Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 

 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 

Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.

Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

Nota de l'Arquebisbat de Tarragona en relació al confinament pel Coronavirus

Tarragona, 14 de març de 2020

Que visquem tots plegats aquesta situació des de la fe i la confiança en el Senyor. En aquests moments de dificultat, els fills de Déu hem de viure sabent que els béns del cel no ens faltaran mai i que Jesús mateix, Ell, que és camí veritat i vida, ens guiarà en la foscor. Invoquem-lo i invoquem Santa Maria, Mare de Misericòrdia i posem-nos sota la seva protecció.

Des de la Parròquia us acompanyem en la pregària i us anirem informant de la situació.

Una cordial i fraterna abraçada.

Que Déu, Pare, Fill i Esperit, ens beneeixi

Mn. Rafael Serra

Rector de Crist Rei

La mort de Kobe Bryant

LA MORT DE KOBE BRYANT: QUE EL SEU NOM SIGUI INSCRIT EN EL LLIBRE DE LA VIDA AMB LA SEVA FILLA ESTIMADA, GIANNA, I TOTES LES PERSONES QUE MORIREN EN EL DISSORTAT ACCIDENT.

Unes hores abans que la vida de Kobe Bryant es veiés interrompuda en un accident d'helicòpter, la llegenda de la NBA va anar a l'església i va resar. Bryant va visitar l'Església Catòlica Nostra Senyora Reina dels Àngels a Newport Beach, Califòrnia, d'hora, el diumenge abans de la missa de les 7 del matí segons el pare Steve Sallot.

"Ens vam donar la mà, vaig veure que s'havia beneït perquè tenia una mica d'aigua beneïda al front", va dir Sallot a KCBS / KCAL, afiliada de CNN. L'helicòpter de Kobe Bryant va caure més de 600 metres en un minut i no va poder evitar un turó per uns metres, segons les autoritats.

Ell i la seva família eren assidus a l'església de Newport Beach, resaven juntament amb centenars d'altres feligresos durant la missa i mai tractaven de cridar l'atenció. No parlava molt sobre la seva fe però "certament era un home de fe", va recordar Sallot.

En una publicació de Facebook dilluns, el bisbe Timothy Freyer, de la Diòcesi d'Orange, va descriure a Bryant com un "catòlic compromès que estimava a la seva família i estimava la seva fe". "Kobe, un antic resident i feligrès del Comtat d'Orange a la nostra diòcesi, assistia amb freqüència a missa i s'asseia a la part de darrere de l'església perquè la seva presència no distragués a la gent de centrar-se en la presència de Crist", va dir el bisbe en la publicació.

Va ser minuts abans de la primera missa de diumenge, quan Sallot es va creuar amb Bryant. Havia visitat la capella d'oració i estava sortint quan va parlar breument amb el seu sacerdot i ha afegit que van conversar sobre com algun dia Bryant volia rebre el sagrament catòlic de confirmació.

Hores després, Bryant, la seva filla Gianna, de 13 anys, i altres 6 passatgers van morir quan l'helicòpter es va estavellar a Calabasas, Califòrnia. El pilot també va morir en l'accident. Els tripulants de l'helicòpter es dirigien a un partit de bàsquet en Thousand Oaks, on s'esperava que l'exjugador de l'NBA entrenés i que la seva filla jugués.

A dalt la foto la parròquia on el jugador va assistir per darrera vegada a Missa, en el seu darrer diumenge, i es va asseure al darrera de tots, com sempre feia.

Campanya contra la fam

El dissabte, dia 8, i el diumenge, dia 9 de febrer, tindrà lloc la col·lecta per a la Campanya contra la fam que porta a terme anualment Mans Unides. Enguany amb el lema: Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu.

Mans Unides-Campanya contra la Fam és una Organització No Governamental de Desenvolupament, catòlica i de voluntaris, que treballa pel desenvolupament dels pobles més empobrits de la terra, i assumeix la responsabilitat de fomentar en la societat espanyola la consciència de l'escàndol de la fam, la pobresa i les estructures injustes que les mantenen.

Entre el seny i la rauxa

Es veia venir! La sentència del Tribunal Suprem ha provocat una gran indignació a Catalunya. Dirigents socials i polítics electes han de romandre a la presó per sentència ferma durant molts anys.

Les grans marxes de la llibertat s’han organitzat d’arreu de país fins a Barcelona, amb unes imatges comparables als Freedom Riders. Marxes pacifiques, nobles, ovacionades als ponts de les autopistes. Com una paràbola d’un poble que camina amb la senyera de la pau.

Les manifestacions lúdiques amb manifestants jugant a pilota als jardinets de Gràcia, a la ciutat, commouen. La lleialtat dels ciutadans del país a la terra (defensors de la terra) es comunica a les joves generacions, ells prenen el relleu. Expressaven el seny català.

Per altra banda, els ais de molts ciutadans de Catalunya al veure les imatges d’aldarulls a la ciutat comtal i a d’altres llocs, incendiant el mobiliari urbà i amb càrregues policials, amb ferits i detencions. Expressaven alhora la rauxa del nostre poble. Preocupació. Sensació de no sortida del conflicte. Una setmana interminable i ¿qui sap quan durarà? 

Neguit pel que pugui passar en un estat en què les coses ja no són reversibles. Com hi pot haver tanta ofuscació? No s’adonen que amb mesures repressives mai aturaran un moviment que promou la sobirania de Catalunya? 

No és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles. No es pot desatendre el clam d’una part tant significativa de ciutadans del nostre país. Cal trobar una sortida a un conflicte social i polític, de manera urgent. Un diàleg fet amb serenitat, amb seny (no amb rauxa) i donant temps.

Que una sentència sigui dictada per un Tribunal, per suprem que sigui, no vol dir necessàriament que sigui justa. També en el cas de la Manada hi hagué una protesta general al país. També Nelson Mandela fou condemnat per un tribunal constitucional. La veritat i la justícia han de ser coincidents. Els bisbes diuen que la sentència s’ha de respectar (ells saben què volen deixar escrit per la història). En cap cas dels empresonats hi ha crim de sang. Els qui han estat condemnats són ciutadans honorables i elegits pel poble!

És evident i urgeix que es creï un diàleg de negociació –sense condicions– entre l’Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. Fins que no siguin amnistiats els qui estan a la presó i són a l’exili no hi haurà pau a Catalunya. Qui digui el contrari no coneix l’ànima del nostre poble. NO és ja qüestió d’independència, sinó de democràcia. El dret d’autodeterminació forma part de la moral social de l’Església.

Refugiats i immigrants...

Aquest Diumenge està dedicat en la pregària de totes les Esglésies del món als immigrants i refugiats, per això publiquem aquestes fotografies per no oblidar el sofriments de tants germans. El Papa Francesc ha dit:

Ells no són simplement immigrants, són persones, les quals cal acollir, protegir promoure, integrar.

Escoltem el Papa Francesc en ocasió d’aquesta JORNADA MUNDIAL DELS REFUGIATS I IMMIGRANTS

Festa nacional de Catalunya

L’11 de Setembre és la Festa nacional de Catalunya. Diem festa però no estem de festa, serà festa quan els nostres polítics, honrats i íntegres, siguin a casa en llibertat i retornats de l’exili. És el sentiment de pàtria, la de la sang.

Qui ens pot prohibir estimar Catalunya? Qui pot prohibir que vulguem pel nostre país el millor? Quan tinguem tot això podrem dir avui és festa. Festa de tots i per a tots.

Catalunya és terra, pàtria, història dramàtica, un idioma amb una literatura magnífica, creativa, treballadora i acollidora. Un amor que portem al cor i un desig silenciat. Estimem i preguem per la pau d’aquest país.

Salvador Espriu, el gran poeta, ho expressa millor que ningú:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu

Perseguits per causa de la justícia

Recollim aquesta notícia de Catalunya Religió (que reproduïm). És mala notícia, perquè reflecteix el sofriment dels immigrants i la manca de cor que hi ha en els discursos populistes, tant d’Amèrica com de d’Europa. També és bona notícia perquè és bo que representants de l’Església Catòlica americana, fidels a l’Evangeli i a la reivindicació dels pobres, siguin ostensiblement perseguits. Cansats de ser notícia per qüestions negatives, és bo que l’Església sigui notícia per causa de Jesús i de l’Evangeli.

«Unes 70 persones han estat detingudes per protestar al Capitoli en contra de la política migratòria de Donald Trump. El grup convocat per la Xarxa d’Acció Franciscana mostrava fotografies de nens i nenes morts sota custòdia als centres de detenció per a immigrants als Estats Units. “Les imatges d’infants en condicions deplorables i insalubres, sense accés a dutxes durant setmanes, incomunicats i dormint al terra i sense mantes, ens han obligat a solidaritzar-nos i dir ‘no en el nostre nom’”, declarava per al portal Paz y Bien la germana Áine O’Connor, una de les manifestants detingudes.

Per a Eduard Ibàñez, director de Justícia i Pau de Barcelona, “son imatges impactants ja que poques vegades es veuen religioses i religiosos detinguts en manifestacions o protestes”. Ibàñez destaca el valor simbòlic d’aquest gest ja que “mostren un testimoni extraordinari de defensa dels drets humans i d’alguna manera simbolitzen el paper de l’Església en defensa dels drets i acollida dels col·lectius immigrants a tot el món».

En una jornada que van denominar “Catholic Day of Action” (Dia d’Acció Catòlica) centenars de persones es van congregar dijous passat a les portes del Congrés dels Estats Units, a la ciutat de Washington. Aquesta protesta es dona després d’una setmana en que Trump ha manifestat la seva intenció d’endurir la política migratòria justament quan líders socials i congressistes com la demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez han denunciat l’estat dels centres d’internament per a immigrants i les greus vulneracions de drets que s’hi estan donant.

El més valuós que hi ha dins una Catedral és un tros de pa.

S’havien cantat les Vespres del Dilluns Sant i celebrada la Missa i, quan es disposaven a tancar la Catedral, se n’adonen que a les cobertes del sostre hi havia foc. Un inici d’incendi que hagués pogut esdevenir fatal. L’esglai al cor de tots, els bombers (les soldats du feu, que diuen a França) s’apressaven amb força, intel·ligència i amb un gran amor per a salvar la seva Catedral. Els joves catòlics de París es posaren a pregar en grups molt nombrosos, demanant a la Mare de Déu pel treball dels bombers i perquè no prenguessin mal. 

El capellà de guàrdia dels bombers, ell mateix també bomber, el P. Fournier, amb un grup d’oficials s’endinsà valent dins del temple fumejant, envoltat de flames, visibles cada vegada més perquè la nit queia. Sense dubtar-ho el P. Fournier va anar directe a salvar el Santíssim Sagrament i la relíquia més preuada: La corona d’espines del Senyor. Mentre ho fa se n’adona que les flames ja entren en una de les torres de la façana i ell amb un immens amor dóna la benedicció amb el Santíssim Sagrament.
De manera prodigiosa el foc no tira endavant per aquest lloc que hagués pogut ser fatal. Ell mateix en el you tube que annexem en dóna testimoni, amb senzillesa de cor i sense fer l’heroi.

La gent resta esglaiada per la notícia increïble: La nostra Catedral s’està cremant. Totes les Esglésies de París queden obertes i els fidels entren a resar i les campanes, pel manament de l’arquebisbe de París, Mons Michel Aupetit, sonen.

Arquebisbe de Paris Mons Michel Aupetit

La bona alcaldessa de París i el president de la Republica es fan presents immediatament, fent costat a l’arquebisbe Michel i al rector del temple. Emmanuel Macron, visiblement emocionat, dóna suport a la comunitat catòlica en un dia en què ja havia començat la Setmana Santa.

Certament hi ha una diferència entre miracle i prodigi. No hi hagué miracles, però si que hi hagué prodigis. Prodigis com que l’estructura dels murs de la Catedral s’ha mantingut ferma, que cap bomber de París va prendre mal, amb una intervenció tan difícil, que el cèlebre orgue (8000 tubs) s’ha conservat, que la imatge bellíssima de la Mare de Déu (Notre Dame de Paris), ha restat intacta, incòlume, també l’altar i que en les tenebres de fum la creu daurada de l’absis es mantingué ferma i visible, quasi resplendent enmig de la desolació. 

Recordem que davant d’aquesta imatge es va convertir Paul Claudel. Hagués pogut ser pitjor i la destrucció hagués pogut ser total. Però és possible pensar en una reconstrucció. França és un país de constructors, va dir el President.

La reacció dels catòlics de França fou unànime. Ells saben que l’Església està feta de pedres vives, però que les pedres de la Catedral, els representaven a ells. Com també representaven una comunió en la història. L’Església de França és la “Filla primogènita” de l’Església, ja que fou la primera nació que acceptà el baptisme. L’Església de França no ha caigut en cap heretgia postmoderna i està molt renovada i viu sota el signe de la Presència del Senyor en l’Eucaristia i la devoció a la Mare de Déu, invocada en tants llocs del gran país, entre tots el més cèlebre, el de Lourdes.

L’Arquebisbe de París, Michel Aupetit, que abans de ser capellà havia exercit de metge, va dir, quan li van preguntar, sobre el que era el més valuós per ell de la Catedral cremada, va respondre: Un tros de Pa, que és el Cos de Crist, (un morceau du pain). 

París, el món, la vella Europa, amb les arrels cristianes, va plorar l’incendi de la Catedral parisenca, no perquè fos un monument artístic (no hi hagués hagut la mateixa emoció si s’hagués incendiat el Louvre, per exemple), ni per ser un centre cultural, sinó perquè porta el símbol de la fe d’Europa, de la seva ànima cristiana. En aquest sentit ha esdevingut un signe per a fer-hi moltes consideracions, tant presents en aquests dies en la premsa europea. Una catedral del segle XII i XIII (del temps de sant Bernat), implica la continuïtat en una història, que, si de cap, desapareix, es crea el buit espiritual. Per això l’incendi provocà tant d’estupor.

No és un prodigi, a l'inrevés, era d'esperar, que tots els que representen el pensament dominant a occident es lamentin per la pèrdua d'aquest símbol 'cultural', 'artístic', 'històric', fent equilibrismes per evitar esmentar la nostra fe, que és l'única cosa que importava als homes que van trigar més d'un segle a aixecar la catedral. Així els vergonyosos mitjans de comunicació de Catalunya. En el nostre país hauríem d’aprendre del laïcisme, sa i equilibrat de França.

No és lògic pensar que una ciutat de 50.000 habitants, com era el Paris de l'època, sense mitjans tecnològics ni suficient acumulació de capital, construís semblant prodigi de pedra, tal oració col·lectiva, pensant en 'l'art', la 'història' o 'la cultura'. Volien fer una casa digna per a un Déu que es fa pa i vi, i la “resta” ens ha estat donat de més a més.

Ens unim en al pregària amb l’estimada Església de França, admirable per la seva vitalitat i pionera del que serà l’Església en el nostre país en els anys que vindran (segurament molts de nosaltres ja no hi serem). Les Catedrals a França són de l’Estat, no hi faltaran els mitjans i ben aviat la Catedral serà reconstruïda, encara més preciosa i com un signe d’una Església nova que es renova sempre en Crist. Els poderosos d’aquest món presumiran dels donatius, però qualsevol donatiu o almoina d’un fidel de França tindrà més valor que els primers, que haurien de tenir la mateixa generositat per erradicar la fam en el món. La glòria de Déu no resplendeix primer amb els edificis, sinó en qualsevol persona humana.

El qui escriu aquesta crònica estima molt la aquesta Catedral, que encara que només hi ha estat una sola vegada, va tenir el goig de celebrar la Santa Missa i participar de les Vespres i invocar amb tot el cor a Santa Maria.

Un bosc cremat

Tantes notícies dels escàndols dels pastors de l’Església, tant de dolor de les víctimes i, també, el tracte sense mirament dels mitjans a l’Església, l’han deixat com un bosc cremat i una gran tristesa l’ànima. El tema és recurrent fins al fàstic (ad fastidium).

Planyeu els preveres que es dediquen humil i quotidianament a les parròquies. Imagineu-vos un dia qualsevol que pel telenotícies una i altra vegada han divulgat notícies d’abusos: ¿Amb quin esperit pots anar a fer catequesi? Ens han criminalitzat i algú ens hauria d’ajudar. Els bisbes, amb el que donen de sí, fan comunicats i els millors propòsits, però no tenen cura de la situació psicològica dels preveres, tampoc del dolor dels laics de les nostres parròquies. Els preveres que han de suportar i donar la cara per crims que no han comès. Almenys podrien fer un comunicat de consol pels preveres i pel poble de Déu. 

Aquests crims execrables als fidels els són incomprensibles, ho viuen amb dolor i amb un sensus ecclesiae, que impressiona per una maduresa d’una fe arrelada de tota una vida.

Penso en els mossens joves: ¿Com podran anunciar l’Evangeli? Penso en les comunitats parroquials: ¿On trobaran la força? ¿I el principi de l’esperança? ¿Què farà créixer una floració nova en aquest bosc cremat, desolat? Només ens podem agenollar davant del Senyor i pregar, deixant que la Litúrgia, com acció de Crist, més que nostra, deixi anar totes les fonts de l’aigua i ho amari tot, el cor, la vida, les existències cristianes, les comunitats. 

Fora de l’Eucaristia no creix res en l’Església. Cal un temps de silenci que necessita la terra per renovar i fer-ne créixer les llavors. Enmig de la ciutat desolada, com la santa Sió de les Lamentacions, atrevim-nos a celebrar els Sants Misteris, siguem fidels a la roda de les Hores Santes i practiquem la justícia i l’amor als germans que porten en el seu rostre imprès la Faç del Senyor. I tot sempre en el secret del Pare, allà on no hi ha publicitat, ni mundanitat, ni discurs pastoral buit.

L’Eucaristia és sempre un aiguaneix on brolla la gràcia nova, traieu el fang i deixeu que l’aigua corri, regui i faci germinar. La Quaresma comença amb cendra, però acaba amb flama viva, renovada. És temps de deixar les paraules i fer el que diuen les paraules. És temps de deixar de dir que ens hem de convertir, i convertir-nos de veritat. Mirar el Senyor crucificat i mirar amb Ell qui han estat víctimes. Sentir la vergonya, com una gràcia que diu el sant Pare, i donar-ho tot al Senyor. Ell en canvi ens dóna l’alegria, una alegria nova, com diu l’himne de Laudes de Quaresma: Ve el dia, ve el vostre dia, que què tot reflorirà. Serà una obra de la gràcia, no nostra. Caldrà temps, molt temps, però retornarà l’alegria de la vida eclesial, nova, purificada.

No us ho perdeu!!! Cinema. "El misterio del padre Pío"

El proper dijous, 31 de gener teniu una cita amb la pel·lícula "EL MISTERIO DEL PADRE PÍO", a Tarragona on, a més, hi haurà PRESENTACIÓ + COL·LOQUI a càrrec de José Maria Zavala.

Reserva les teves entrades aquí: http://bsocy.com/ckriv1

YELMO CINES,
PARC CENTRAL, TARRAGONA
DIJOUS, 31 DE GENER
HORA: 19:30

Alerta amb els posicionaments polítics dels catòlics

Les opcions polítiques, des del punt de vista cristià, no s’han de tipificar lleugerament. Un catòlic no té per què ser sinònim de conservador de dretes i contrari a la modernitat. Un cristià és difícilment ubicable des del punt de vista polític, ja que en algunes qüestions és absolutament “de dretes” (per exemple, pel que fa a l’avortament) i en altres coses, és absolutament “d’esquerres” (per exemple en la política social). Arribem a la conclusió que el vot catòlic ha de ser discernit en la totalitat, tenint en compte la llei del mal menor i que mai votarem a gust el cent per cent.

Fa mal que identifiquin, de vegades de manera molt interessada, els catòlics amb partits d’extrema dreta, que poden caure en el populisme i en pensaments totalment anti-cristians xenòfobs, misògens, racistes, etc. Si ens fan por les posicions més extremes de l’esquerra, potser encara ens n’han de fer més les de l’extrema dreta.

Una cosa curiosa, aquest tipus de partits són crítics amb el pontificat del Papa Francesc... No ens fa pensar, això?

Com ha de mirar un cristià aquesta foto?

HORARIS NADAL

CELEBRACIONS VESPERTINES
Dia 24, a 2/4 de 7 del vespre
Missa familiar de Nadal amb els pares i els infants de catequesi.
Benedicció dels "Jesusets" del Pessebre i cant de nadales.

Dia 24, a 2/4 de 9 del vespre
Missa de la Nit de Nadal (Missa del Gall)

DIA DE NADAL, dia 25, dimarts.
Missa de l'alba: a les 10:00 del matí
Missa solemne: a les 12 del migdia.
El vespre del dia 25 NO hi ha Missa

Dia 26, dimecres, SANT ESTEVE
Missa de 12:00

Dia 27, dijous, SANT JOAN EVANGELISTA
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 28, divendres, SANTS INNOCENTS
Adoració del Sagrament, a les 18:00
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 29, dissabte
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 30, diumenge, de la SAGRADA FAMÍLIA
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
Missa a 2/4 de 9 (20:30) del vespre.

Dia 31, dilluns
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 1, dimarts, SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU. Primer dia de l'any 2019
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
El vespre del dia 1 de gener NO hi ha Missa.

La resta de dies, en el seu horari habitual.
Aquest any el dia de Reis (EPIFANIA DEL SENYOR) cau en diumenge.

Festivitat de Crist Rei

Celebrem junts la Festa de la Nostra Parròquia!

No falteu!!

Els fruits de la santedad de la tardor del 2018 (1)

El Papa Pau VI ara, sant de l’Església Catòlica

Del Papa Pau VIè escriuríem cents de post, fou gran pastor de l’Església, va concloure feliçment el Concili Vaticà II i tingué cura de la seva complicada i ingent aplicació. Suportà la creu, però el Senyor també el va consolar i ajudar; moria el dia de la Transfiguració; mentre agonitzava només repetia les paraules: Pater noster. 

 Fou un pastor de l’Església ple de saviesa, bondadós, Fou ell que, després de sant Pere, retornà a Jerusalem i s’abraçà amb el Patriarca Atenagores, obrint un camí, que feia mil anys que estava barrat, al diàleg amb les Esglésies santes de l’Orient. Defensà la vida i la santedat del matrimoni. Ell proclamà que l’Església és experta en humanitat. Estimat sant Pau, papa VI, prega per l’Església i per nosaltres.

Hem traduït al català el Testament Espiritual. El van trobar post mortem. És un text magnífic que revelà l’amor de Papa Papu Vè, ara sant, al món, a l’Església.

In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen.

1 – Fixa la mirada en el misteri de la mort i del que a aquesta segueix a la llum de Crist, l'únic que la esclareix; i per tant, amb confiança humil i serena. Percebo la veritat que per mi s'ha projectat sempre des d'aquest misteri sobre la vida present, i beneeixo al vencedor de la mort per haver dissipat les seves tenebres i descobert la seva llum.

Per això, davant la mort i la separació total i definitiva de la vida present, sento el deure de celebrar el do, la fortuna, la bellesa el destí d'aquesta mateixa existència fugaç: Senyor, Et dono gràcies perquè m'has cridat a la vida , i més encara, perquè fent-me cristià m'has regenerat i destinat a la plenitud de la vida. Així mateix sento el deure de donar gràcies i beneir qui va ser per a mi transmissor dels dons de la vida que m'has concedit Tu, Senyor: els que m'han portat a la vida (siguin beneïts els meus Pares, tan dignes!). Els que m'han educat, estimat, fet bé, ajudat, envoltat de bons exemples, de cures, afectes, confiança, bondat, cortesia, amistat, fidelitat, respecte. Contemplo ple d'agraïment les relacions naturals i espirituals que han donat origen, ajuda, consol i significat a la meva humil existència: Quants dons, quantes coses belles i elevades, quanta esperança he rebut jo en aquest món! Ara que la jornada arriba al crepuscle i tot acaba i s'esvaeix aquesta estupenda i dramàtica escena temporal i terrenal, com agrair-te, Senyor, després del do de la vida natural, el do molt superior de la fe i de la gràcia, al que únicament es refugia al final el meu ésser? Com celebrar dignament la teva bondat, Senyor, perquè amb prou feines entrat en aquest món, vaig ser inserit en el món inefable de l'Església catòlica? I com, per haver estat cridat i iniciat en el sacerdoci de Crist? I com, per haver tingut el goig i la missió de servir les ànimes, als germans, als joves, als pobres, al poble de Déu, i haver tingut l'honor immerescut de ser ministre de la santa Església, en Roma sobretot, al costat del Papa, després a Milà com a arquebisbe en la càtedra, massa alta per a mi i venerabilíssima, dels sants Ambròs Carles, i finalment en aquesta de Sant Pere, suprema i tremenda i santíssima? In aeternum Domini misericòrdies cantabo.

Rebeu la meva salutació i benedicció totes les persones que he trobat en la meva peregrinació terrenal; els qui van ser col·laboradors meus, consellers i amics, i ¡tants ho han estat, i tan bons i generosos i estimats! Beneïts siguin els que van rebre el meu ministeri i van ser fills i germans meus en el nostre Senyor!

A vosaltres, Lodovico i Francesco, germans de sang i d'esperit, i a vosaltres els éssers tan estimats tots de casa meva, que no m'heu demanat res, ni heu rebut cap favor terreny de mi, i que sempre m'heu donat exemple de virtuts humanes i cristianes, que m'heu comprès amb tanta discreció i cordialitat i, sobretot, m'heu ajudat a buscar a la vida present el camí cap a la futura, a vosaltres va la meva pau i la meva benedicció.

El pensament es torna cap enrere i s'estén al voltant; i sé bé que no seria complerta aquest comiat, si no em acordés de demanar perdó a tots els hagi pogut ofendre, o no servir, o no estimar prou; i igualment si no em recordés del perdó que alguns puguin desitjar de mi.

La pau del Senyor sigui amb nosaltres.

I sento que l'Església m'envolta: oh, Església santa, una vegada i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d'amor amb la meva benedicció i salutació.

A tu, Roma, diòcesi de Sant Pere i del Vicari de Crist, tan estimada d'aquest últim servent dels servents de Déu, la meva benedicció més paternal i més plena, perquè Tu, Urbs de l'Orbe, tinguis sempre present la teva misteriosa vocació i sàpigues respondre amb virtuts humanes i amb fe cristiana a la vostra missió espiritual i universal, tot al llarg de la història del món.

I a Vosaltres tots, venerables germans en l'Episcopat, la meva salutació més cordial i reverent; estic amb vosaltres en l'única fe, en la mateixa caritat, en l'afany apostòlic comú, en el servei solidari de l'Evangeli, per a edificació de l'Església de Crist i salvació de tota la humanitat. A tots els Sacerdots, els Religiosos i les Religioses, els Alumnes dels nostres Seminaris, els Catòlics fidels i militants, els joves, els que pateixen, els pobres, els que busquen la veritat i la justícia: a tots, la benedicció del Papa, que mor.

I també, amb particular reverència i agraïment als Senyors Cardenals ia tota la Cúria romana: davant vosaltres, que em sou més propers, professo solemnement la nostra Fe, declaro la nostra Esperança, celebro la Caritat que no mor, acceptant humilment de la divina voluntat la mort que em estigui destinada, invocant la gran misericòrdia del Senyor, implorant la intercessió clement de Maria santíssima, dels Àngels i dels Sants, i encomanant la meva ànima a l'oració dels bons.

Mallorca al cor

FES-NOS D'ÀNGEL DES DEL CEL, ARTHUR

Hem viscut amb horror i amb una infinita compassió els estralls causats pels aiguats de Mallorca. Hem pregat per ell i hem demanat al Senyor que consoli el cor dels pares del petit Arthur. Hem vist amb agraïment i solidaritat la noblesa i la unió dels habitants de l'illa. Tots han ajudat.

El bisbe Sebastià, que és un bon Pastor, ha dit paraules molt cristianes als funerals pels qui han perdut la vida! Hem vist també el Rafael Nadal que ha donat la talla com a persona posant-se ajudar, com un de més, els veïns. Quan hi ha sofriment el cor de l’home, sempre enigmàtic, desvetlla els millors sentiments de bondat, de compassió, de solidaritat.

L'illa ens és, per molts motius, molt propera. Nosaltres ens quedem sempre amb la pregunta: ¿Per què permets, Senyor, que passin aquestes coses? No hi ha resposta. Només podem pregar i estimar. Si no hi ha Déu tot és encara més buit, més sense sentit. 

Els donem el condol i ens unim al dolor de l’Església de Mallorca. El bisbe Sebastià ha dit en la homilia aquestes paraules, referides a la Joana, la mare de l’Arthur, que va poder salvar la vida de la seva filla i germaneta del petit Arthur: «Hem vist així com la mare salvava a la seva filla, mentre ella exposava la seva vida i era arrastrada per la força de l’aiguat. Aquesta mare representava l’amor de tots».

Els dediquem el Pi de Formentor, cantat per Maria del Mar Bonet

Mireu també el vídeo que mostra la solidaritat de la gent:

Cinema a la Parròquia.- "La cabaña"

Mn. Anton Roquer és al cel

La tradició Franciscana vol que la mort dels germans sigui anunciada com una alegria. Es així perquè la seva mort és una mort pasqual. Els cristians no dubtem ni volem dubtar que el millor és estar amb el Senyor. Ha mort un servidor de Déu que exercí en la seva vida el ministeri en l’Església. Al mossèn no li agradaven els elogis perquè era dels qui no es donaven importància a sí mateixos i feien només el que havien de fer, sense cercar el mèrit ni l’aplaudiment. Havia après els camins de la fidelitat. Quantes vegades em va dir que les coses s’han de fer, no per gust, sinó per fidelitat!. És el que va fer tota la vida, Fer-ho tot amb fidelitat i pot escoltar les paraules de la paràbola Molt bé, servent bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Aquests darrers temps havia perdut la memòria immediata, però no va oblidar la geografia que ell estimava tant i en la qual havia exercit, durant molts anys el ministeri, a les parròquies del Priorat. Era el rei de les muntanyes tant nostres i que coneixia, en les quals se sentia a casa seva. Quantes excursions, Déu meu pel Montsant, banda i banda! Quants records, Déu meu! Quantes hores que passàrem junts, de goig, compartint el pa nostre de cada dia, que és el ministeri nostre de cada dia. No vull revelar cap secret del seu cor, que ell més que explicar deixava endevinar. Tampoc ho permetria. N’explicaré només un: Estimava a Santa Maria (així ho deia ell). Tot el ministeri fou marcat per la presència de la Mare de Déu: Santa Maria de Ciurana, Santa Maria la Major de Falset i santa Maria de Misericòrdia, a Reus. Sota la seva mirada va viure el seu ministeri sacerdotal. Repeteixo, estimat Mossèn, el que vas dir en una homilia: Ara, Anton la teva glòria no és incerta. 

PORTALADA ROMÀNICA DE SANTA MARIA DE SIURANA QUE MOSSEN ANTON VA OBRIR TANTES VEGADES. MARIA ÉS LA PORTA DEL CEL SEMPRE OBERTA. geix la llegenda

Ens ha deixat amb la seva discreció, purificat pels sofriments i la solitud del darrer temps, ha marxat amb els secrets del seu cor, eren secrets d’amor, d’un amor immens a Jesucrist i a la seva Església. Fins al cel, Mossèn.

La ratafia

Va ser una idea feliç i simpàtica que el M.H. President de la Generalitat regalés al President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, una ampolla de Ratafia. Va ser una trobada que s’hagués hagut de produir molt de temps abans, evitant així problemes que fan patir molt. En política, el diàleg és sempre necessari. No hi ha política sense diàleg. Pròpiament, és “l’art de dialogar”.

La ratafia, que és un licor fet amb herbes aromàtiques i reposat durant un temps a sol i serena, és molt familiar als pobles de Catalunya. El seu orígen fou la trobada dels bisbes de Vic, Barcelona i Girona en una masia de la comarca de La Selva. Aquesta masia era a la confluència dels tres bisbats. Havien tingut litigis pels drets episcopals i, finalment, van arribar a uns acords que pacificaven la relació.

Contents, els tres bisbes, van demanar a la masovera que els portés algun licor casolà per celebrar-ho. “Dona, no tens alguna cosa per celebrar-ho?” El licor fou portat i el gust va plaure els bisbes, tant que li van demanar que com es deia i la dona va dir “Això no té nom, ho fem a casa” i el bisbe de Girona va tenir una idea genial, “es dirà RATAFIAT, terme llatí que vol dir que les coses acordades es facin”. Rata: allò acordat. Fiat: que es faci.

Hem d’esperar que la ratafia faci el seu efecte i el diàleg entre els dos mandataris prosperi i en tornin a beure amb una alegria més gran pel bé de tots.

Per cert, estem tristos perquè Bèlgica va ser eliminada al Mundial, ja que és un país amic de Catalunya i el seu seleccionador, en Robert Martínez Montoliu, és fill de Balaguer.

Condol a la Diòcesi de Tortosa

Ahir a la nit, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona, va morir mossèn Dàmaso Ruiz, a conseqüència d’un accident de cotxe. Era vicari de Benicarló i prevere de la Diòcesi de Tortosa. Tenia només 48 anys i era molt afeccionat al futbol i un conegut seguidor de l’Espanyol.

Era un bon sacerdot, entregat, servicial, devot de la Mare de Déu i sempre repartidor d’alegria.
Els mossens de la Diòcesi germana de Tortosa ploren la seva mort i, amb tot el cor, els donem el condol. 

Mn. Dàmaso, que havia estat alumne de Mn. Rafael Serra -el nostre rector-, havia vingut a Crist Rei diverses vegades per fer el servei de les confessions.

Al Cel sigui.