dilluns, 27 de febrer del 2012

Vull el jou que em fa lliure

Mt 16, 24-25
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt 11, 28-30
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.


Les paraules que Jesús ens adreça en aquestes dues perícopes diferents de l’evangeli de Mateu s’il·luminen mútuament i cobren un sentit nou per tots nosaltres, especialment en aquest temps de Quaresma que estem celebrant.

Certament, són una crida a seguir-lo, però malgrat tot, la proposta que el Mestre ens fa ens deixa desconcertats: quin sentit té negar-nos a nosaltres mateixos? Com podem fer-ho si, precisament, pel misteri de l’Encarnació han quedat consagrades totes les individualitats humanes?... Potser el que ens passa és que no acabem d’entendre què significa aquesta negació de nosaltres mateixos que Jesús ens proposa.

La negació d’un mateix, a la Llum de Crist, no significa una anulació de la pròpia personalitat, ni tampoc significa una mena de comportament patològic contra la pròpia persona. La negació d’un mateix és més aviat una lluita contra l’egoisme congènit que tots portem a dins, contra allò que anomenem el “pecat original”: Significa obrir-nos als altres i descentrar-nos de nosaltres mateixos; Significa obrir el cor a les necessitats dels altres, a les seves preocupacions i temors. A la llum de l’Evangeli la negació d’un mateix no és altra cosa que l’obertura a l’altre, que és el germà, i sobretot a l’Altre, que és Déu mateix.

I per obrir-nos a l’Altre-altre cal que prenguem la nostra creu, la creu de cada dia. Només portant-la amb constància podrem caminar darrere de les passes del Senyor: del Calvari a la Glòria. I la creu que Jesús ens proposa és precisament aquesta negació del propi egoisme, aquesta generositat cap als germans que fa que sacrifiquem la nostra comoditat en bé dels que ens reclamen ajuda.

Ara bé, seguidament Jesús ens diu: Tu que estàs cansat i afeixugat pel pes de la creu de l’amor pels altres, vine a mi, i jo seré el teu repòs. Sí, el Senyor és el repòs de les ànimes cansades de tant d’estimar. Ell mateix ens convida a portar el seu jou, que no és altre que la seva mateixa Creu. Entenem, per tant, que la Creu pasqual del Senyor és el “jou suau” que ell mateix ens dóna. I la Creu, avui, té forma de servei i de generositat... en definitiva: la Creu, avui, és la “negació d’un mateix” que ens presenta l’Evangeli.

Davant aquesta proposta de Jesús podem protestar adduint: Si Déu ens ha fet lliures, ¿quin sentit té posar-nos el seu jou al coll? Però és que, de fet, sense aquest jou de Jesús som més esclaus que mai!

Quants jous nostres portem damunt del coll i no ens n’adonem? És probable que, sense saber-ho, portem damunt nostre els jous del culte a l’aparença (pròpia i aliena), el jou de l’hedonisme i l’auto plaer, de l’escalada social i econòmica, de la seguretat a tota costa, el jou de sentir-nos superiors als altres, el jou de la crítica i el menyspreu cap als altres, el jou de la malícia i el ressentiment.. I de cert aquests jous són més cantelluts i pesats que el jou que ens ofereix el Senyor.

I la Creu ens parla de sacrifici i de llàgrimes, però també ens parla de la consolació que rebem de l’Amor del Crist i dels germans.

Davant la disjuntiva d’acceptar els nostres jous o el jou de Jesús (que en el fons és el jou de la Llibertat santificada) se’ns demana una opció radical que moltes vegades ens costa de definir. Malgrat tot, les mateixes paraules de Jesús ens conforten: Sóc benèvol i humil de cor, en mi trobareu el repòs de les vostres fatigues, perquè jo ja les he passades abans que vosaltres.

Jesús, Senyor, us demano la gràcia de poder fer camí al vostre costat. Us ho demano amb el cor encongit, perquè sóc conscient que no puc fer-ho amb les meves pobres forces.

Ajudeu-me a treure’m de damunt del coll els jous que jo mateix m’hi he anat posant, i que em tenen paralitzat i trist. Doneu-me la gràcia d’acollir amb els braços ben oberts el jou que la vostra misericòrdia em regala: la vostra Creu victoriosa.

Que pugui viure en el vostre Amor, i que quedi cansat i afeixugat d’estimar com Vós estimeu. Que trobi repòs en la vostra gràcia, i que amb Vós tota càrrega esdevingui lleugera.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Compartir

Avui, dia 26 de febrer, coincidint amb el Primer diumenge de Quaresma, hem tingut Missa familiar a la Parròquia. L’assistència d’infants ha estat nombrosíssima i han omplert els primers bancs, que sempre tenen reservats, i, a més, la catifa davant de l’altar. Feien goig de veure.

Precisament, dins l’ambient quaresmal, s’ha mirat de fomentar el valor del “compartir” amb els nens i nenes. Ja el darrer dia de catequesi se’ls va dir que, quan vinguessin a missa, portessin una poma. Al final de l’homilia, el mossèn els ha explicat com n’és d’important saber compartir allò que tenim amb aquelles persones més necessitades. Llavors i tots han anat passant a deixar la poma que havien portat dins uns cistells col·locats davant l’altar i se’ls ha explicat que, demà mateix, la Maria Teresa portarà els cistells al menjador social.


Com hi havia tants nens, s’han recollit moltíssimes pomes!!

dissabte, 25 de febrer del 2012

Un sopar de Parròquia, amb el seu encant entranyable.

Ja fa dies. Hi érem tots els catequistes de la parròquia. El mossèn estava content. Una bona catequista, la Josefina, ens va preparar el sopar: caldo de mandonguilles i fricandó a la taronja. I moltes van portar postres a dojo, fetes a casa. Pastís de formatge, cocs amb pinya, bunyols, xocolata... Hi havia l’alegria de la fe. De compartir el treball de cada setmana, acollir els nens i nenes de la catequesi i posar-los el nom de Jesús al cor i als llavis. Fa tants i tants anys que ho fem!


Al llevant taula recitarem poemes de Maragall i de Martí Pol. Que bé que reciten la M. del Carme, la Consuelo i la Pilarín! Al mossèn el fa feliç d’escoltar poemes. Ho fa perquè així s’eviten converses que poden entristir a Nostre Senyor. La Maria Teresa ens va recitar fragments de teatre humorístic, que ens va fer riure. Oh, els sopars de les parròquies i l’alegria de tants anys de convivència, també de baralles, que són petites i són no res. A les parròquies els cristians no ens adonem fins a quin punt ens estimem. I del que seríem capaços de fer els uns pels altres.

Després de sopar anàrem a l’Església i encenguérem una llàntia pels nens i nenes de la catequesi, perquè ara el mossèn li ha agafat la mania de què els nens s’han de consagrar a la Mare de Déu. La Consuelo es va posar a l’orgue i cantàrem la Salve davant la Reina i Mare de la nostra parròquia. La Salve cantada a la nit, només amb el llum encès il·luminant la Imatge de Maria. Quina pau!


Un sopar de parròquia a Crist Rei, com tants que se n’han fet... i tants, per gràcia divina, se’n faran després de nosaltres. Quan varem sortir cap a casa feia fred, però portàvem un no sé què d’alegria dins. Aquests sopars no se serveixen ni als restaurants amb mils d'estrelles michelin. Simplement no tenen preu. El sopar el varem fer per celebrar el Nostre Patró, Sant Enric d’Ossó, de Vinebre i que va treballar de jovenet com aprenent a Reus i després –només tenia quinze anys– va peregrinar a Montserrat.

dijous, 23 de febrer del 2012

De l’homilia del Diumenge VII de Durant l’Any. Cicle B. L’antic diumenge anomenat “ad carnes tollendas”

"Ara sí, ara no"

Ens ho ha dit Sant Pau en la segona lectura d’aquest diumenge passat, abans de començar l’exercici de la Quaresma. El Crist no ha dit “ara sí, ara no”, sinó que ha dit el sí per sempre, l’Amen, al Pare. En Ell (Jesús) hem sentit un sí ben clar, no ha estat mai ara sí, ara no.

I aquest sí el pronuncià des de la santa Creu. Tanmateix, nosaltres ara diem sí i ara diem no a Jesús. O diem segons com i en què sí, i segons com i en què no. Ho hem de reconèixer. Penso que els cristians no hem de dir un sí a priori a Jesús. Es un sí que hem de renovar cada dia. No val fer trampes.

La fe ha d’esdevenir nova cada dia i és llavors que la fe cristiana és meravellosa, perquè ella mateixa esdevé font de vida nova per a nosaltres. Una vida insospitada. Fins i tot per a nosaltres mateixos, perquè experimentem com la fe en Crist canvia la nostra vida. El Crist és un esdeveniment en mi. Quelcom que m’està succeint. Es el Senyor que actua. La fe és la font de la gràcia. Oh, no sé si m’explico? Es posar-te dins d’un riu que no saps vers on et portarà! La fe és la font de credibilitat en sí mateixa, en la mesura que la vivim. I esdevé certesa. I un queda parat del que pot fer el Crist en cadascú. Però cal prendre la ruta. Cal ser valent. Es com entrar en un castell de cristall, que deia Santa Teresa, en què cada recinte és cada vegada més clar i transparent. Perquè en el centre hi ha la Llum infinita de Déu Trinitat.

Es un sí de cada dia. No podem pressuposar que una fe que vàrem professar un dia en el passat, sigui ja vàlida per a sempre. I la primera lectura d’avui Isaïes ens ha dit: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? No t’adones, cristià, que el Senyor vol renovar sempre la teva vida i portar-te per un camí sempre nou i que va sempre cap a les altures?

El Senyor et vol portar vers altures que tu ni tant sols sospites, són infinites.


Jesús està a prop de nosaltres quan preguem, i encara hi està més a prop quan rebem el seu Cos eucarístic, com també està a prop quan servim els pobres i els malalts. Quan el dimecres entro a la parròquia, on hi ha els pobres que servim en el servei de Càritas, experimento la Presència del Senyor, talment estigués a prop del Sagrari. Diem un sí per sempre a Jesús, en tot i per tot. I veureu les coses grans que vol fer amb nosaltres. Que la nostra fe no sigui un ara sí i un ara no, que sigui un sí per sempre, units al gran de Jesús al Pare.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Dimecres de cendra

Missa a les 12 del migdia a la Parròquia, amb imposició de la cendra.
Missa a les 8.30 del vespre a la Prioral, amb imposició de la cendra.

De manera comunitària totes les parròquies de Reus
començarem el camí Quaresma.
El lema d’aquest any és aquest:

NO ENDURIU ELS VOSTRES CORS


El Dimecres de cendra és dia de Dejuni i Abstinència. La llei de l'abstinència (abstinència de carn, segons l’antiga tradició) obliga els qui hagin complert 14 anys. La del dejuni, tots els majors d’edat fins que hagin complert els cinquanta nou anys.
Els altres divendres de Quaresma són dies només d’abstinència.
El Divendres Sant és també dia de dejuni i abstinència. El Concili Vaticà II exhorta, encara que no de manera obligatòria, que els fidels continuïn el dejuni fins a la celebració de la Vigília de la Pasqua.
El dejuni consisteix en menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col·lació al matí i al vespre. Cal viure en comunió amb aquells que per pobresa passen fam.

dissabte, 18 de febrer del 2012

El Pare nostre... de cada dia i de cada nit.

El Pare nostre de cada dia i de cada nit. A la nit m’agrada pregar amb l’oració del Senyor, que esdevé dolcíssima al cor quan aprens a mirar amb els ulls del Pare del cel. I els cristians, crec, no podem pregar el Pare nostre de qualsevol manera. Sense to ni so. Aquests dies, al telenotícies, ens han dit: dinou mil desocupats més a Catalunya, les víctimes a l’estadi de futbol a Egipte, els aldarulls de Síria i tantes morts, el treball dels voluntaris de Càritas recollint els «sense sostre» en aquestes nits de fred, víctimes de la violència de gènere, i enmig tanta superficialitat i el crim més gran, els qui han de servir el poble amb tanta corrupció i comptes pocs clars... i holdings d’empreses... rics com són i tant pobres. Governants imputats. Tant pobres d’humanitat. Amb aquest no res arribaran al cel. I s’avergonyiran. No tenen temor de Déu.

I la gent, la gent del carrer, els que no surten als diaris... amb els seus sofriments i amb la seva capacitat d’estimar i de suportar el «pes de cada dia». Avui, un home de casa, en el servei de Càritas m’ha dit «m’han tallat el llum i m’hi veig amb la llum de les faroles del carrer. Però no pateixi, mossèn, n’hi ha que s’ho passen més malament que jo» i així tantes i tantes històries. Tot això està sota la mirada del Pare del cel, i és sentint aquesta mirada que hem de pregar el Pare nostre. Agenollats. I sentir l’amor de Déu, del qual en brolla la indignació davant de la injustícia i una infinita compassió. Només així podem resar el Pare nostre, amb els senzills i humils de cor, amb els fills de Déu que viuen, estimen, i accepten la mort. I tenen com herència, una herència que només els pot donar Déu, la vida eterna. I és així que aprenem els camins de la tendresa i de la fraternitat. De la veritable fraternitat. Déu només ens pot donar el seu amor.

Pare nostre de Rimski-Kórsakov.
Escola d'Infants del Cor Popular de la Coral Cosaca de Kuban, Rússia.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Per què discutim com hem de pujar l’escala, si n’hi hauria prou de pujar un esgraó. Cada dia.

Tantes discussions en l’Església. Cansen. Sempre les mateixes històries. Que la deixin en pau. Ja ho sabem els creients que som pecadors, però també sabem que la bellesa de l’Església no surt als diaris. Voleu que us n’expliqui una sola de la meva parròquia? Cada dimarts, de bon matí, alguns de nosaltres van a cercar al Banc d’aliments allò que els és donat. Han de preparar per l’endemà la taula dels pobres, ho fan amb un amor tant gran com si preparessin l’altar del Senyor. I això cada setmana i tot l’any. Hivern i estiu. Coses així només es fan per amor. Per amor al Senyor i als germans.

Per què discutim entre nosaltres com hem de pujar les escales, si només cal pujar un esgraó cada dia? El Papa ens ho ha dit «si ens mosseguem els catòlics els uns als altres podem acabar destruir-nos». El Senyor només ens demana de pujar un esgraó cada dia. Només això.

Quan marxin tots els ideòlegs de l’Església, aquells que opinen i fan de la fe una ideologia, tant a la dreta com a l’esquerra, quedarà el poble sant de Déu; aquell que en té prou amb l’Eucaristia de cada diumenge, de viure en la honradesa i en la caritat. Són els qui saben dir el Pare nostre i encomanar-se a Santa Maria. Els qui viuen en la terra de les benaurances. Aquests són el tresor de l’Església, car aquests són els preferits del Senyor. Aquí brollarà la nova evangelització. La resta són paraules que cansen i provoquen tedi. I fan mal al poble sant de Déu.

Als catòlics ens toca la humilitat del silenci i de la vida de fe, viscuda i donada, com un regal a Déu i als germans. Una rosa és bella, perquè ella no sap que és bella, deia José María Pemán.

No són les idees que renoven la vida de l’Església, només els sants. Després de vint i vuit anys de ministeri he arribat a aquesta certesa i crec que la tindré fins al final.

dissabte, 11 de febrer del 2012

On dormiràs aquesta nit, fill meu?

El conec. Es jove. I sé el seu nom. Té problemes amb la droga. Incapaç de superar-se. Vivint de la caritat de les parròquies. Humil per reconèixer la seva feblesa. Algú l’ha d’ajudar. De vegades no pot ni això: que l’ajudin. I fa patir. Avui, que feia tantíssim fred, li he dit: On dormiràs aquesta nit, fill meu? Sé que alguns dies dorm al carrer. On pot. Es culpable o víctima? Crec que és víctima. O qui sap si totes dues coses alhora? Es pot viure així?


De vegades la recerca de la felicitat porta per camins enganyosos i pot degenerar en un afany desenfrenat i inhumà de submissió a la droga amb les seves diverses formes. Hi ha poderosos que fan amb ella grans negocis, i després, d’altres, seduïts i arruïnats per ella, tant en el cos com en l’esperit en són les víctimes. La violència es converteix en quelcom normal i el toxicòman es destrueix com a persona i la doga amenaça de destruir el temps més bonic de la vida, que és la joventut. I tantes famílies que veuen impotents, com els seus fills es perden a causa de la drogoaddicció. Aquestes vides només són objecte de compassió, la de Déu, és clar, i la nostra. I «compadir-se», a la Bíblia, vol dir experimentar com a propi el dolor de l’altre i fer-se’n solidari. Realment solidari.

On dormiràs aquesta nit de fred? Qui ho sap? On podran i com podran. I viuen, però no en el fons, no viuen. Hi ha una anticipació de la mort. Però cal que els donem esperança. Els pobres tenen rostre. Cada un d’ells. I tenen nom. Maleïts siguin els qui fan negocis amb tràfic de drogues, ho fan a costa de destruir la vida de molts. Això ve del Maligne.

dimecres, 8 de febrer del 2012

La festa del trobament de Déu amb el seu poble


No ha quedat cap candela. Les han pres totes. I això que ha fet molt de fred. (Diuen que encara en farà més). La festa de la Presentació del Senyor té una resplendor anticipada de la Pasqua. Com flor d’ametller, que gosa florir atrevida al cor de l’hivern.

Imagineu-vos-els: Maria, de la qual Mn. Cinto diu que els seus braços eren canelobres d’or per sostenir la Llum del món, i Josep, amb les patilles enrinxolades, castíssim. I aquell Infant, que era el Fill de Déu. Portaven l’ofrena dels pobres, les aloses (que agradaven tant a Sant Francesc). Tot hagués estat anònim. Una família més que, entre les multituds que entraven i sortien del temple, venia per acomplir amb el precepte de la Llei. Però allò era massa gran perquè passés desapercebut i l’Esperit va parlar pel vell Simeó i la profetessa, Anna, la filla de Fanuel. Era Déu que entrava a casa seva. I per això el salm canta: Obriu-vos portalades eternes que ha d’entrar el Rei de la Glòria. Mai el temple de Jerusalem havia resplendit amb una glòria més gran. I vet aquí que Simeó pren als braços a l’Infant! Prenem-lo també nosaltres a l’Infant. Fem-lo nostre! Acollim-lo! I l’Infant representava l’Anyell del sacrifici que la mare oferia, com un preludi de la ofrena del seu cor, d’aquell dia en què l’espasa de dolor li traspassi el cor.

Amb un immens amor hem ofert al Pare el sacrifici de l’Eucaristia del Fill i tota la gràcia ens ha estat donada amb la sagrada comunió. I els fidels han marxat amb les candeles beneïdes cap a casa... amb la llum de la gràcia i de la glòria. Que no se’ls extingeixi, Senyor meu, la llum de la fe dins del seu cor. Que hi resplendeixi sempre. A Crist Rei hem celebrat la Presentació del Senyor amb una intensitat molt gran d’amor. Un amor de Déu que els cors desglaça.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Fins al cel, Mn. Pere Lluís! Fins aleshores, et trobarem a faltar.

En la nit del dissabte al diumenge Mn. Pere Lluís Ramon Martori se’ns va anar. Va marxar sense que li poguéssim dir adéu i poder-li manifestar tota la gratitud del cor pel sacerdot i per l’amic que era. L’esperaven a la seves parròquies on havia de celebrar les Eucaristies dominicals, però el Senyor en el «misteri del vuitè dia» va voler que participés del Banquet de les Noces de l’Anyell.

El Pere Lluís era un gran prevere i l’amistat i l’afecte entranyable que ens professàvem em mou a donar-ne testimoni. Vaig compartir amb ell el mateix sostre quasi set anys a la gran abadia de Falset. Vàrem compartir moltes estones de pregària junts, moltes converses i molts treballs ministerials. També preocupacions i rialles.

Com va dir Mn. Josep Gil, era un mossèn que ens estimava molt, i ara que no hi és, prenem consciència del molt que ens estimava. Estava sempre disposat a ajudar tothom, quan fos i a les hores que fos. En vaig ser testimoni tantes vegades! Ell estimava molt, i era un mossèn de molta pregària i, encara que hagués pogut viure d’una altra manera, es conformava a viure en una gran pobresa en un racó de la gran i freda abadia de Falset. Feia tant de fred que per anar a dormir a les habitacions ens havíem de posar els abrics. Estimava als fidels que tenia encomanats, i si no que ho preguntin a tants pobles del Priorat on va estar, o que ho preguntin a la comunitat de Germanes de Carmelites de Falset o les Germanes Ermitanes. I estimava els senzills i els humils de cor, la millor porció del poble de Déu.

Mn. Pere Lluís, amb el Sr. Arquebisbe,
davant de la Imatge de la Mare de Déu del Tallat.

Format a Roma, on es va llicenciar, sabia la bona teologia de la gràcia i del sobrenatural, coneixia perfectament la dogmàtica de M. Schamaus i els autors de la Nouvelle Thélogie. Sabia més teologia de la que ell es pensava. I valorava el mestratge de la vigorosa teologia de Mn. Gil, el seu mestre. I també el meu. Coneixia l’Escriptura i no se n’adonava, però quan parlava sabia posar exemples i paraules del vell i del nou testament. I mai es separava de la Litúrgia de les Hores i de la seva petita bíblia de Montserrat.

Amb capacitat d’anàlisi de la realitat social i política era impulsiu en les seves opinions i l’encertava. Estimava el país. Estimava la tradició de l’Església diocesana, de la qual en guardava la memòria dels anys de la seva joventut. I estimava extraordinàriament els seus companys de curs. El Pere Lluís, sempre a punt per ajudar a tothom, tant que ho volia solucionar tot i comprenia els sofriments del cor.

De vegades desconcertava, perquè era impulsiu i inflexible en el discerniment pastoral, però quan marxava de les parròquies tothom tenia la certesa que havien estat estimats. Les seves anades tant sovintejades de Mont-roig al Priorat i, després cap a la Segarra, amb aquell cotxe on hi portava de tot, des dels Fulls Parroquials i les taronges del seu tros, (que repartia arreu com un signe d’amistat) eren santificades per la seva actitud de pregària interior. També el gran silenci del camí de Sant Jaume, que ell va fer, se li havia posat dins del cor. Oh, les beneïdes carreteres del nostre arquebisbat santificades per les anades i tornades del bon prevere, sota les estrelles, car li agradava viatjar de nit, sempre amb aquelles presses i segur que venia d’ajudar algú o anava per ajudar a algú.

Estimava molt la seva família i portava sempre el record de la seva santa mare, la Carme, que gairebé va morir davant del Santíssim Sagrament de Mont-roig. Ho sé absolutament cert que estimava a la Mare de Déu, i això que no era amic de rosaris, i els noms de la Mare de Déu de la Roca, de la Consolació de Gratallops, de Santa Maria, la Major, de Falset i després la Mare de Déu del Claustre de Vallbona i del Tallat, eren nom i fites per ell entranyables. Li agradava d’anar a Lourdes cada any. Jo sabia per què. Allí trobava les fonts de la pregària, prop del remor del Gave, i trobava els senzills de cor que ell sabia escoltar i ajudar.

Us podria explicar mils d’anècdotes de la meva convivència amb ell. Una primavera vàrem fer un pelegrinatge a peu del Santuari de la Mare de Misericòrdia a Montserrat. Caminàrem quatre dies. Érem ell, Mn. Anton Roqué i servidor (per cert Mn. Anton va ser el qui va arribar millor) Quan, pujant pel camí de Collbató, i des de l’ermitori de Sant Miquel, sentíem les campanes del Monestir que tocaven a la Conventual, ell em va dir «em dóna la impressió que veiem la Jerusalem del cel». Teníem els tres llàgrimes als ulls.

El dia del seu enterrament, quan la comunitat cantava com mai havia sentit a la gran església de Mont-roig, el Senyor és el meu Pastor (un salm que ell li agradava tant) vaig recordar aquesta escena i vaig pensar que ara l’estimat amic ja veu la Jerusalem del cel, aquella que sempre aquí a la terra va enyorar. Ara és aquesta la seva possessió per sempre. I em vingué el pensament el càntic de l’Apocalipsi que ell i jo havíem cantat i dit tantes vegades: «Ara és l’hora de les noces de l’Anyell i la seva esposa ja esta engalanada», engalanada de tots els sofriments, de totes les solituds, de totes les pregàries dels servents de Déu, com ho fou Mn. Pere Lluís, digne sacerdot de la nostra Església. Dono testimoni de la seva amistat, del molt que sempre em va ajudar i de la seva dedicació al ministeri.

Si voleu comprendre el cor del Pere Lluís heu de saber que vibrava amb la pregària del Pare Foucauld, que ell cada dia recitava: Pare estic disposat a tot i ho accepto tot, mentre que la teva voluntat es faci en mi i en totes les teves criatures.

Nosaltres el trobarem a faltar i el bisbat també, però per a ell la mort ha estat un guany, perquè s’ha trobat amb el Crist, a qui estimava tant. Fins al cel, amic i germà.

Rafael Serra