És una història simple de santedat. Un noi que rep la gràcia eucarística i la presència de Déu l’inunda des del dia de la primera comunió. Des del dia de la primera comunió va anar a missa cada dia i feia pregària d’adoració. Es increïble, però és així segons el testimoni dels seus pares.
Als quinze anys el Senyor se’l va endur pres per una malaltia gravíssima. Va tenir temps de jugar, de riure i de fer riure, una infància beneïda. La leucèmia se’l va endur en pocs dies.
El primer regal és la conversió dels seus pares. El Carlo es va fer gran amb Jesús, es van conèixer, es van parlar i es van trobar. Li fou donat el do de la pregària i la seva alegria venia del Senyor. En el seu diari espiritual es proposava de contenir el desig de comunicar alegria i esverar als altres. Una alegria que comunicava als altres com a testimoni de la seva fe. Una alegria que el feia ser admirablement caritatiu amb els altres. Al seu enterrament van aparèixer pobres que ningú coneixia i que el Carlo estimava.
Va assajar de fer apostolat al món digital i serà, segurament, declarat, patro d’internet. La seva adolescència va ser com la de qualsevol altre jove, passava temps amb la seva família i els seus amics. Li agradava jugar a futbol. També dedicava part del seu temps a ajudar a persones sense llar, com a voluntari en menjadors populars, i com a catequista. Entre les seves passions hi havia la informàtica, per la qual va mostrar un gran talent, i que va utilitzar per testimoniar la fe a través de la creació de llocs web, és per aquesta raó que s'ha pensat en ell com a possible patró d'Internet.
Els seus companys el recorden amb llàgrimes als ulls. A principis d'octubre del 2006, Carlo va emmalaltir. Semblava una grip normal i corrent, però era una leucèmia del tipus M3, la més agressiva. No hi havia cap possibilitat de curació. En travessar la porta de l'hospital, Carlo va dir a la seva mare: «D'aquí ja no en surto». Més tard també va comentar als seus pares: «Ofereixo al Senyor els sofriments que hauré de patir pel Papa i per l'Església, i poder anar directe al Cel». Quan la infermera li demanava com se sentia amb aquests dolors, Carlo responia: «Bé. Hi ha gent que sofreix molt més que jo. No desperti a la meva mare, que està cansada i es preocuparia més». Va demanar la unció dels malalts i tres dies després del diagnòstic, el 12 d'octubre, moria a l'hospital Sant Gerardo de Monza.
Aquestes ànimes tenen un pressentiment de glòria i viuen una intensificació de la vida espiritual, ja que saben que no tenen temps. Abans de conèixer la seva malaltia, Carlo va fer un vídeo on va dir que, si moria, li agradaria que l'enterressin a Assis. Per això fou enterrat allí. El dia del seu funeral, tant l'església com el cementiri estaven plens de gent. La seva mare recorda que hi havia gent que ella no coneixia de res. Persones sense llar, immigrants, captaires, nens... Molta gent que li parlava de Carlo, del que ell havia fet per ells, i ella no en sabia res.
Vivia de la presència eucarística del Senyor en el seu cor. La seva beatificació és una gràcia per l’Església. Deia: Per a mi l’Eucaristia és una autopista per anar al cel!. Fou beatificat a Assis el dissabte 10 d'octubre d’aquest any. La seva memòria. El seu cos -amb xandall i sabatilles esportives- ha esdevingut un lloc de peregrinació. Es va dir que el seu cos fou trobat incorrupte, però no és veritat; fou trobat quasi intacte i l’han preparat per a la veneració dels fidels.
Estem contents, al Carlo ja el vàrem conèixer a Crist Rei i ja li havíem dedicat dues entrades, la primera l'any 2014, que podeu veure AQUÍ i AQUÍ.
