dimecres, 15 de febrer de 2012

Per què discutim com hem de pujar l’escala, si n’hi hauria prou de pujar un esgraó. Cada dia.

Tantes discussions en l’Església. Cansen. Sempre les mateixes històries. Que la deixin en pau. Ja ho sabem els creients que som pecadors, però també sabem que la bellesa de l’Església no surt als diaris. Voleu que us n’expliqui una sola de la meva parròquia? Cada dimarts, de bon matí, alguns de nosaltres van a cercar al Banc d’aliments allò que els és donat. Han de preparar per l’endemà la taula dels pobres, ho fan amb un amor tant gran com si preparessin l’altar del Senyor. I això cada setmana i tot l’any. Hivern i estiu. Coses així només es fan per amor. Per amor al Senyor i als germans.

Per què discutim entre nosaltres com hem de pujar les escales, si només cal pujar un esgraó cada dia? El Papa ens ho ha dit «si ens mosseguem els catòlics els uns als altres podem acabar destruir-nos». El Senyor només ens demana de pujar un esgraó cada dia. Només això.

Quan marxin tots els ideòlegs de l’Església, aquells que opinen i fan de la fe una ideologia, tant a la dreta com a l’esquerra, quedarà el poble sant de Déu; aquell que en té prou amb l’Eucaristia de cada diumenge, de viure en la honradesa i en la caritat. Són els qui saben dir el Pare nostre i encomanar-se a Santa Maria. Els qui viuen en la terra de les benaurances. Aquests són el tresor de l’Església, car aquests són els preferits del Senyor. Aquí brollarà la nova evangelització. La resta són paraules que cansen i provoquen tedi. I fan mal al poble sant de Déu.

Als catòlics ens toca la humilitat del silenci i de la vida de fe, viscuda i donada, com un regal a Déu i als germans. Una rosa és bella, perquè ella no sap que és bella, deia José María Pemán.

No són les idees que renoven la vida de l’Església, només els sants. Després de vint i vuit anys de ministeri he arribat a aquesta certesa i crec que la tindré fins al final.