, estrella de la mar tempestuosa. Que des d'aquesta columnata que abraça Roma i el món, descendeixi sobre vosaltres, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu. Senyor, beneïu el món, doneu salut als cossos i consoleu els cors. Ens demaneu que no sentim temor. Però la nostra fe és feble i tenim por. Però vós, Senyor, no ens abandoneu a mercè de la tempesta. Repetiu novament: «No tingueu por» (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb Pere, «descarreguem en Vós totes les nostres preocupacions, perquè teniu cura de nosaltres” (cf. 1 Pe 5,7).


Traduïda al català per la Conferència episcopal Tarraconense.

Missa del V diumenge de Quaresma - 29 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus.

Missa del dissabte, dia 28 de març de 2020

Des de el Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, de Reus

Missa del divendres, 27 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, de Reus.

Preguem amb el Papa Francesc. Avui, divendres dia 27 de març de 2020

Missa del, dijous, 26 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, de Reus.

Missa en la Solemnitat de l'Anunciació del Senyor - 25 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus.

Preguem tots junts amb el Papa Francesc

Missa del dimarts, 24 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, avui oficiada per Mn. Rafael, el nostre rector.

Missa del dilluns, 23 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, de Reus.

Missa del IV Diumenge de Quaresma - 22 de març de 2020

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus.

Missa del dissabte, dia 21 de març de 2020

Des de la Parròquia de Sant Bernat Calbó de Reus.

Confinats a casa i esperant...

És un verb que poques vegades havíem emprat. En llatí significa relegar als límits de la pròpia casa, sense poder-ne sortir. Ara ho hem de fer per causa de la Covid 19, temible i desconegut virus que pot fer estralls.

La situació és realment preocupant, sense precedent i ha esdevingut, amb paraules de l’Arquebisbe Joan, un cavall de Troia que ha entrat dins de la societat i ho ha commogut tot. Amb la incertesa, hores d’ara, del futur: Com i quan s’acabarà?

Als cristians ens ha agafat en plena Quaresma i ha canviat tot el que estava programat. Ens ha submergit en el silenci de la comunió en la pregària. En aquesta hora tothom pateix: les famílies amb els infants a casa, els treballadors (autònoms o no) que perden el treball. La preocupació pels serveis socials, les residències de la gent gran. Cada vespres, a les vuit, un ovació se sent als balcons de la ciutat, és realment emotiu. Una ovació a favor dels nostres metges i infermers amb tot el personal sanitari. Jo també els aplaudeixo i els encomano de tot cor a Déu. Que el Senyor beneeixi el seu treball i els protegeixi de la malura a ells i als seus fills.

Amb seny, els bisbes del país van suprimir el culte públic i van dispensar del precepte als fidels. Un diumenge sense missa fa estrany. Una santa dona de la parròquia em va dir: No puc viure sense el Pa del cel. Em vaig emocionar perquè la conec i sé que està habitada per la gràcia de Déu.

Els mossens celebrem sense poble que no vol dir al marge del poble. Allí on se celebra l’Eucaristia hi ha tota l’Església, encara que no hi hagi ningú. Quan celebro em represento el rostre de tots vosaltres fins que puc i us tinc presents. El Senyor em fa la gràcia de veure els vostres rostres i us encomano al Senyor.

No hem celebrat l’Eucaristia però hem celebrat la Caritat: les emergències socials i els centres d’atenció de Càritas de totes les parròquies han funcionat. Molts voluntaris, valents i forts, s’han ofert i han treballat. Les Conferències de Sant Vicenç, les Càrites parroquials, el Menjador social, les emergències individuals que hem hagut d’atendre... Els cristians de Reus donen la talla. Feia gràcia perquè els treballadors socials de l’Ajuntament treballaven des de casa, però els de Càritas treballàvem al carrer, amb mascareta, arromangats i amb decisió.

La Mare de Déu de Misericòrdia protegeix la ciutat, no ho dubteu. Tinguem confiança.

Amb el Miserre d’Alegri demanem la misericòrdia de Déu.

Missa del divendres, 20 de març de 2020

Avui, des de la Parròquia de Sant Francesc, la missa de cada dia, sense públic, seguint les normes del confinament pel coronavirus.

Missa de la Solemnitat de Sant Josep - 19 de març de 2020

Avui, de nou des de la Prioral de Sant Pere, a Reus.

Missa del dimecres, 18 de març de 2020

Avui, des de la Prioral de Sant Pere

Missa del dimarts, 17 de març de 2020

Avui, des de la Parròquia de Sant Joan. Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat la missa, sense fidels, seguint el confinament decretat per les mesures sanitàries per la lluita contra el Coronavirus. Us la posem, per si la voleu seguir:

Missa del dilluns 16 de març de 2020

Aquí teniu la missa d'avui que, també sense presència de fidels, per seguir les recomanacions sanitàries, els mossens de l'Arxiprestat han gravat a la nostra Parròquia.

Missa del 15 de març de 2020, Tercer Diumenge de Quaresma al Santuari de Misericòrdia.

Benvolguts,

Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat aquest matí l'Eucaristia corresponent al dia d'avui, tercer diumenge de Quaresma, al Santuari de Misericòrdia. Una Eucaristia sense gent, clar, tal com recomanen les mesures de seguretat que hem de seguir a causa del Coronavirus que insisteixen en que el millor que podem fer és quedar-nos a casa.

Ells han gravat la Missa i, per això, han obert un canal a YouTube "Arxiprestat de Reus" i han pujat els vídeos.

Com, per a protegir la salut de tots s'han suprimit totes les misses, farem bé de seguir alguna d'aquestes que "a porta tancada" s'ofereixen per la tele, ràdio, internet, o aquesta mateixa que ara us posarem aquí.

Ànim, posem-nos sota la protecció de la Mare de Déu, i que Déu ens beneeixi a tots.

Nota de l'Arquebisbat de Tarragona en relació al confinament pel Coronavirus

Tarragona, 14 de març de 2020

Que visquem tots plegats aquesta situació des de la fe i la confiança en el Senyor. En aquests moments de dificultat, els fills de Déu hem de viure sabent que els béns del cel no ens faltaran mai i que Jesús mateix, Ell, que és camí veritat i vida, ens guiarà en la foscor. Invoquem-lo i invoquem Santa Maria, Mare de Misericòrdia i posem-nos sota la seva protecció.

Des de la Parròquia us acompanyem en la pregària i us anirem informant de la situació.

Una cordial i fraterna abraçada.

Que Déu, Pare, Fill i Esperit, ens beneeixi

Mn. Rafael Serra

Rector de Crist Rei

Reflexions Quaresmals.- 2020.- I

Qui acull un d’aquests (Mc 9:33-37)

Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.

El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).

Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.

No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.

Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.

Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.

El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).

Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Meditant la Paraula.- Diumenge I de Quaresma. Cicle A.

LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT LLUC (Lc 4,1-13)

L'Esperit conduïa Jesús pel desert on era temptat pel diable.

En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.

Diumenge de les temptacions del Senyor. Comentari

El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic. Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a "temps fort", d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecumens. Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines. Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.

La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre. Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.

En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el "relat dels orígens". El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina. El pecat original roman, però, al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat. Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures. Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de "ser com Déu".
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé. S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.

Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat. Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva. En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament "exemplars", sinó principalment són una acció salvífica: ¿Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?

El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert. Allí -de vegades- queda "extenuat de fam", de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.

Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a "nou Adam". No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.

Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el "Miserere", suplica el perdó. Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.