dissabte, 4 de febrer de 2012

Fins al cel, Mn. Pere Lluís! Fins aleshores, et trobarem a faltar.

En la nit del dissabte al diumenge Mn. Pere Lluís Ramon Martori se’ns va anar. Va marxar sense que li poguéssim dir adéu i poder-li manifestar tota la gratitud del cor pel sacerdot i per l’amic que era. L’esperaven a la seves parròquies on havia de celebrar les Eucaristies dominicals, però el Senyor en el «misteri del vuitè dia» va voler que participés del Banquet de les Noces de l’Anyell.

El Pere Lluís era un gran prevere i l’amistat i l’afecte entranyable que ens professàvem em mou a donar-ne testimoni. Vaig compartir amb ell el mateix sostre quasi set anys a la gran abadia de Falset. Vàrem compartir moltes estones de pregària junts, moltes converses i molts treballs ministerials. També preocupacions i rialles.

Com va dir Mn. Josep Gil, era un mossèn que ens estimava molt, i ara que no hi és, prenem consciència del molt que ens estimava. Estava sempre disposat a ajudar tothom, quan fos i a les hores que fos. En vaig ser testimoni tantes vegades! Ell estimava molt, i era un mossèn de molta pregària i, encara que hagués pogut viure d’una altra manera, es conformava a viure en una gran pobresa en un racó de la gran i freda abadia de Falset. Feia tant de fred que per anar a dormir a les habitacions ens havíem de posar els abrics. Estimava als fidels que tenia encomanats, i si no que ho preguntin a tants pobles del Priorat on va estar, o que ho preguntin a la comunitat de Germanes de Carmelites de Falset o les Germanes Ermitanes. I estimava els senzills i els humils de cor, la millor porció del poble de Déu.

Mn. Pere Lluís, amb el Sr. Arquebisbe,
davant de la Imatge de la Mare de Déu del Tallat.

Format a Roma, on es va llicenciar, sabia la bona teologia de la gràcia i del sobrenatural, coneixia perfectament la dogmàtica de M. Schamaus i els autors de la Nouvelle Thélogie. Sabia més teologia de la que ell es pensava. I valorava el mestratge de la vigorosa teologia de Mn. Gil, el seu mestre. I també el meu. Coneixia l’Escriptura i no se n’adonava, però quan parlava sabia posar exemples i paraules del vell i del nou testament. I mai es separava de la Litúrgia de les Hores i de la seva petita bíblia de Montserrat.

Amb capacitat d’anàlisi de la realitat social i política era impulsiu en les seves opinions i l’encertava. Estimava el país. Estimava la tradició de l’Església diocesana, de la qual en guardava la memòria dels anys de la seva joventut. I estimava extraordinàriament els seus companys de curs. El Pere Lluís, sempre a punt per ajudar a tothom, tant que ho volia solucionar tot i comprenia els sofriments del cor.

De vegades desconcertava, perquè era impulsiu i inflexible en el discerniment pastoral, però quan marxava de les parròquies tothom tenia la certesa que havien estat estimats. Les seves anades tant sovintejades de Mont-roig al Priorat i, després cap a la Segarra, amb aquell cotxe on hi portava de tot, des dels Fulls Parroquials i les taronges del seu tros, (que repartia arreu com un signe d’amistat) eren santificades per la seva actitud de pregària interior. També el gran silenci del camí de Sant Jaume, que ell va fer, se li havia posat dins del cor. Oh, les beneïdes carreteres del nostre arquebisbat santificades per les anades i tornades del bon prevere, sota les estrelles, car li agradava viatjar de nit, sempre amb aquelles presses i segur que venia d’ajudar algú o anava per ajudar a algú.

Estimava molt la seva família i portava sempre el record de la seva santa mare, la Carme, que gairebé va morir davant del Santíssim Sagrament de Mont-roig. Ho sé absolutament cert que estimava a la Mare de Déu, i això que no era amic de rosaris, i els noms de la Mare de Déu de la Roca, de la Consolació de Gratallops, de Santa Maria, la Major, de Falset i després la Mare de Déu del Claustre de Vallbona i del Tallat, eren nom i fites per ell entranyables. Li agradava d’anar a Lourdes cada any. Jo sabia per què. Allí trobava les fonts de la pregària, prop del remor del Gave, i trobava els senzills de cor que ell sabia escoltar i ajudar.

Us podria explicar mils d’anècdotes de la meva convivència amb ell. Una primavera vàrem fer un pelegrinatge a peu del Santuari de la Mare de Misericòrdia a Montserrat. Caminàrem quatre dies. Érem ell, Mn. Anton Roqué i servidor (per cert Mn. Anton va ser el qui va arribar millor) Quan, pujant pel camí de Collbató, i des de l’ermitori de Sant Miquel, sentíem les campanes del Monestir que tocaven a la Conventual, ell em va dir «em dóna la impressió que veiem la Jerusalem del cel». Teníem els tres llàgrimes als ulls.

El dia del seu enterrament, quan la comunitat cantava com mai havia sentit a la gran església de Mont-roig, el Senyor és el meu Pastor (un salm que ell li agradava tant) vaig recordar aquesta escena i vaig pensar que ara l’estimat amic ja veu la Jerusalem del cel, aquella que sempre aquí a la terra va enyorar. Ara és aquesta la seva possessió per sempre. I em vingué el pensament el càntic de l’Apocalipsi que ell i jo havíem cantat i dit tantes vegades: «Ara és l’hora de les noces de l’Anyell i la seva esposa ja esta engalanada», engalanada de tots els sofriments, de totes les solituds, de totes les pregàries dels servents de Déu, com ho fou Mn. Pere Lluís, digne sacerdot de la nostra Església. Dono testimoni de la seva amistat, del molt que sempre em va ajudar i de la seva dedicació al ministeri.

Si voleu comprendre el cor del Pere Lluís heu de saber que vibrava amb la pregària del Pare Foucauld, que ell cada dia recitava: Pare estic disposat a tot i ho accepto tot, mentre que la teva voluntat es faci en mi i en totes les teves criatures.

Nosaltres el trobarem a faltar i el bisbat també, però per a ell la mort ha estat un guany, perquè s’ha trobat amb el Crist, a qui estimava tant. Fins al cel, amic i germà.

Rafael Serra

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'acabo d'assabentar de la mort de mossèn Pere Lluís per internet. Em cauen les llàgrimes pensant en com ens estimava, en tot el que mai podrem agrair-li. Moltes gràcies, mossèn Serra, per aquest escrit.

Anònim ha dit...

ho sento pere lluis per al teu amic Rafael Serra i per a tots . Descansa en el Senyor