dissabte, 22 de febrer de 2014

Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel (a)

Tal com varem anunciar fa uns dies, comencem avui una sèrie de reflexions sobre les benaurances.

Les benaurances són com una escala, el primer graó és la pobresa que es comparteix. Per aquí es comença a ser cristià. Cal tenir obert el cor a l’Esperit de Déu.

Ser pobre en l’esperit significa ser pobres segons l’Esperit de Déu. Això és segons l’amor de Déu dins nostre. Aquesta és la pobresa que Déu vol. No pas cors tancats, segurs de sí mateixos, rics de sí mateixos. La pobresa d’esperit és un camí de felicitat i un camí cap al Regne. Si som massa rics del propi jo, Déu ja no té lloc per poder entrar al nostre cor perquè està massa habitat d’un mateix. Cal ser pobre de cor per entrar en els misteris de Déu, que són misteris d’amor.


Hi ha una cançó molt bonica, per cantar fluixet, poc a poc, mentre es va meditant i que encaixa perfectament amb aquesta idea de la que parlem. Diu així:

Les mans ben buides, això esperes tu de mi
i em demanes deixar-ho tot als teus peus,
fins que ja no tingui, ja no tingui res,
i així tu puguis entrar i omplir-me fins a vessar


Però hi ha una altra pobresa que Jesús no beneeix, és la pobresa de tants fills i filles de Déu submergits en la marginalitat, la injustícia, la fam, la manca de recursos ... Si Jesús proclama la benaurança dels pobres, també el mateix Jesús maleeix els qui provoquen aquesta pobresa, o els qui podent-la evitar no ho fan. Aquests entraran al Regne però abans hauran de passar la vergonya de veure davant seu el mal que han fet i els sofriments de tants innocents, però quedaran confosos per la misericòrdia divina. Que no siguem d’aquests! De la mateixa manera que Jesús va dir: «Feliços els pobres», també va dir: «Ai de vosaltres, els rics»

Gaudim ara de la bellesa de l'obra Pacem in terris, de Marco Frisina,