dilluns, 27 de març del 2017

Creu de Crist, de sang tenyida

El passat dia 20 de març, les parròquies de Reus van viure un esdeveniment que queda inscrit en la memòria eclesial de la ciutat. La Creu de Lampedusa va ser rebuda, amb les portes de la Prioral obertes de bat a bat. També, amb tot el cor dels creients que s’hi havia congregat.

La primera vista apostòlica de l’estimat Papa Francesc no va ser a les grans capitals d’Europa, sinó que va ser a un lloc del qual molts no en sabíem ni que existís: Lampedusa. La petita illa, al sud d’Itàlia, és lloc d’arribada de tantíssimes persones que fugen de la geografia de la guerra i de la fam. Enganyats per les màfies, molts no arriben al seu destí i vet aquí que el Mediterrà ha esdevingut cementiri per a centenars d’ells, també molts i molts infants. Amb les restes del naufragi d’una d’aquestes embarcacions, el Sant Pare va demanar que es fes una creu. Aquesta creu ha peregrinat per moltes diòcesis del món, esdevenint un símbol del sofriment dels pròfugs, refugiats i migrants.


Cantant l’himne de Quaresma la creu, portada per joves cristians, va ser rebuda i elevada al presbiteri de la Prioral. Un audiovisual ens colpí el cor i el feu estremir. La imatge del petit Aylan ens revingué a la memòria. Després, un jove de Reus, en Jordi Cervera, donà testimoni com a voluntari del que havia vist a les platges de Lesbos, acollint als refugiats de la interminable guerra de Síria.


Després, el mossèn de Crist Rei es feu portaveu de la predicació del Papa Francesc que tantíssimes vegades, des del dolor més profund, ha denunciat la situació dels refugiats com una vergonya de la humanitat.

La pregària va ser intensa i, després, amb un acte altament simbòlic, acompanyàrem, ben alta, la creu fins al temple de la Puríssima Sang, envoltada de les llànties que portàvem a les mans i amb un gran silenci.

La capella de la congregació cantà el Vexilla Regis (és històric perquè, des de fa segles, només es canta en Divendres Sant) i fou sublim el moment en que les dues creus s’ajuntaren per a significar que tot el dolor del món està contingut en el cor de Jesús crucificat a la creu.


El gran nombre d’assistents, amb un amor molt gran, vàrem venerar i besar la Creu de Lampedusa talment féssim un petó a qualsevol infant que arriba a les platges d’Europa i, en comptes de trobar portes obertes troba fronteres tancades.

L’acte va ser pregària viva, solidaritat del cor i un desig immens d’un món sense guerres en el qual cap persona sigui il·legal.


Un noi universitari va dir: “M’adono que, per damunt de tot, aquí hi ha un nom que gairebé no conec i que és el nom de Jesús”.

Escoltem aquesta bellíssima cançó en les veus dels germans Massegú que ens ajudarà a reflexionar sobre tot això. És una de les que es va escoltar de fons en l'audiovisual que es va passar a la Prioral.

diumenge, 26 de març del 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge IV de Quaresma (Cicle A)

Ves a la font de Siloé i renta’t els ulls

La trilogia dels Evangelis quaresmals del Cicle A (Samaritana, cec de naixement, resurrecció de Llàtzer) convergeix en la litúrgia de la Nit de Pasqua, en la qual la Vida de Crist ressuscitat es manifestarà com a font de l’aigua del baptisme i com a llum, encesa al cor de la nit, i que es difon al cor de tots. Llum de la Fe, Llum de la Gràcia i Llum de la Glòria.


L’Evangeli de Joan és altament simbòlic i cal llegir-lo no només en el que narra sinó també en tots els significats de la narració. Talment, una octava més alta.

El Cec de naixement representa la humanitat que viu en el laberint del no-sentit, de les preguntes existencials mai respostes: Per què vivim? Per què sofrim? És que hi ha realment alguna cosa seriosa en la qual valgui la pena fonamentar la vida?... Tinguem present que un laberint pot esdevenir molt angoixós, cercar llum i no trobar-la i donar voltes i voltes sobre si mateix i no trobar sortida. El creient, per gràcia i per fe, en sap la resposta. Una resposta que és un nom: Jesús.


El Senyor ens obre els ulls, ens retorna la llum, ens treu del laberint existencial i ens ensenya el camí que porta vers la plenitud de vida, que és Déu mateix, per això ens demana a tots que ens anem a rentar els ulls i ens fa adonar que hi portem fang. Cadascú de nosaltres ha de posar nom a aquest fang que no li permet veure clar. També Jesús és la font de Siloé, que vol dir la “font de l’enviat” (Ell és l’Enviat).

És meravellós que el Cec de naixement, que havia estat atabalat pels fariseus i pels seus pares i, a més a més, exclòs de la sinagoga, finalment pugui veure amb els seus propis ulls la persona de Jesús. Cal la llum de la fe per a veure el seu bellíssim Rostre.

El cant meravellós de Taizé amb els versos de Sant Joan de la Creu, expresa molt més bé el sentit a l'Evangeli que hem comentat. Escolteu-lo fent pregària.

diumenge, 19 de març del 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge III de Quaresma (Cicle A)

Dóna’m aigua

Quan llegeixes l’Evangeli de la Samaritana, en la conversa inicial, un ja no sap qui té set i qui dóna l’aigua. Tot s’inverteix: el qui demana aigua és la font de l’aigua viva i el qui pot donar l’aigua (traient-la del pou) és la qui finalment té set: Dóna’m sempre d’aquesta aigua, Senyor. Jesús es comporta com un bon catequista en aquest Evangeli i porta a la samaritana (la dona que li agradaven els homes i els col·leccionava fins a sis) a la fe. Finalment ella se’n va a comunicar-ho als seus convil·latans i l’evangelista fa notar el detall: va deixar el càntir vora del pou. Des d’ara ja no beurà més d’aquesta aigua, n’ha trobat una de més gran, una aigua viva, la que brollaria del cor obert de Jesús a la creu. L’aigua del Sant Esperit. Una aigua en la qual, ella i tots els creients, s’hi submergiran, com un estany que es va alimentant d’una font subterrània i invisible, i els anirà fent emergir fins a saltar a la vida eterna, l’oceà immens de l’amor de Déu Trinitat.


Cal que ens asseiem amb Jesús vora el pou: cal que li expliquem la nostra vida i que Ell ens expliqui la nostra. La pregària és diàleg i si entrem en el silenci del cor, allí on Déu és més íntim que el propi cor, el Senyor sempre ens diu una paraula (i si no diu res, no passa res, ja que el seu silenci és també paraula). I la paraula que ens diu el bon Jesús mai és retret, és una paraula que consola, que diu sempre: Jo conec els teus sofriments, jo sé com has estimat, jo sé fins a on has arribat.... beu de l’aigua de la vida, beu del meu Amor, te’l dono tot i sense mesura.

No és estrany que els habitants del poble de la Samaritana, diguessin al Senyor "queda't amb nosaltres, no marxis", com més tard també dirien els deixebles d'Emmaús.

diumenge, 12 de març del 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge II de Quaresma (Cicle A)

Tu ets el meu Fill, l’estimat.

Per un instant, només un instant, els deixebles van veure a la muntanya del Tabor kla glòria del Senyor Jesús. La llum resplendia des de dins, ja que els seus vestits esdevingueren resplendent i el seu rostre lluminós. Després va ser tot igual: la humanitat del Senyor i els ulls profunds del jove de Natzaret. Calia continuar amb ell, calia portar el secret dins seu, calia que descendissin de la muntanya alta per pujar a una altra muntanya, la última, la del calvari. Allí hi ha la veritable i última transfiguració. Allí la glòria de Crist es manifesta d’una manera tant alta, que ja és inaccessible als ulls humans. Caldrà la darrera Pasqua per contemplar la bellesa del Rosttre de Crist. El Pare del cel que havia permès que la humanitat de Jesús fos temptada al desert per l’Adversari, ara confirmava amb la seva presència el camí de Jesús, que havia començat amb el baptisme en el Jordà.


El que veieren els apòstols era el sacerdot de la Nova Aliança, lluminós, dins del núvol de l’Esperit Sant, flanquejat per la Llei (Moisès) i els profetes (Elies).

Fou un instant transfigurador i transfigurant. Crist pot ser un esdeveniment en la nostra vida, perquè Ell està abans present. Si Crist no fos present en la glòria de la seva resurrecció –la seva glòria, la que li pertany com a Fill de Déu– no podria ser un esdeveniment en la nostra vida, un esdeveniment "per a mi". Com la Cornèlia de la gran novel·la Retorn a Brideshead: «Jo no sabria viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu». No ens n'adonem, però Jesús poc a poc, pacient com és, va canviant la nostra vida, al final de la vida el trobarem a Ell i veurem que ha estat Ell qui ens ha acompanyat tota la vida i direm: Senyor meu, oh Déu del meu cor i de la meva vida. Serà la darrera abraçada, definitiva.

diumenge, 5 de març del 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge I de Quaresma (Cicle A)

No permeteu que caiguem en la temptació


El primer Diumenge de Quaresma es proclamen, des d’antic, les temptacions del Senyor. Jesús ja ens va ensenyar que en l’oració del Pare nostre en la sisena invocació cal dir: No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos del Mal. Perquè sabem que si caiem en la temptació no ens en podríem sortir. 

En la comunió eucarística cal que entrem en profunda comunió amb el Senyor que per nosaltres sojornà al desert i va dejunar durant «quanta dies i quaranta nits». Allí la Serp antiga i el qui des del principi és un mentider i que només pot existir en forma de mentida, va temptar la humanitat de Jesús: ell és, segons l’Escriptura, el Temptador, el Diable (el qui divideix) i Satanàs (l’enemic de l’obra de Déu) temptà Jesús i a canvi de res volia apartar la seva humanitat del designi i de la voluntat del Pare. 

Entrar en el relat de les temptacions de Jesús és realment pestilent i inquietant. El diable porta a la mort i les tres temptacions se succeeixen: ajupir-se per unes pedres, tirar-se de daltabaix del pinacle del temple (el suïcidi) i adorar un imperi de mort (inexistent). Quina impressió fa quan el Senyor exorcitza a Satanàs i li diu: Fuig d’aquí! L'Escriptura diu: Adoraràs al Senyor el teu Déu i només a Ell donaràs culte. Com es podria prosternar el qui és el Be infinit davant del Mal? A canvi de què? De res. El Senyor havia de fer un miracle ridícul: canviar les pedres en pans, quan Ell donaria el seu Cos immaculat i glorificat com el Pa de la Vida?.


El Maligne tempta el Senyor en la seva identitat: Si ets fill de Déu... (el Senyor ho tornarà a sentir a la creu). Vol fer creure a Jesús que la paraula del Pare en el seu baptisme és falsa, quan li fou dit: Tu ets el meu Fill estimat. El Diable tempta a Jesús i ens tempta a nosaltres: Ens vol fer creure de què no som fills de Déu i llavors la única temptació és aquesta: deixar de creure!

Que ningú digui que el Maligne no existeix. Aquesta és la seva astúcia: fer-nos creure que no existeix! Es que podem negar la seva existència després del nazisme, del bolxevisme, del genocidi otomà, de la barbàrie islàmica actual? Per posar uns quants exemples de la història; el Maligne és sempre present quan el Mal actua per fer Mal i s’hi complau, quan es possible la pregunta: Es possible que un mal així surti del cor de l’home? Sí, el Maligne vol destruir la imatge i la semblança de Déu en la criatura humana, al seu lloc vol posar una màscara, una caricatura del que Déu vol fer en nosaltres, en aquest món i en l’altre.

Amb quanta raó hem de demanar que el Senyor ens alliberi del Mal! del mal absolut, misteriós, l’abast i l’existència del qual només Déu coneix, car a nosaltres ens han estat prohibits el fruits de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Tant l’un com l’altre, només Déu els coneix de forma absoluta i essencial.

En aquest You tube escoltem com sonava la predicació de Jesús en la seva llengua, l’arameu, així parlava el Fill de Déu. Però per l’Esperit ara parla totes les llengües i, sobretot, la del cor. Escoltem-ho uns moments.




dimecres, 1 de març del 2017

Converteix-te i creu en Crist, el teu Redemptor



Un dia de primavera, amb els ametllers florits, cendra beneïda i un desig enorme de celebrar la Pasqua dins nostre. Hem començat la Quaresma! Una fe sense vida és àrida, no té sentit i finalment és perd. Una vida sense fe és buida i finalment ja no té un sentit ple. Siguem deixebles missioners de Crist!


Els qui ja estem en Crist no ens hem de convertir de grans pecats que no fem, només podem avançar, avançar, per una ruta sense retorn perquè la meta és la gloriosa Trinitat. Avançar en la pregària i en l’adoració, avançar en la caritat, avançar en l’apostolat. Cada dia és pujar un esglaó més. Només es pot fer per amor a Crist, només l’amor de Crist acollit en el nostre cor –en el santuari íntim –ens pot fer avançar per aquest camí i obrir-nos als espais meravellosos de l’Esperit Sant. Són espais oberts, infinits. I cal fer-ho en el secret del cor, allà només el Pare n’és testimoni.


Coratge pels qui heu emprès el camí de la Quaresma. Coratge, valents. Que la Mare de Déu guardi els camins de la penitència quaresmal. Aquest matí –amb la sagrada comunió– hem entrat en comunió amb el Crist que, per nosaltres, fou temptat en el desert durant quaranta dies. Ell va vèncer per tots nosaltres, a l’avançada. Amb Ell nosaltres som vencedors. I recordeu-vos: la cendra és el que vol fer Déu amb els nostres pecats. Quina és la millor pregària? Sense dubte, la pregària del Senyor, les set invocacions del Pare nostre. Escoltem-les.



Durant la Quaresma, preguem una vegada al dia amb el Canon penitencial de Sant Efrem

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes.

Però l’esperit de sobrietat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles.

Amén.