Oracle, que es desclou

Seguim en el temps de Nadal i avui us oferim un preciós poema del nostre estimat mossèn Ricard Cabré amb el qual ens felicita per aquestes festes.

Nadal, oracle que es desclou en el silenci
d'una nit clara i transparent.
Milions d'estels vetllen el misteri
de tot un Déu que es fa servent.

Arpegi de somnis i enyorances
en una nit freda d'hivern.
Sobre fusta vella i un coixí de palla
un tendre nin tremola de fred.

Una cova ennegrida i rònega
esbatanada als quatre vents,
sense forrellat ni porta,
refugi d'estranys i d'indigents.

La seva cort, uns simples pastors
amb samarra de llana i olor de ramat,
els últims de tots els contorns
tinguts per no res en tot el veïnat.

El Tot i el no-res en una criatura
es fonen com en un braser.
Un nin que ja des d'ara fretura
per donar caliu al món sencer.

"Sereu com deus", havia dit la serp
i es fa possible la paradoxa:
el no-res rep el bes de l'Etern
i queda xop de perdó i de joia.

SANT NADAL I FELIÇ 2020
Mossèn Ricard Cabré 

La Quaresma

Entrem a la Quaresma. Quin sentit hauria de tenir la Quaresma avui per al nostre món? La Quaresma vol ser un temps de reflexió. No ens podem passar la vida pensant nomes en què menjarem demà o a quina porta podem trucar per a trobar feina. I el més trist és que hi ha qui gairebé no pot fer altra cosa. Se li imposa una abstinència que no és ni de lluny la que Déu vol. L’abstinència quaresmal ha de ser voluntària i en ares d’una humanitat millor. La quaresma és un temps de reflexió, de silenci, d’austeritat, d’escoltar el gemec que ens porta el vent, de mirar compassivament el món en el que vivim, de mirar més endins de nosaltres mateixos. Cal que ens aturem en el camí i respirem a fons. 

De la Quaresma, per la majoria, només en resta l’embolcall: El carnaval i el carnestoltes, que originàriament tenien un sentit religiós. Era com l’últim espetec d’un món de gaubança, per endinsar-se per un camí silenciós que ens menés a Déu i ens obrís als germans. Hem llençat el gra i ens hem quedat la closca. Tant la paraula carnaval com la paraula carnestoltes volen dir el mateix: Que durant la quaresma se suprimia la carn, que era menjar de rics i considerada com un luxe, per a donar pas al peix que era menjar de pobres. Era una manera d’agermanar.

Si pregunto a un nen què és la quaresma em dirà probablement: una dona de set cames a la que cada setmana se n’hi talla una. Això pot ser una manera d’expressar que la quaresma consta de set setmanes que van desapareixent a mida que ens anem apropant a la gran festa de Pasqua. Encara hi ha pobles que fan la gran gresca de portar els nens a la plaça per veure com van tallant cames a una pobra dona de fusta enmig de l’esgarrifança i la comicitat de l’acte. És una manera més de banalitzar allò que pot donar sentit a la vida. Del sublim al ridícul no hi ha més que un pas

Siguem seriosos i pensem que a tots ens aniria bé un temps de revisió de vida, per descobrir les mancances que hi pugui haver en nosaltres de cara a la nostra pròpia realització com a persones i el nostre compromís de ciutadans solidaris i oberts al món, per avençar tots junts vers una comunió universal i un món molt més equilibrat.

Nadal, simfonia de Déu

Nadal

Comença avui la simfonia inacabada

Orquestrada en la nit per cors angelicals

Només l’han oïda els pastors de la contrada

Nadal

Llum pura d’eternitat a les fondalades

Dolça moixaina de Déu a la humanitat

Empremta de l’etern sobre sorra blana

Nadal

Crit de llibertat que es deixonda en l’horitzó

tots els vels de cop i volta s’han esquinçat

I un infant ha esberlat els grills de la presó

Nadal

Estremiment de la carn curulla de Déu

La pols resplendeix amb guspireig de flam

Els homes ja no són esclaus, sinó hereus

Nadal

Crit silenciós d’alliberament i gaubança

Sobre una terra orba de llum i de sal

Els pobres albiren camins de benaurança,

Mn. Ricard Cabré

El dret l’autodeterminació

Si les persones tenim dret a l’autodeterminació, també l’han de tenir els pobles. El contrari seria negar la llibertat. Sense llibertat no hi ha persona. Sense llibertat no hi ha poble, i quan parlem de poble, ens referim a un col·lectiu de persones unides per una història, una llengua, un tarannà i una voluntat de pervivència. Això seria la nostra terra, la nostra nació, que repetidament s’ha volgut ofegar i que reneix amb nova embranzida.

No es pot torpedinar la voluntat d’un poble ni la capacitat de definir el seu futur. No demanem almoina, reivindiquem uns drets tan fonamentals, com el dret a la vida i a la llibertat. Jo sóc jo i no puc abdicar de la meva identitat. Sóc com sóc, amb les qualitats i limitacions de tota natura humana. El mateix passa amb els pobles. No volem reivindicar cap supremacia, però tampoc acceptaríem cap mena de menyspreu. Tots hem tingut la mare que ens tocat en sort, més agraciada físicament o no tant, més decidida o no tant, amb una personalitat més accentuada o no tant, però era la nostra mare i no l’hauríem canviada per cap altra. Veig a vegades mares poc agraciades però besades tendrament pels seus fills. És la seva mare i de mare només n’hi ha una. Vull dir amb tot això que no és pas cap caprici voler reivindicar el dret a l’autodeterminació.

Catalunya existeix des de fa molts segles i ha passat per moltes vicissituds. Però mai hem abdicat de la nostra identitat. Per altra banda hem estat sempre un poble pactista. No ens agrada la guerra ni la volem. Per no enfrontar-se amb el rei de Castella, Jaume I va renunciar a la possessió del Regne de Múrcia.  Els problemes fronteres hem preferit sempre resoldre’ls pel camí del conveni i no pas pel camí de l’enfrontament. Tampoc hem tingut sort, cal dir-ho. La descendència dels governants ha estat molt complicada. Prínceps que es quedaven sense fillada i calia pactar amb altres pobles o amb altres dinasties i això ens ha portat a molts atzucacs. Humiliació rere humiliació. Però mai hem renunciat a ser nosaltres mateixos i tampoc hi renunciem avui, sobre tot quan veiem que no es respecten les nostres legítimes aspiracions ni les decisions pactades.

Les eleccions europees han confirmat la nostra voluntat de ser. No es tracta d’anar contra ningú, sinó simplement de reafirmar la nostra voluntat de ser respectats. La política juga un paper important en aquest joc, però més encara la sociologia. Volem ser un poble unit, però a la vegada just i solidari, sobre tot amb els que s’ho passen malament. Potser per això han perdut vots els qui ens governen actualment, perquè també ells s’han apuntat a la política més recalcitrant que prioritza les finances per damunt de la vida de les persones. Potser no podien actuar altrament, però aquesta no és pas la política que volem. I a l’hora de votar hem d’expressar no sols les nostres conviccions sinó també els nostres sentiments més nobles. La política ha d’estar sempre per damunt de tot al servei de l’home, de tot l’home i de tots els homes.

Ens ho recorda molt bellament el papa Francesc amb paraula dura i estrident: “Avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que un ancià mor de fred al carrer i sí ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa...

L’adoració de l’antic vedell d’or (Ex.32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura d’una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà... S’instaura així una tirania invisible que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis i les seves regles”

Volem ser nosaltres mateixos, però no pas un poble desmanegat ni esclavitzat per ideologies que no lliguen amb el nostre tarannà ni amb les nostres conviccions més profundes. Un poble de tots i per a tots sense exclusions ni demagògies.

Poema de Nadal, de Mn. Ricard Cabré

Vens en la nit callada, sense fer remor,

arraulit sobre palles llordes i ennegrides,

sense altre escamot que un humil fuster de poble

i una dona, tota ella tendra i senzilla,

I uns humils pastors empesos pel crit d'un àngel

rústecs armenters que no saben res de res.

Ells... els pobres, els preferits del nou reialme,

els primers convidats a les noces de l'anyell.

El primer sermó de la vostra existència:

La moixaina d'un somriure ample i xamós,

per tots els toixos que el món margina i menysprea

però que Déu porta molt endins del seu cor.

Mn. Ricard Cabré

Any Salvador Espriu

Aquest any se celebra el centenari del naixement d’en Salvador Espriu. És un home que ha exercit una gran influència sobre les lletres catalanes. També era un home preocupat per la problemàtica social.

Casualment acabo de rellegir “Ariadna, al laberint grotesc”. Si en el títol del llibre apareix el nom d’Ariadna, personatge mitològic, és possiblement perquè aquesta és la que va alliberar Teseu del laberint en el que estava immers. La vida és per a Espriu com un gran laberint en el que tots d’una manera o altra ens trobem immersos. Amb poques pinzellades, com si treballés a espàtula, ens va presentant diferents situacions del nostre món. El seu llenguatge és aspre, mordaç, incisiu, grotesc, a vegades fins i tot malèvol. “En aquest llibre no hi ha res inventat”, diu en el pròleg: vol dir que tots els personatges, que hi apareixen, han existit d’alguna manera en la vida real. Per tant, vol fer de mirall, un mirall ovalat que exagera les formes. 

En el fons vol ser una crítica dura a la dura realitat en que ens movem. Cal tenir en compte, malgrat tot, que el llibre va ser escrit el 1935 i corregit i reeditat el 1975. D’aleshores ençà els temps han canviat però no pas per a progressar, sobre tot en els últims anys. Va bé que també els literats posin el dit a la nafra d’un món que no és pas el món que Déu vol ni el que nosaltres somniem. La crítica també fa progressar la història

Ens podríeu citar alguns exemples?

Un dels capítols ens presenta Salom, esclau dels seus nervis i de les pretensions inacabables de la seva dona. Els esposos en diuen música de coixí: “No tinc roba. Un viatge? Que n’ets de bo, qué generós. M’he de fer sis o vuit vestits i ja en tinc triats els models, unes meravelles i podrem anar a Hawai i a Venècia, si et sembla, que no estàs content? Ah, deu vestits, no diguis que no i acaba el capítol amb aquestes paraules: Salom era un reu desalenat, sense alleujament de pena ni esperança d’indult, un convicte més entre milers de milions, sota la jurisdicció de les trivials estupideses de l’afecte i de la moda.

Un altre capítol: d’una ironia brutal: “Exigeixo un llit per a morir-m’hi”, cridava l’home magre, la febre l’enterbolia i es posava a cridar enormitats de regust extremista, “Agafeu aquest subversiu”, protestava la gent. “Un llit, quines pretensions, i per què el vol? segurament per les seves indecències”. En aquell moment el derrotat va emmudir i li sobrevenia un vòmit profús de substància vermellosa. “Vinassa” : va crida Ròmul Serafí. Al cap d’un moment “ara que s’ha revifat i el vòmit se li estronca, potser fora just que el detinguéssim”. A la policia: “exigia un llit per morir-s’hi i cantava procacitats”. Després d’interrogar-lo, “aquest home és més absurd que criminal”. Si, “més absurd que criminal” corejaven els subalterns. “La caritat s’ha d’estatitzar, s’ha d’estatitzar”, cridava Salom. “Crec en el cor del poble: la iniciativa privada no arriba tanmateix arreu”. El malalt es va ennuegar, va escopir el bocí darrer del seu pulmó i donava la vida en testimoniatge de la seva veritat.

Un altre exemple d’ironia hipòcrita i malèvola: L’Eleuteri ha mort atropellat per una màquina: l’amo Va a veure’l. Marieta la seva mare està desolada. Paraules de l’amo: Jo estimava l’Eleuteri com a un fill. Si de tant marrec l’havia pres d’aprenent. L’Eleuteri era tan honrat, tan bo i servia per a tot i era tant humil, prudentíssim i amb poc en tenia prou. S’acontentava amb la cinquena part del sou que li pertocava. Aquest és el primer disgust que em dóna. Tenia tota la meva confiança, jo no manava mai, que calia treballar quinze, vint hores, com aquestes. L’estimava com un fill, us ho dic, Marieta. No fa falta comentari.

Un últim exemple: que revela tant la sornegueria de l’amo com la covardia i l’adulació dels subalterns. El Director comunica als treballadors que cal tancar l’empresa durant un temps, mentre encén un gros havà. Jo no hi puc fer res. Quan siguem independents no passaran aquests abusos enormes. Pregunta la frisosa secretària Cacao. N’esteu segur? El director ofereix un vi de comiat i tots agraeixen la gentilesa. En el moment d’acomiadar-se, la Cacao s’atreveix a insistir: i no cobrarem les mesades que ens deuen? Aleshores el director ataca directament: us previnc, Sreta Cacao, que en la vostra feina teniu distraccions d’importància. Cal més eficiència, espero que ho tindreu present en el futur. I adreçant-se als treballadors: Algun dia cobrareu, però ara anem de cara a l’estiu i a l’estiu tota cuca viu, no és veritat? A l’octubre en tornarem a parlar. Una vegada desaparegut el Director comencen les lamentacions. I ara què farem? Deia un d’ells: guanyo 50 duros al mes, no tinc altres ingressos i he de mantenir sis fills. A la Cacao li havien operat una germana, vivien soles, eren òrfenes i s’estaven menjant la mica de racó que els quedava. I així un rere l’altre van anar exposant les seves misèries. En Baldomeret Moixí,un xicotàs, tossia molt, a l’octubre ja no hi era...

Certament sona a bacinada però vol ser una caricatura, molt ben dibuixada, sobre una realitat aspra que cal posar al descobert. La influència de la societat de consum, la inconsistència de la publicitat, la injustícia que regna en moltes empreses. No deix de ser una manera de posar el dit a nafra i fer-nos entendre a tots plegats que cal cercar camins nous.

El nostre funcionament econòmic

Mossèn, vostè, a qui preocupen tant els problemes socials, vol dir que el camí que ha emprès la Unió Europea és el que s’havia de seguir? No hi havia altra alternativa? 

Hi ha molt de sofriment en el nostre món. Això és el que pensem molts, i no sols persones cristianes que valorem la persona molt per damunt de les estructures, sinó fins i tot els economistes de molta vàlua que consideren totalment desencertat el camí seguit. Nosaltres ho tenim clar: No és l’home per a l’economia sinó l’economia per a l’home.

El que cal salvar, per damunt de tot, és l’home, tots els homes. Economistes de tanta importància com Stiglitz, Krugman, Blanchard i molts d’altres estan convençuts que l’austeritat imposada per Berlin i Brussel·les no generarà ni creixement ni confiança. Últimament sembla que el president de la Reserva Federal dels EUA també s’apunta a aquest grup, afirmant que “l’obsessió de la classe dirigent pel dèficit és un terrible error i que les retallades en la despesa pública en una economia deprimida és una gran equivocació. El consens equivocat de l’elit econòmica ens ha submergit en un pou econòmic del que no serà fàcil sortir”.

I nosaltres, què en pensem?

Mira, jo em fio molt dels articles que publica Cristianisme i Justícia denunciant la mala direcció que s’ha emprès i la manca de voluntat que hi ha per part dels dirigents econòmics que surten benefici-ats de la situació. Els mercats han imposat la llei, l’economia financera ha imposat les seves normes als go-verns, que s’han deixat seduir pel neoliberalisme que marca la pauta de la nostra economia. Durant els últims trenta anys, tant Europa com els EUA han estat testimonis d’un procés de generació de riquesa que ha fet més rics als rics i més pobres als pobres. S’ha donat una connivència fatal entre poder i economia, afavorint la desregulació econòmica i les pretensions de les finances.

Els partits polítics s’han beneficiat d’aquesta situació per la seva dependència dels poders econòmics i la política que en diuen de portes giratòries. Vol dir que, bona part dels governants o ex governants reben bons sous com a membres dels Consells d’Administració de les grans empreses.

Diu Óscar Mateos, en l’últim fulletó publicat per Cristianisme i Justícia “mentre una majoria de la població s’està empobrint a marxes forçades, una petita elit política s’ha beneficiat de privilegis i ha resultat totalment impune davant greus casos de corrupció o de mala gestió. Sota el discurs de ser creadors de riquesa han fonamentat un procés de desigualtat creixent i han contribuït a erosionar extraordinàriament el sentit de la democràcia”.

Al periòdic “Més Tarragona” del 26 d’abril sortia un enunciat que deia “Caixa-Bank en el primer trimestre de l’any ha guanyat 335 milions d’Euros” i a la pàgina següent “L’atur a les nostres com-arques està fregant el 30%”. Sembla que una cosa no lliga amb l’altra.

I, finalment, la pregunta de sempre, què es pot fer davant d’aquesta situació?

1.- Es tracta, d’entrada, de crear una nova elit política desmarcada dels poders financers, que agafi la batuta i planifiqui a consciència un futur diferent, sempre a partir de les necessitats més elementals dels homes.
2.- Propugnar un poder molt més gran que la ONU, que sigui molt més universal i més eficaç, com ho ha proposat el Papa repetidament; que no hi hagi vetos ni privilegis i que es puguin imposar lleis a nivell internacional a favor d’una ecologia natural i humana en tot el món, sobre tot tenint en compte que el 65% de les emissions de CO2 a l’espai provenen de Xina i els EUA.
3.- Establir un projecte europeu fonamentat en la solidaritat de tots els països que formen Europa. Sense això no podem parlar d’Unió Europea. Cal que Europa deixi de ser víctima de la doctrina neoliberal i del domini d’uns països sobre uns altres.
4.- A nivell estatal, establir nous consensos i prioritats que es generin des de baix i no siguin imposats per la força de les últimes instàncies polítiques. És hora de pensar en un nou contracte social que dibuixi per al nostre país un nou model d’economia, fonamentat sobre un esperit de justícia i de fraternitat. Cada vegada són més els que sospiren per un nou plantejament econòmic.

Mn. Ricard Cabré

Llicenciat en Teologia Social

Per una societat més justa i solidària

EL PAPA BENET XVI I LA QÜESTIÓ SOCIAL

- Mossèn Ricard, ja que Benet XVI s’ha acomiadat del seu pontificat, per què no ens fa un resum de la seva doctrina social, encara que sigui molt breu?

- Haurà de ser necessàriament molt breu i molt incomplet donat el poc espai del que disposo en un article com aquest. Direm els trets principals. Benet XVI, sobre tot en l’última encíclica Caritas in Veritate, afronta el problema social i ho fa recordant especialment l’encíclica Populorum Progressio, de Pau VI, pel progrés dels pobles; una gran encíclica que val la pena llegir i rellegir. Benet XVI intenta contrastar la situació que hi havia quaranta-dos anys enrere amb l’actual. Comença dient que s’ha progressat molt tècnicament però molt menys en l’aspecte social i humà. Pau VI entenia molt bé que el progrés només és veritable quan es tracta del progrés de tot l’home i de tots els homes. Quan es margina una part molt important de la societat, sobre tot els pobres, el progrés no és vàlid i quan es preocupa només del creixement econòmic, encara menys.

L’home no és només un cos que cal alimentar, és una persona que cal construir, tenint en compte la seva formació intel·lectual, estètica, religiosa... Aquest era el gran perill en temps de Pau VI i ho continua essent avui.


- El Papa, en què considera que hem progressat i en què hem anat enrere?

- Hem progressat molt tècnicament, però no tant humanament ni socialment. S’ha fet més gran l’abisme entre rics i pobres: “els pobles famolencs interpel·len amb accents dramàtics els pobles opulents. La societat cada cop més globalitzada ens fa més pròxims, però no pas més germans”

Segueix demanant, com Pau VI, que s’actuï amb valor i sense demora. Quan en el món de la producció, l’únic objectiu és el benefici, es corre el risc de crear noves pobreses i accentuar la distància entre els qui tenen en abundància i els qui no disposen del mínim indispensable per viure.

Una economia especulativa financera mal utilitzada ha concentrat riquesa i ha provocat greus problemes socials: atur, migracions, sous de misèria. “La crisi que plana sobre bona part de la humanitat ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats”.

Lamentablement hi ha corrupció en molts indrets i il·legalitat tant en els països rics com en els pobres. Els drets humans dels treballadors són petjats impunement tant per empreses internacionals com per les de caire nacional. Els ajuts internacionals ben sovint s’han desviat de les seves finalitats per la irresponsabilitat dels caps. El capital es mou amb molta facilitat d’un país a un altre, mentre els treballadors troben les portes tancades a l’hora de cercar una feina rendible. La competitivitat entre les empreses ha propiciat el desplaçament d’aquestes a països subdesenvolupats amb molts avantatges financers per part dels Estats i molt poques exigències de cara a una remuneració digna dels treballadors i una protecció eficaç a les xarxes de la Seguretat social.

El conjunt de canvis socials i econòmics fa que els organismes sindicals vegin limitada la seva possibilitat d’actuació, a vegades per part dels mateixos governs, que frenen les seves justes reivindicacions. El Papa insisteix en la necessitat de salvaguardar el valor home, la persona en la seva integritat com a primer capital. Al despotisme econòmic s’hi afegeix el despotisme cultural, que tendeix a infravalorar les cultures autòctones i a uniformar el pensament internacional.

La protecció de l’entorn, dels recursos naturals i del clima requereix que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament. Una de les tasques més grans de l’economia és precisament l’ús més eficaç dels recursos, no pas l’abús.

He dit moltes coses mig barrejades, però constato que me’n queden moltes més per dir.


- I davant de tot això, segons el Papa, què es pot fer o que s’hauria de fer?

- La fam del món és un problema gravíssim que no depèn tant de la manca de productivitat com d’una mala distribució de la riquesa, que tendeix a concentrar-se en detriment de la vitalitat de tot el planeta. És necessari que maduri una consciència solidària que consideri l’alimentació i l’accés a l’aigua com a drets universals de tots els éssers humans, sense distincions ni discriminacions. Cal que es respecti el dret a la vida com un valor a salvar per damunt de tot altre.

El comerç internacional tampoc funciona com caldria. Es carreguen forts aranzels als productes del Tercer Món, establint una competència il·lícita amb els productes dels països industrialitzats. Cal pensar en una autoritat internacional que pugui fer d’àrbitre a l’hora de planificar l’economia internacional i sobre tot potenciar el seny i l’amor dels uns envers els altres per crear un món unit i solidari.

Als polítics de tot el món correspon vetllar per una millor distribució de la riquesa. Hi ha qui pensa que el mercat es pot autogovernar sense necessitat d’intervenció política de cap mena. És la gran equivocació –el mercat no té ànima i per tant cal algú que freni les seves injustes aspiracions i orienti les seves decisions-. Sense formes internes de solidaritat i confiança, el mercat no pot acomplir plenament la seva funció econòmica.

Acaba el Papa fent una crida als cristians: només si pensem que se’ns ha cridat individualment i com a comunitat a formar part de la família de Déu, serem capaços de forjar un pensament nou i treure noves energies al servei d’un humanisme íntegre i veritable.

Mn. Ricard Cabré

Llicenciat en Teologia Social