dimecres, 30 de desembre de 2015

SANT NADAL, ESTIMAT PAPA FRANCESC, LA PARRÒQUIA DE CRIST REI T’ESTIMA I PREGA PER TU! (II)

LES ABRAÇADES DEL PAPA DE LA MISERICÒRDIA (CONTINUACIÓ)

Ahir vàrem començar un recull de fotografies que mostren la tendresa i la humanitat del Papa Francesc, amb elles volem felicitar aquestes festes al Sant Pare i agrair tot el que bo que està fent. Que el Senyor vulgui beneir i guardar de tot mal al Papa Francesc. Gràcies. Seguim veient unes imatges que ens arriben al cor...

Abraçant la carn de Crist en la humanitat sofrent.

Benaurats, benaurats els qui ploren perquè ells seran consolats.

Amb els humils de la terra, els fills més estimats de Déu.

Amb els sacerdoits que estima més, els qui viuen entre els pobres, com aquest mossèn que treballa en un suburbi de Buenos Aires.

Abraçant un reclús d'una presó prop de Filadelfia.

A Centre Africa, va visitar la mesquita de Bangui. Estaven tant contents que la van emblanquinar i Déu va beneir la seva estada en aquell país amb la pau.

Una de tantes criatures que li apropen perquè els doni la benedicció

El Sant Pare abraça un drogoaddicte a un hospital de Rio de Janeiro, Brasil

Donem gràcies a Déu pel Papa Francesc i preguem per ell!

dimarts, 29 de desembre de 2015

SANT NADAL, ESTIMAT PAPA FRANCESC, LA PARRÒQUIA DE CRIST REI T’ESTIMA I PREGA PER TU! (I)

LES ABRAÇADES DEL PAPA DE LA MISERICÒRDIA

Amb aquest recull de fotografies que mostren la bondat i la humanitat del Papa Francesc, la Parròquia de Crist Rei felicita el sant Pare. Cada dia a la santa Missa quan pronunciem el seu nom ho fem amb un gran amor. Que el Senyor vulgui beneir i guardar de tot mal al Papa Francesc. Gràcies. Escoltem mentre les mirem l’antífona: Oremus pro pontifice nostro.



No abraça, demana gairebé la benedicció del Patriarca Ecumènic

En la jornada de la Pau: l’alegria de un jove catòlic

Va commoure a tota l’Església, el Papa va plorar. Aquest sacerdot ha estat 32 anys de la seva vida per causa de la seva fe a la presó, a l’antiga Iugoslàvia. Va ser una abraçada inacabable

A Jerusalem, a prop del Mur dels Planys, com una proimesa de pau, la gran abraçada de tres amics, el Papa, un israelita. I un musulmà.

El Papa Francesc saludant al bisbe emèrit de Roma, el dia de la immaculada, amb una actitud plena de tendresa del qui fou el papa Benet que sembla dir: Que n’estic de content que siguis el successor de Pere.

Amb aquell nen de Rio Janeiro, al Brasil, que va fer plorar el Papa quan li va dir: Jo de gran vull ser sacerdot.

Amb Eduardo Verástegui, l’actor mexicà que no s’avergonyeix de testimoniar-se catòlic i apòstol de l’Evangeli.

Però no, aquest post no acaba aquí... per avui mireu, observeu bé les imatges, penseu en les persones que hi surten. Totes tan diferents i totes tan contentes de veure el Sant Pare tan proper a elles. Avui, ens concentrarem en aquestes fotos, però demà en trobareu més.


divendres, 25 de desembre de 2015

A TOTS SANT NADAL!!

A tots els qui ens segueixen en aquest humil bloc parroquial us desitgem amb tot el cor un sant Nadal. Crist és amb nosaltres per sempre. Emmanuel. Ell s’ha deixat trobar. Deixeu el passat, és un passat perdonat i estreneu una pregària i un amor nou. Lloem i beneïm Déu amb una lloança nova: Canteu al Senyor un càntic nou.


Sant Nadal de l’any 2015 amb la Porta de la misericòrdia oberta. Us desitgem el bon Nadal amb la melodia única de Amazing Grace, interpretada per veus tan magnífiques com la del gran Bocelli o la cantant Noa. La lletra en anglès es magnífica. Us la transcrivim en anglès i us posem les primeres frases en català i castellà. És un honor per nosaltres que us podem anunciar el goig de la fe.



Amazing grace!
How sweet the sound
That saved a wretch like me!
I once was lost, but now am found
Was blind, but now I see.
'Twas grace that taught my heart to fear
And grace my fears relieved
How precious did that grace appear
The hour I first believed.
Thro' many dangers, toils and snares
I have already come
'Tis grace hath bro't me safe thus far
And grace will lead me home.
When we've been there ten thousand years
Bright shining as the sun
We've no less days to sing God's praise
Than when we first begun.

Gràcia sublim,
Gràcia sublim,
Què dolç és el so
que salvà un un infeliç com jo!
Jo estava perdut però ara m'he trobat.
Estava cec i ara i veig

Sublime Gracia
Sublime gracia
Cuán dulce el sonido
Que salvo a un desgraciado como yo
Alguna vez estuve perdido, pero ahora me he encontrado
Estuve ciego pero ahora veo

dimecres, 23 de desembre de 2015

Com no l'hem d'estimar si Ell ens ha estimat tant?


Us recomano vivament que mireu aquest vídeo. Es el començament de la Missa de la Nit de Nadal a la catedral de Westminster. És una celebració litúrgica magnífica amb la benedicció prèvia del pessebre del Senyor. Adoneu-vos que la l'assemblea conserva la disposició més antiga, un davant dels altres, a manera de cor. L'Església Anglicana conserva molts usos de l’Església antiga. Fixeu-vos també amb l'encensament de l'altar i de les ofrenes. Tota a l'Església s'alegra de la festa de Nadal: Crist ha nascut, Déu és amb nosaltres. Unim-nos a tots els cristians del món que celebren el Nadal, sobretot als cristians que han patit persecució. Us demano que a la nit de Nadal tinguem ben presents als cristians dels camps de refugiats, que la Mare de Déu els consoli.

L'himne Adeste fideles és una nadala litúrgica de l’Església. És una melodia universal. El text llatí és magnífic, els fidels hem d'anar a l'encontre del Senyor que ens ha nascut, joiosos i triomfants (læti triumphantes) i amb pas decidit, amb la pressa d'aquell qui espera un gran trobament: ovanti gradu festinemus.

La darrera estrofa és la més preciosa i realment sublim. Sic nos amantem quis nos redamaret? Com no l'hem d'estimar si Ell ens ha estimat tant? Ben cert: Al Senyor Jesús, que per nosaltres ha nascut, només li podem oferir el nostre amor, només el nostre amor i voler ser els seus deixebles plens de bona voluntat. Una bona voluntat que els àngels canten al cel i que proclama la glòria de Déu a totes les constel·lacions del cel. Quin goig poder dir el dia de Nadal la pregària eucarística: Amb raó us canta lloances tot l'univers creat.


Els fidels ortodoxos no tenen costum de venerar la imatge de l'Infant Jesús, ells veneren -a les festes de Nadal i d’Epifania- l’Evangeliari: mireu aquest nen amb el seu pare com fa un petó al llibre de la Paraula de Déu. Gairebé el llepa, ja que la Paraula és dolça com la mel de la bresca.

dissabte, 19 de desembre de 2015

El Nadal de l’Any de la Misericòrdia

La misericòrdia de Déu s’ha fet present a la terra. Aquests dies a la litúrgia cantem sovint: Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i doneu-nos la vostra salvació. La claror de la mirada de Déu resplendirà en els ulls de l’Infant Jesús. Amb Ell, Déu Pare ens mirarà. Això només ho pot fer Déu: Déu immens s’ha fet petit per enseyar-nos el camí de l’amor. La misericòrdia de Déu és expressió de la seva condescendència: ni ho esperàvem ni ens ho mereixíem i, tot i així, Déu ens estima en el Fill que ens ha estat donat.


El rebrem de Maria, la mare, que és una muntanya de tendresa. Ella que es capaç de canviar només amb la seva presència un estable (ja que no havien trobat lloc a l’hostal) en un estatge d’amor on els pobres (els pastors) trobaran el Messies. Ell, com sentirem diumenge a l’oda del profeta Miquees, es presentarà a fer de pastor, amb la majestat del seu Déu i amb la glòria del nom del Senyor, Ell serà la Pau.

La pau que els àngels anunciaren a la nit de Nadal, una pau que volem per a tots, els de prop i els de lluny. Una pau immenesa que voldríem per a tots els pobles de la terra, a les nostres famílies i en la intimitat del cor de cadascú. Per Nadal sabem que Déu és amb nosaltres, per sempre, que la seva misericòrdia sempre serà present i que els cristians no podem tenir psicologia d’orfes, perquè tenim una Mare, Maria.

Que la pregària del Pare nostre sigui un clam per la Pau que el Messies porta a la terra i un bàlsam de consol per tots els sofriments de la humanitat.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Pregant amb la Comunitat de l'Emmanuel

Tal com ja us havíem anunciat a les dues darreres "Veu de la Parròquia" i aquí al blog, ahir dissabte, a les 10 del vespre, va tenir lloc la vetlla de pregària i adoració organitzada conjuntament amb la Comunitat de l'Emmanuel amb motiu de l'any de la Misericòrdia.

Va ser una forma de pregar molt diferent a la que estem acostumats, podríem dir que més "extravertida", més compartida, on vàrem poder escoltar uns testimonis, on uns preguen pels altres, on es canta molt i on es crea un ambient molt, molt especial i molt maco amb la presència del Santíssim exposat. Els que hi vàrem anar vàrem sortir-ne molt contents.

Us deixo un recull de fotografies. La qualitat no és bona doncs la llum no sempre era la mateixa i la càmera és senzilleta, però perquè en tinguem un record crec que ja servirà.



Al final de tot, animats per un dels mossens assistents, ruandès, ens vàrem atrevir a cantar una cançó en la seva llengua. Aquí us en deixo un trosset.


dijous, 10 de desembre de 2015

Vetlla de Pregària i adoració


Dissabte, 12 de desembre
Hora, 10 de la nit
Fem un recés de pregària i adoració a la nostra parròquia. Obert a tothom. Vingueu, us agradarà!

dijous, 3 de desembre de 2015

Recordant el concert de Crist Rei

Ja han passat alguns dies, però recordem com si fos ahir mateix la tarda tan maca que vàrem passar a la Parròquia el dia de Crist Rei. Si hem tardat alguns dies a fer aquest petit escrit és perquè esperàvem poder completar-lo amb uns vídeos que ara ja hem pogut aconseguir.

La soprano Mercè Mestre, el tenor Joan Prados i l’organista Josep Borràs ens van oferir un magnífic i molt emotiu concert, amb un repertori molt ben escollit de música religiosa on les peces, totes de gran bellesa, eren, també suficientment conegudes perquè encara en poguéssim gaudir més.


Tot va ser fet sota la impressió ben viva dels atemptats recents a la ciutat de París i Mn. Rafael va voler convertir, des del començament, el concert en una forma pregària i un desig intens per la pau en el món. El bis va ser el Pie Iesu de Weber. Tothom es va posar dempeus i molts ulls es van omplir de llàgrimes d’emoció.

De tot cor donem les gràcies als tres intèrprets.


Ave Maria de F. Shubert (1797-1828)
Posted by Parroquia Sant Pere de Montbrió del Camp on Domingo, 22 de noviembre de 2015

Agraïm a la Parròquia Sant Pere de Montbrió del Camp la cessió d'aquest vídeo.


dimarts, 1 de desembre de 2015

Matrícula d'honor, Papa Francesc!

L'Església ha seguit amb molta preocupació la visita apostòlica del Papa a les Esglésies de Kenya, Uganda i Centre Àfrica, sobre tot en aquest darrer país que, des de l'any 2003, pateix la guerra i la violència. El perill era tan real que els mitjans van suprimir tota retransmissió, fins i tot per Internet per tal d’evitar la possibilitat d’un acte terrorista. No calia que patíssim tant perquè el Papa Francesc és ben conscient que la seva vida és a les mans de Déu i que, de cap manera, podia deixar de visitar aquestes Esglésies per confirmar la seva fe.


En els tres països va ser rebut amb una explosió de goig, de dansa i de lloança. El Papa va multiplicar els seus gestos de compassió i de bondat amb tothom. Ell sempre es troba bé entre els últims de la terra. Per tot arreu va predicar la pau, la reconciliació i la misericòrdia. Amb un gest veritablement molt seu va voler obrir la porta del Jubileu a la ciutat de Bangui, capital de la República Centreafricana i va dir que aquesta ciutat, que la gran majoria de nosaltres no sabíem ni que existís, esdevenia, en aquell diumenge, la capital espiritual de l’Església. No hi va haver cap acte de violència. Tothom va respectar la presència del missatger de la pau.


Penso que, en homenatge al Papa, val la pena que llegiu aquest text que us aportem. No us canseu, pot semblar llarg, però té el valor d’un testimoni que ho va viure, es tracta de Monsenyor Juan Aguirre, bisbe espanyol i missioner a la República Centreafricana. Aquest bisbe fa molts anys que viu allí i ha viscut en primera persona la conflictivitat i la persecució als cristians pels grups jihadistes. Llegiu-lo, si us plau.

Juan J. Aguirre, abispo de Bangassou).- ¡Gracias Papa Francisco por haber venido! Al principio no nos lo creíamos: ¿Cómo todo un Papa viene a pisar la tierra roja de este país ensangrentado por la sangre también roja de tanta pobre gente?
Sin embargo, querido Papa Francisco, te saltaste a la torera las recomendaciones de los más cautelosos, no quisiste chaleco antibalas, te subiste en el Papa móvil sin blindar, para que todos te vieran mejor y te pusiste a hablarnos de paz y reconciliación.
Que con la paz todo se gana, mientras que con la guerra todo se pierde. Cosas sencillas pero que necesitábamos mucho volver a oírlas. Que la violencia no conduce nunca a la paz sino que genera más violencia hasta crear un remolino de violencia que engulle inocentes y pecadores.
Recién llegado, arropado por una multitud entregada y 2.800 scouts que ponían orden, pasaste por el mismo lugar en la avenida Combatant en el que, hace poco menos de un mes, 4 representantes de un grupo radical que venían a Bangui a negociar fueron linchados con palos y machetes.
Tocaste a los niños desplazados, que han perdido casa, familia, escuela, niños noqueados por la violencia, niños heridos por las balas, niños de casas quemadas que miran el horizonte sin ver ya nada más porque les habían robado su inocencia, de tantas maldades de las que han sido testigos.
Hijos del miedo, hijos del hambre, niños musulmanes y no musulmanes en dos campos de desplazados distintos, sin hacer diferencias, niños de mirada perdida a quienes les han saqueado el alma en Bangui. Te paseaste entre ellos, con los zapatones negros que trajiste desde Argentina... Gracias porque te pusiste en su lugar y denunciaste sin paliativos que muchos de aquellos niños y jóvenes habían sido utilizados por criminales como carne de cañón y esclavas sexuales.



¡Entraste el mezquita de Koudoukou sin miedo a las balas! El Imán Layama Kobina no estaba allí porque se la tienen jurada incluso muchos de los suyos, pero la habían pintado y aderezado sólo para ti Papa Francisco, porque decían que era un gran honor que pisaras sus esteras con tus pies desnudos y les hablaras de paz. 5 minutos quisiste rezar donde suele predicar el Imán, sin decir nada, en silencioso recogimiento.

Sólo después les saludaste con una gran sonrisa. No sé si los violentos te escucharán, pero sé que aquellos que te escucharon quedaron sobrecogidos. Lo mismo cuando hablaste en la escuela de Teología protestante. Lo mismo cuando, rompiendo el protocolo (horror para tu gendarmería, la Minusca y para todo tu séquito) y te acercaste a la escuela musulmana para escuchar los lamentos de mujeres que lloran con lágrimas de dolor, del mismo color por cierto que las lágrimas de las madres no musulmanas que viste el día anterior.
Un Papa en Bangui sin chaleco antibalas cuando dos días antes los kalasnikof no dejaron de tronar durante toda la tarde, allí mismito, a dos tiros de piedra de la Nunciatura, por la avenida Boganda abajo, en el P.K. 5 en donde hasta por respirar te juegas la vida.
Tuviste un recuerdo (te lo habíamos dicho los Obispos cuando comimos contigo el domingo en la Nunciatura) para los combonianos de la parroquia de Fátima, que no pudieron verte por no abandonar los 500 desplazados sentenciados a muerte si salían de la verja de la misión. ¡Dijiste que te hubiera gustado ir a Fátima, insuflar ánimos allí! No pudo ser, por motivos de seguridad.
Gracias por recordarme durante la comida solo con los Obispos (yo estaba sentado enfrente de su Santidad, comiendo pescadito del río Oubangui con habichuelillas verdes), que San Ambrosio decía que el nombre de Dios es misericordia y que donde hay misericordia, allí está Dios.


Estuviste "sembrao" Papa Francisco cuando sugeriste entre líneas que los que mueven los hilos para que nada funcione en Centroáfrica, curiosamente, no viven en Centroáfrica, y que nadie tiene que huir de Centroáfrica por ello, porque tuviste valor de decirlo todo sin pelos en la lengua, hablaste con arrojo a los jóvenes de Centroáfrica, confesaste a algunos y te paseaste en medio de los pobres como cuando te llamaban Padre Jorge por los arrabales de Buenos Aires.
Gracias porque nos has dado valor y esperanza, porque no te callaste, porque miraste a la cara a los pobres, porque abriste la Puerta Santa de la Misericordia enseñándonos un carril prioritario, diferente del del resto de la Iglesia, para ir más rápido hacia Sus Manos, experimentar su amor, y nos pediste que lo repartiéramos después, en forma de gestos de reconciliación.
Nos enseñaste un camino, nos mostraste cómo salir de hoyo, del laberinto en el que estamos... Cuando, después de la foto ritual en la Nunciatura, te cogiste a mi brazo para subir los escalones, sentí tu fuerza, no tanto física, sino sobre todo humana y espiritual. Bromeamos contigo en la comida con los Obispos cuando te enseñamos dos palabras en sango: ndoyé y siriri. Las repetiste a los jóvenes de la vigilia de oración 3 horas después: "Empapad vuestra vida de amor y paz"
La multitud del estadio de 20.000 plazas te sobrecogió, se te vio en la cara, porque rugían de amor y respeto cuando les dijiste de "pasar a la otra orilla" es decir pasar página y empezar de nuevo en la sociedad centroafricana. Cuando 25 almas gritaron a una el ema popular cristiano, sonreíste de oreja a oreja. Cuando me diste un regalo, (una custodia) me dijiste en español que rezara por ti y me guiñaste un ojo...
Luego, querido Papa Francisco, subiste al avión sobre las 12'30h de esta mañana, el segundo día de tu visita a Bangui, sin haber ni siquiera comido aún, con tu séquito de monseñores y periodistas, y nos quedamos mirándote y mirándonos, huérfanos ya de de ti, como embobados despertando de un sueño, oyendo en sordina el ruido del Boeing de Alitalia que te trajo hasta nosotros y que te llevaba de vuelta a Roma, porque mientras has estado, las armas se han callado unas horas, por respeto a ti.
¡Ojalá que te quedaras para siempre! Te fuiste a tu quehacer en Roma y en el mundo, a tu vatileaks, a bregar con asuntos de corrupción y a tu Santa Marta querida. Y nosotros, sin paz ni pan, a nuestra lucha por estar junto a los pobres por decirles que mañana será mejor, que después de la tempestad viene la calma.
¡Mi gente de Bangassou han recogido en unos botecitos tierra en donde tu pisaste! Dicen que está bendecida por tu huella. La llevarán a Bangassou como testigos de lo que han vivido en Bangui, de la inmensa esperanza que has sembrado en sus corazones porque por una vez en sus vidas, demonios negros armados de violencia se trocaron en un ángel blanco vestido de Papa Francisco. Que tus palabras de perdón y de paz, a fuerza de repetirlas, se nos metan en la piel, en el vientre y en el corazón.



Y gracias corazón a Dios Padre que nos ha permitido que nadie nos agüe la fiesta, que ningún retorcido nos estropee el encuentro, que ningún descerebrado haga daño a nadie. Y gracias sobre todo a Dios Padre que ha querido regalarnos dos día de ensueño, teñidos de paz porque incluso aquellos dos jóvenes que raptaron en Fátima ayer por la mañana para degollarlos, (RD publicó la noticia, pero 5 horas más parte fue desmentida por los mismos padres de Fátima y las familias de los dos jóvenes), los devolvieron sanos y salvos, (¿por milagro de quién?) al final de la tarde, vivitos y coleando, después de haber tenido la muerte rozándoles las gargantas.

Mireu amb quina alegria els joves africans reben el Papa i amb quin somriure ell els saluda!

diumenge, 29 de novembre de 2015

Un altre Advent...


Homilia del 1er Diumenge d’Advent (Cicle B).

Germans estimats, comencem un any més l’Advent com un temps de preparació espiritual al Nadal del Senyor, al bell mig celebrarem la Immaculada amb el goig del Jubileu de la misericòrdia. Tots segurament pensem: Un altre Advent! (Quants advents no hem celebrat a la vida!) Sí, un altre Advent, amb el mateix goig, amb la mateixa esperança, amb un amor molt gran a Jesús! El riu és sempre el mateix, però l’aigua que baixa és nova constantment. Depèn de nosaltres que l’Advent del 2015 sigui diferent del 2014. Depèn de la pregària que hi posem, de les bones obres que siguem capaços de fer per preparar la vinguda del Senyor. Sant Pau ha dit bellament: ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ens ha parlat també del dia: dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants.

El Senyor ens demana que estiguem atents, que tinguem una actitud de vigilància, perquè ell vindrà. No hem de vigilar el passat (això ja ho hem viscut, està allí sota la mirada de Déu i és un passat perdonat), hem de vigilar el present i hem de vigilar el futur. Cada dia hem de fer una bona elecció: l’elecció per la vida, per l’amor i la fe.


Els atletes, quan comencen la cursa, es preparen amb una gran concentració, el primer pas és important. Comencem des de Crist i amb Crist el camí de l’Advent, aquest camí, com diu sant Bernat, no ha de pujar vés a saber quines serralades o traspassar vés a saber quins mars, aquest camí és cap a dins de tu mateix, allí on Déu t’espera. Què hi habita dins teu? La teva solitud?, la teva tristesa? El teu buit?, la teva ombra? A dins del cor hi ha el meu jo, la meva existència, les persones que estimo i la presència del Déu que m’estima. Allí hem de celebrar el Nadal. El Senyor sempre ens espera dins del cor.

Recordo que coneixia una noia que treballava a París, vivia sola, i estava tot el dia fora de casa, quan tornava al vespre, davant del portal del carrer on vivia, deia: Per què hi haig de pujar a casa si no m’espera ningú i continuava deambulant pels carrers de la ciutat. En la vida cristiana no és així: Déu sempre ens espera dins nostre (a la casa del cor). Quan el Senyor truqui seria una llàstima que haguéssim de dir: No era a casa, o No hi pensava que havies de venir. Fem el camí de la fe, a Déu s’hi va sense imposicions, no hi ha camins repetits, cada història amb Déu és original.

Alegrem-nos! Visquem amb esperança! N’hi ha que fan el mal, n’hi més que fan el bé. N’hi ha que volen la guerra, n’hi ha més que volen la pau. Déu és i serà sempre l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Ell compleix sempre la promesa: compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.

dijous, 19 de novembre de 2015

Concert de música sacra


El proper diumenge és la Festa de Crist Rei i us convidem a tots a celebrar amb goig i fraternitat la Festa Major de la nostra Parròquia!

Els actes seran:


  • A les 12 Missa Parroquial solemne, amb la participació de tots.
  • Després, els pares dels infants de Catequesi de l’any de la Primera Comunió prepararan un senzill vermut per a tots.
  • A la tarda un excel·lent concert (el cartell del qual acompanya aquest post). No us el perdeu! Els que hem tingut la sort de poder sentir algun fragment durant els assaig us podem assegurar que us agradarà moltíssim.

Que tinguem una bona festa de Crist Rei, fem Església, fem Parròquia!

dimecres, 18 de novembre de 2015

Pray for Paris



El divendres a la nit a les xarxes socials apareixia un missatge que es repetia una i mil vegades: Pray for Paris, Pregueu per París. I unes llàgrimes d’immensa compassió han acompanyat aquestes pregàries pels ciutadans de París, pels qui han estat morts, pels ferits i pels seus familiars i amics. Una onada de compassió i de solidaritat ha arribat a la ciutat estimada, cor d’Europa i dels seus millors valors. 

El Sant Pare, amb veu profundament commoguda, expressava per la ràdio el seu condol (Escolteu-ho pel You Tube) i deia clarament que no hi ha cap tipus de justificació per una cosa així, no ja religiosa, ni tan sols humana.


«Això no és humà» manifestava amb la veu trencada per la tristesa. 


Ben cert no hi ha cap dignitat humana en aquests atemptats terroristes, justament és la negació de la condició humana. Em pregunto: «Com Déu podrà perdonar el mal que els homes es fan els uns als altres?». Es una hora terrible i temible per occident.

És molt difícil lluitar amb un enemic invisible, lluitar contra persones que no estimen la seva pròpia vida i arriben fins al punt d’immolar-se per poder assassinar a d’altres. Fa por pensar el què ha passat i el que hagués pogut passar a l’Estadi de sant Dennis; com també fa por pensar el que podrà passar des d’ara. El conflicte ja no és a Síria, sinó aquí. El tenim entre nosaltres. Són tantes les qüestions implicades! (com el comerç d’armes que tothom condemna, però que cap govern d’Europa regula i vigila). 


Ens unim al dol dels habitants de París, també de l’Església Catòlica de França, «la filla primogènita de l’Església» Que la Mare de Déu estengui la seva protecció sobre França. A la tarda del diumenge passat les campanes de Notre Dame van tocar i omplir el gran dol de la ciutat. Un gran silencia hi havia per tot arreu i les llàgrimes eren als ulls de tots.




Una multitud participava de la missa exequial (els catòlics francesos viuen la seva fe de manera molt intensa). Els milers de persones que no cabien a la catedral omplien l'amplia esplanada i escoltaven les adolorides paraules del cardenal André Armand Vingt-Trois. Fou una tarda tristíssima en la història de Paris. 
Els concelebrants estaven protegits per soldats. Les campanes van començar a tocar a dos quarts de set de la tarda. Durant mitja hora es van sentir per tota la ciutat.

Desitgem que els qui governen les nacions sàpiguen trobar els camins de la pau i siguin valents per defensar-nos amb proporcionalitat, sense provocar un mal gran als innocents, per aturar els enemics.

En memòria de les víctimes, posem en aquest blog, una vegada més, una versió del Pie Iesus d'Andrew Lloyd Webber  

diumenge, 15 de novembre de 2015

Amb el cor a París...

Aquest migdia, el Papa Francesc ha dit, al final de la pregària de l'àngelus a la plaça de Sant Pere, que utilitzar el nom de Déu per justificar la violència és una blasfèmia, reafirmant, amb fermesa que la violència i l'odi no resolen els problemes de la humanitat.

Nostra Senyora de París

"Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor." (1a Jn 4:7-8)

dimecres, 11 de novembre de 2015

No deixem el nostre cristianisme, no deixem el nostre Crist, no deixem la nostra fe...

Compartim amb vosaltres un nou vídeo sobre experiències de cristians allí on són perseguits. Aquest demà mateix tindrà un any i, en un any, que s'ha fet per ajudar-los?


Preguem per ells! Ajudem-los com puguem!

dissabte, 7 de novembre de 2015

Dediquem uns minuts a escoltar Jaume Vives.

Sabeu qui és Jaume Vives? Sabeu què fa? Mirem i escoltem aquest vídeo. És impactant. Parla de cristians perseguits. Germans nostres que han de fugir de les seves cases, que ho perden tot... tot menys la fe. Són admirables. Hem de pregar molt per ells i ajudar-los en totes les formes que ens sigui possible.


L'entrevista es del programa "Las 101 mañanas" de la cadena Málaga 101 TV i es va emetre el passat divendres, dia 30 d'octubre.

divendres, 30 d’octubre de 2015

La gran festa del cel: Tots Sants.

Felicitem-nos els uns als altres, els del cel i els de la terra.

Des de sempre a l’Evangeli del Dia de Tots els Sant es llegeixen les benaurances de Senyor. Aquests són els camins per on arribem a la vida eterna. Nosaltres, per dir-ho, tenim la primera part de cada benaurança, els qui estan en Déu la segona part. Cada benaurança comporta una promesa i els nostres germans ja la gaudeixen en plenitud. És la solemnitat que uneix el cel i la terra. La comunió amb Jesucrist no queda trencada per la mort, sinó que –més enllà– del temps es manifesta en plenitud en la Vida Eterna. Els fills de Déu que som des del baptisme no moren, mor la humanitat, però no mor el fill de Déu que som cadascú de nosaltres. Per això demà sentirem les paraules tant solemnes de sant Joan: «Si, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.»


Aquesta gran festa evoca el Salm 121: «Quina alegria quan em digueren anem a la casa del Senyor» i també l’altre verset «Augureu la pau a Jerusalem»

Sí, pau a la ciutat gloriosa de Déu. Tinguem l’alegria de saber que anem a Jerusalem. De saber també que les portes de la ciutat santa estan obertes. No han estat pas tancades. No poden estar tancades mentre hi falta algú de nosaltres, que és sempre l’últim dels pecadors. Hi falto jo, que sóc el darrer pecador, ha de dir cada cristià. Els sants han mort molt sovint amb les paraules d’aquest salm a la boca. Aquesta alegria pren tota la vida cristiana, és una alegria de fons, indicible. Passi el que passi la vida és un pelegrinatge i una ascensió. Anem cap al Pare! Som ciutadans de la Jerusalem del cel! No tenim en aquest món una ciutat permanent, sinó que n’esperem una d’eterna. No tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir (He 13:14): «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3:2).

El que no ens agrada

No ens agrada que es banalitzi la festa de Tots Sants amb el “halloween” pagà, ja que estem convençuts que amb els morts no s’hi juga i no es transmet el contingut de l’esperança cristiana. La fe que tenim en la vida eterna no va de fantasmes, zombies, esperits que busquen venjança i provoquen por. Tot això sona a un gran muntatge comercial.

No ens agrada tampoc que els col·legis catòlics organitzin festes de halloween pels alumnes. No és educador, no comporta cap valor positiu. La paganització de la festa de Tots Sants és indicadora d’una societat decadent. Els nostres difunts són massa estimats per a trivialitzar-los d’aquesta manera. Millor seria una bona catequesi sobre el cel cristià i el valor que té «com un acte d’amor» la pregària pels difunts.

Us deixem, si així us plau, escoltant el final del Te Deum de Brukner. És realment gloriós i infinit. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El darrer verset és In te, Domine, esperavi, non confundar in aeternum, que vol dir "en Vos, Senyor, he esperat i no seré mai confós"

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Nomenament

Des del blog de la parròquia compartim amb alegria la notícia del nomenament del nostre rector, Mn. Rafael Serra, com a Canonge de la Catedral de Tarragona.

El felicitem de tot cor i preguem per ell al Senyor, que l'acompanyi i l'il·lumini en tot moment.



dimecres, 21 d’octubre de 2015

Una xarxa on hi ha de tot...

Aquests dies se celebra Sínode a Roma. És el Sínode sobre la Família. El Papa Francesc és un Papa nou per un temps nou. És el Papa que el Senyor ha donat a l’Església en aquest temps. És una opinió molt greu la d’aquells que deixen entreveure com una mena d'il·legitimitat de la seva elecció, els qui insinuen alguna cosa així es posen fora de la comunió eclesial i, a més, ofenen la voluntat del qui fou bisbe de Roma i pastor de l’Església universal, el venerable Papa Benet XVI.


Aquests dies corre una mena de literatura quasi apocalíptica en alguns sectors de l’Església que fa mal i els qui la creen poden ofendre a Déu, Nostre Senyor. Aquesta literatura i opinió afirma que els fonaments de l’Església trontollen i que el dipòsit de la fe es pot perdre. Alguns, fins i tot, són atrevits i insinuen la incapacitat o la imprudència del Papa Francesc per guiar l’Església. Els qui dubten de la fermesa del successor de Pere poden pecar greument perquè atempten contra la unitat de l’Església.

Tots els pastors que hi ha a Roma, reunits en el Sínode, tenen la gràcia de l’Esperit Sant per l’ordenació que han rebut i el mateix Esperit els farà trobar la capacitat de dir paraules noves per comunicar l’Evangeli de la misericòrdia al nostre temps.

Qui, avui, en el nostre temps, no coneix casos de matrimonis fallits amb la situació de sofriment per part dels pares separats o divorciats i dels fills que ho han patit? És que l’Església no ha de ser mare? És que Crist no ha mort per tots? L’Església de Roma sempre s’ha mostrat misericordiosa davant de les posicions més dures dictades per una moral, algunes vegades farisaica. Qui no recorda la polèmica dels lapsis després de les persecucions amb les disputes del Papa amb sant Cebrià de Cartago? O bé la posició de la Seu de Roma davant del jansenisme? Podríem posar altres exemples.


L’opció final de l’Església és sempre la de la misericòrdia, no és una opció que ella triï, no en té d’altra, perquè és la del mateix Senyor. La que predica el papa Francesc amb la paraula i l’exemple. La misericòrdia que hem de tenir davant dels divorciats no s’oposa a la doctrina del matrimoni indissoluble, ans el contrari, la fa resplendir encara més. És que algú pot dir que el Senyor no els estima? L’Església -predicava sant Ambròs- és aquesta xarxa (retis mixtum) que hi ha de tot, en la qual hi cabem tots, pertany al Senyor, no a nosaltres, el judici. Judicar res abans d’hora és pecat, diu l’Escriptura.

Que l’Església sigui mare no és un dir, ni una bella metàfora, si és mare és mare i una mare estima els fills siguin com siguin. No s’avergonyeix d’ells. Els acull sempre i els porta cap a la l’amor. Com una mena de Gps. Els qui el porten instal·lat al vehicle, quan s’equivoquen, els ensenya el camí des d’on s’han equivocat, no els fa tornar al punt d’orígen. Des d’allí els fa trobar el camí cap a Déu.


D'altra banda, els altres, els qui voldrien avançar ràpidament, també han de tenir paciència: l’Església és gran i sobretot necessita temps i no ha de perdre el do de la unitat i no pot escandalitzar els febles. Siguem gent esperançada, els cristians no podem ser profetes de calamitats. Confiem en el Senyor. El Papa Francesc és un home de Déu, estima els pobres i predica l’Evangeli incansablement. Aquests dies tota l’Església prega pel Sínode i el Senyor estima l’Església, per ella ha donat la vida i la santifica constantment.

Podem reflexionar sobre tot això mentre escoltem la magnífica melodia del Canon de Pachelbel acompanyada d'unes precioses imatges de la naturalesa:

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Hem conegut als qui els van conèixer.


Avui celebrem per segona vegada en la història la memòria litúrgica del Bisbe Manuel Borràs i els seus companys màrtirs. Són els nostres màrtirs, els més nostres. L’Església de Tarragona fou santificada per la seva mort martirial i els preveres de la nostra generació hem conegut a preveres que porten ben viva la seva memòria. De manera que podem dir hem conegut als qui els van conèixer. Hem conegut preveres que recordaven els anys de l’exili del Sr. Cardenal Vidal i molts que havien conegut els qui foren morts per causa de la fe. Nosaltres n’hem sentit explicar tantes vegades els relats del martiri. Som successors d’un presbiteri de màrtirs (seixanta sis preveres!, als quals cal afegir els qui no van entrar en la causa de beatificació), que els va tocar viure una tràgica persecució religiosa. Després de la guerra civil, una maleïda guerra, van haver de refer la vida eclesial amb tantes ferides al cor.

Els ordenats a les dècades dels setanta o vuitanta del segle passat varem escoltar de la generació de preveres, immediata als màrtirs, els testimonis d’uns relats silenciats durant tant de temps. Ara aquests preveres Nostre Senyor els crida a la casa del Pare per rebre en herència el que és propi dels servidors bons i fidels. Nosaltres patim l’orfenesa dels mossens amb els quals ens hem fet grans i hem viscut. Els darrers mossens que han mort han estat Mn. Josep Asens Huguet i Mn. Delfí Palau Arbós. Tos dos preveres estimaren molt el Senyor i els fidels que els havien estat encomanats. A Mn. Josep Asens li fou concedida la medalla d’or de la ciutat de Reus i el dia del seu funeral un feligrès del barri de la parròquia de l’Assumpció de Reus, de la qual en fou rector durant molts anys, digué: El mossèn estimava als pobres i ajudava els treballadors. Quin millor elogi es pot dir d’un prevere sinó aquest? Mn. Delfí, era un home que pregava amb l’Esperit de Déu dins del cor i portava l’alegria del mateix Esperit en el rostre. Que reposin en la pau.

Vilanova de Prades, a la serra de la Llena

La memòria eclesial pròpia és important en la vida de l’Església. Formem part de l’Església universal, però aquesta es manifesta com Església particular a la nostra arxidiòcesi, amb un escenari propi que va del mar a les muntanyes de la serra de la Llena i del Tallat i des de les vinyes del Penedès fins al riu Llastres que desemboca al golf de sant Jordi. Aquí hi ha les nostres parròquies, els nostres santuaris tant estimats de la Mare de Déu, els campanars dels temples parroquials, les carreteres familiars per on els mossens passen per anar a celebrar els diumenges, sempre amb alegria. En coneixen els revolts i els colors de totes les estacions.

Els màrtirs van estimar aquesta arxidiòcesi, van pregar per ella i van morir per ella. El bisbe Borràs, des del coll de l’Illa, la va beneir abans de morir i el Sr. Cardenal moria a l’exili i cada dia al vespre, amb el Dr. Viladrich, resava un Parenostre per casa i pels de casa. Cal ser conscients que hem conegut el nom i el rostre dels màrtirs i donar-ne gràcies a Déu. Passaran les generacions i el nom del bisbe Borràs, amb els germans preveres i els dos seminaristes, esdevindran noms, només noms, com ara recordem els màrtirs del Japó del segle XVI, però per nosaltres són noms encara significatius dels quals en podem besllumar la fisonomia i la circumstància del seu martiri i així apreciar-ne la seva grandesa més alta.

Ara tot ha canviat: els seminaristes vivint a Barcelona han de fer un esforç per cultivar la identitat diocesana. I em consta que ho fan i volen que sigui així! I aquests darrers anys hem d’acollir amb molt d’amor germans sacerdots que venen de fora i es fan germans nostres, perquè els d’aquí ja no som suficients per atendre les parròquies. Tot dóna la impressió d’un temps crucial, que alguna cosa realment preciosa es pot perdre o bé que alguna cosa realment gran es pot construir. Hi ha una font de Siloè que raja subterrània com la de Jerusalem ... aquesta font encara raja i en memòria dels sants preveres, que ens han precedit, hi hem de beure. Més que mai en aquest presbiteri ens hem d’estimar els uns als altres. Més que mai hem d’estimar les nostres comunitats parroquials, els nostres cristians també pateixen per la incertesa del present i del futur de l’Església, però viuen l’esperança i són fidels. Una generació de capellans ha d’explicar a l’altra tot el que hem viscut, de quina història venim. Som Església! Deia una i altra vegada, el Dr. Pont i Gol. El plorat arquebisbe de Tarragona també deia: Encara no ens estimem prou.

En memòria de la gesta dels màrtirs escoltem el In te Domine speravi del BRUKNER’S TE DEUM. És una més excel·lent de la musica sacra de tots els temps, si no la coneixeu escolteu-la amb goig.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

Si us plau, disset minuts i vint-i-set segons...

Amb la pressa que sempre portem tots, si jo us demano que mireu i escolteu un vídeo que dura disset minuts i vint-i-set segons és possible que penseu que no podeu perdre tant de temps... però si insisteixo una mica i dic que val la pena, que us agradarà, potser el comenceu a mirar. I, si el comenceu a mirar, ja no el deixareu fins que acabi. És aquest:


En ell, la Germana Maria de Guadalupe, una religiosa argentina, ens explica la seva experiència a Síria, on la persecució als cristians és tan cruel. Els cristians siris ens demanen que preguem per ells. Són valents, són un exemple.

Al final del vídeo, al minut 15:51, l'entrevistador demana a la Gna. Maria Guadalupe si vol fer una pregària i ella li diu que la farà en forma de cant; llavors, en àrab, amb una música diferent que la que coneixem, canta una antiga pregària a la Mare de Déu. Es tracta d'una oració trobada vers l'any 250 en un papir copte, escrit en llengua grega. És la mateixa que, en català, cantem també amb insistència a la nostra Parròquia.

Aquí us la deixo en versió de la Coral de Prades. És emocionant pensar que les paraules que diem són les mateixes que canta la germana i que es van escriure fa tants i tants anys.


Sub tuum praesidium:

"Sota la vostra protecció, ens refugiem, oh Santa Mare de Déu;
no desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats.
En tots els perills deslliureu-nos sempre,
Verge gloriosa i beneïda"

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Cinc maneres de superar la tristesa

Molt sovint caiem en estat de tristesa, moltes vegades a causa de les persones que estimem i que ens fan patir, altres pels esdeveniments o circumstàncies de la vida o, fins i tot, pel propi caràcter. Què ha de fer un cristià davant aquesta sensació?

Buscar un amic. Algú que sàpigues del cert que és amic i explicar-li la teva preocupació per trobar en ell la certesa d’algú que t’estima i que t’escolta a canvi de res i sense judicar-te. Quan els problemes són compartits amb un altre, ja no són tan grans.



No sentir-nos el centre del món. El meu dolor és autèntic, cert i em fa patir de veritat, però en el món hi ha situacions límit de sofriment i de problemes probablement molt més grans que els meus. Podem oferir el patiment propi pels que ho passen encara pitjor. Al món es declaren guerres, hi ha gent que passa gana, nens que només han conegut el dolor i no poden jugar, gent que ho ha perdut tot i ha de marxar de casa. Tot l’estiu que mor gent a les aigües del Mediterrà i un llarg i immens etcétera. Ho diem perquè un ha de buscar la mesura justa del seu sofriment o de la seva tristesa. Amb discerniment, moltes vegades arribem a la conclusió que la nostra tristesa no és tan gran com ens pensàvem.



Sortir de nosaltres per la contemplació de la bellesa. És així que, en aquests estats de tristesa és bo d’escoltar música bella, prendre un llibre de bona literatura, passejar per un parc, anar a la muntanya o al mar: A Salvador Espriu li agradava molt passejar al costat de les ones a la platja i té aquell vers tan bonic: “Tota la mar m’acompanya i escolta”. La bellesa sempre ens transcendeix en el sentit que ens fa sortir de nosaltres mateixos, és com un estar enamorat.



Rentar-te, sopar de gust i anar a dormir. Sense donar cinquanta mil voltes al problema. Molt sovint les qüestions es veuen d’una manera a la nit i, a l’endemà, ja es veuen diferent. Això ho aprenem per experiència. Si ha estat així unes vegades, per què no ho serà també aquesta? Ja Sant Tomàs d’Aquino, amb molta saviesa, deia que un mal espiritual pot ser guarit per un bé material.


I, el més important, el que no podem oblidar mai i que ens ajuda sempre: PREGAR. Dir sense por "Senyor, em passa això i allò altre... Tu em coneixes, ho deixo tot a les teves mans i accepto tot el que passa mentre Tu m’ajudis." Quan els problemes els donem al Senyor, la pau i la confiança venen immediatament. Atenció, no venen després, venen en la mateixa pregària. No digueu que no sigui bonic! Quan pregues ja tens pau. A més, per pregar no cal anar en lloc. Només cal entrar dins. Déu sempre és amb tu.



Us posem aquest vídeo per escoltar amb tranquil·litat i gaudir de la pau que transmet i és que aquest vídeo fa passar la tristesa. Poseu-lo a l’arxiu de coses belles. Feu-nos cas :-)

dilluns, 28 de setembre de 2015

Déu beneeixi Amèrica. God bless America!

La terra dels lliures i la pàtria dels valents

El Papa Francesc ha retornat aquest matí dels Estats Units i, com sempre fa, abans d’anar cap a la residència, se’n va a Santa Maria la Major per a donar gràcies a la Mare de Déu per la visita apostòlica a l’Església de Cuba i dels Estats UnitsNo crec que descansi massa ja que el dimecres d’aquesta setmana ja tornarà a presidir l’audiència general al Vaticà. Ell va demanar als preveres dels Estats Units que treballessin més i en dóna exemple. És infatigable i això que l’hem vist cansat i quasi a punt de caure, a causa de l’artrosi dels seus genolls, pujant a un avió. La seva força és la del Senyor i també la seva alegria. El Papa és un home de Déu i irradia la bondat del Pare del cel i la humilitat del sant Esperit. Per aquesta raó tot li surt bé.


Visità l’església de Cuba provada en la fe i que ara viu un temps d’esperança. Després entrà als Estats Units, ell no hi havia estat mai. La santa Església Catòlica dels EUA el va rebre amb un gran amor, amb un aplaudiment unànime del qui venia en el nom del Senyor. Les grans ciutats l’acolliren amb delicadesa i amb una gran reverència.

A Washington parlà al Capitoli (cap Papa hi havia entrat mai) i cità els grans somnis d’Amèrica, citant a Abraham Lincoln, Martin Luther King, Dorothy Day i el gran Thomas Merton. Després saludà la multitud i la beneï. El president del Congrés dels Estats Units John Boehner ja s’emocionà només comença el discurs del Papa. S’entrevistà amb el president Obama que el rebé a casa seva. I ja tenim el Papa a la casa dels poderosos de la terra parlant dels descartats de la terra i dels rostres dels qui en la vida només han conegut el dolor.


Ell es presentà amb el seu Fiat tant humil enmig dels cotxarros oficials. Era tot un símbol. Fou acollit després a New York on parlà davant del ple de les Nacions Unides, resà emotivament a la Zona Zero en el memorial dels atemptats de les torres bessones. Entre altres actes, amb una agenda realment estimable, celebrà l’Eucaristia a Madison Square Garden. El Cardenal de New York, Dolan, que és un home gras i simpàtic, crec que s’engreixà més de satisfacció.


La litúrgia fou bellíssima, tal com celebren els catòlics d’Amèrica, bella pels cants, per la música, per la reverència exquisida, bella per la pregària dels assistents. Amèrica és un poble molt religiós. Em cridà l’atenció que anaven vestits de festa, anaven a Missa i anaven a veure el Papa. Els fidels dels Estats Units són grans creients, devots i que estimen la família. Recordo que al final de la Missa, durant aquell immens aplaudiment de l’assemblea, el Papa queda com quiet, sense fer res. Ni tant sols aixeca les mans o prem els punys per a dir: sóc el millor. Acota el cap, com si digués: «Això no va per a mi, és pel Senyor Jesús».


Després l’esperava Filadèlfia que quedà amb els carrers buits, tots eren a veure el Papa. Allí es trobà amb les famílies i parlà que les societat creixen fortes i sòlides quan els fills són educats i els ancians cuidats. El testimoni dels creients d’Amèrica ha estat preciós. Si fas comparança amb el món eclesial nostre et fa una certa enveja! Ells tenen quelcom de desitjable que nosaltres no tenim. Crec que el sentit de la pietat en el significat més teològic de la paraula.



El Papa ha parlat amb un magisteri profund tant a nivell social com eclesial d’aquests punts: la custòdia del planeta, els drets dels immigrants, el fonamentalisme religiós, la defensa de la vida, els deures de les nacions unides, la pau en el món, l’abolició de la indústria de les armes, l’abolició de la pena de mort. Ell porta sempre els pobres en el seu cor, no se’ls treu del cap. És la seva veu:«Jo també sóc fill d’immigrants» va dir. A l’Església va dir-li que caminés amb els pobres, que en les grans ciutats anònimes també hi ha el dolor i el misteri de Déu, i que, seguís el camí de la creu del Senyor, treballant sense ser referencialista, sense res a canvi, i que anunciés l’evangeli de l’amor i que les famílies s’obrissin a l’amor de Déu. A més es reconcilià amb les religioses que feia anys que estaven enfadades amb el Vaticà i els digué: Us estimo molt. Les bones religioses esclataren de goig i de llàgrimes d’alegria. Era Pere qui els parlava, el successor de Pere. Va ser molt bonic.


El Papa amb la veritat, la humilitat es capaç de superar tots els conflictes. Donem gràcies a Déu per aquesta visita apostòlica del papa Francesc a les esglésies dels Estats Units i agraïm a Déu el testimoni de la fe provada dels catòlics de la vasta Amèrica i alegrem-nos en.

Us posem tres You Tubes. El tercer de la homilia carismàtica del papa als preveres i consagrats a la catedral de Santiago i el segon la homilia espontània de la Vetlla de pregària amb les famílies catòliques a Filadèlfia i el primer conté el discurs del Papa al Congrés dels Estats Units. La gent espiritual els recomano vivament que escoltin l’homilia de les Vespres, els agradarà i l’entendran, és Evangeli pur.

Discurs del Papa al Congrés dels Estats Units

Homilia del Papa a Filadelfia a la Vetlla de festa i de pregària de les famílies

Homilia del Papa a les Vespres, a la Catedral de Santiago de Cuba. Es una homilia molt recomanable, crec que hi ha el cor del Papa Francesc.