dissabte, 20 d’abril de 2013

Per una societat més justa i solidària


EL PAPA BENET XVI I LA QÜESTIÓ SOCIAL

- Mossèn Ricard, ja que Benet XVI s’ha acomiadat del seu pontificat, per què no ens fa un resum de la seva doctrina social, encara que sigui molt breu?

- Haurà de ser necessàriament molt breu i molt incomplet donat el poc espai del que disposo en un article com aquest. Direm els trets principals. Benet XVI, sobre tot en l’última encíclica Caritas in Veritate, afronta el problema social i ho fa recordant especialment l’encíclica Populorum Progressio, de Pau VI, pel progrés dels pobles; una gran encíclica que val la pena llegir i rellegir. Benet XVI intenta contrastar la situació que hi havia quaranta-dos anys enrere amb l’actual. Comença dient que s’ha progressat molt tècnicament però molt menys en l’aspecte social i humà. Pau VI entenia molt bé que el progrés només és veritable quan es tracta del progrés de tot l’home i de tots els homes. Quan es margina una part molt important de la societat, sobre tot els pobres, el progrés no és vàlid i quan es preocupa només del creixement econòmic, encara menys.

L’home no és només un cos que cal alimentar, és una persona que cal construir, tenint en compte la seva formació intel·lectual, estètica, religiosa... Aquest era el gran perill en temps de Pau VI i ho continua essent avui.


- El Papa, en què considera que hem progressat i en què hem anat enrere?

- Hem progressat molt tècnicament, però no tant humanament ni socialment. S’ha fet més gran l’abisme entre rics i pobres: “els pobles famolencs interpel·len amb accents dramàtics els pobles opulents. La societat cada cop més globalitzada ens fa més pròxims, però no pas més germans”

Segueix demanant, com Pau VI, que s’actuï amb valor i sense demora. Quan en el món de la producció, l’únic objectiu és el benefici, es corre el risc de crear noves pobreses i accentuar la distància entre els qui tenen en abundància i els qui no disposen del mínim indispensable per viure.


Una economia especulativa financera mal utilitzada ha concentrat riquesa i ha provocat greus problemes socials: atur, migracions, sous de misèria. “La crisi que plana sobre bona part de la humanitat ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats”.

Lamentablement hi ha corrupció en molts indrets i il·legalitat tant en els països rics com en els pobres. Els drets humans dels treballadors són petjats impunement tant per empreses internacionals com per les de caire nacional. Els ajuts internacionals ben sovint s’han desviat de les seves finalitats per la irresponsabilitat dels caps. El capital es mou amb molta facilitat d’un país a un altre, mentre els treballadors troben les portes tancades a l’hora de cercar una feina rendible. La competitivitat entre les empreses ha propiciat el desplaçament d’aquestes a països subdesenvolupats amb molts avantatges financers per part dels Estats i molt poques exigències de cara a una remuneració digna dels treballadors i una protecció eficaç a les xarxes de la Seguretat social.

El conjunt de canvis socials i econòmics fa que els organismes sindicals vegin limitada la seva possibilitat d’actuació, a vegades per part dels mateixos governs, que frenen les seves justes reivindicacions. El Papa insisteix en la necessitat de salvaguardar el valor home, la persona en la seva integritat com a primer capital. Al despotisme econòmic s’hi afegeix el despotisme cultural, que tendeix a infravalorar les cultures autòctones i a uniformar el pensament internacional.


La protecció de l’entorn, dels recursos naturals i del clima requereix que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament. Una de les tasques més grans de l’economia és precisament l’ús més eficaç dels recursos, no pas l’abús.

He dit moltes coses mig barrejades, però constato que me’n queden moltes més per dir.


- I davant de tot això, segons el Papa, què es pot fer o que s’hauria de fer?

- La fam del món és un problema gravíssim que no depèn tant de la manca de productivitat com d’una mala distribució de la riquesa, que tendeix a concentrar-se en detriment de la vitalitat de tot el planeta. És necessari que maduri una consciència solidària que consideri l’alimentació i l’accés a l’aigua com a drets universals de tots els éssers humans, sense distincions ni discriminacions. Cal que es respecti el dret a la vida com un valor a salvar per damunt de tot altre.


El comerç internacional tampoc funciona com caldria. Es carreguen forts aranzels als productes del Tercer Món, establint una competència il·lícita amb els productes dels països industrialitzats. Cal pensar en una autoritat internacional que pugui fer d’àrbitre a l’hora de planificar l’economia internacional i sobre tot potenciar el seny i l’amor dels uns envers els altres per crear un món unit i solidari.

Als polítics de tot el món correspon vetllar per una millor distribució de la riquesa. Hi ha qui pensa que el mercat es pot autogovernar sense necessitat d’intervenció política de cap mena. És la gran equivocació –el mercat no té ànima i per tant cal algú que freni les seves injustes aspiracions i orienti les seves decisions-. Sense formes internes de solidaritat i confiança, el mercat no pot acomplir plenament la seva funció econòmica.

Acaba el Papa fent una crida als cristians: només si pensem que se’ns ha cridat individualment i com a comunitat a formar part de la família de Déu, serem capaços de forjar un pensament nou i treure noves energies al servei d’un humanisme íntegre i veritable.

Mn. Ricard Cabré
Llicenciat en Teologia Social