diumenge, 31 de juliol de 2011

Solidaritat amb Àfrica!

El corn d’Àfrica (o la Banya d’Àfrica): és una península de l'Àfrica Oriental que s'endinsa centenars de quilòmetres a la mar d'Aràbia i s'estén per la banda meridional del golf d'Aden. És la part del continent africà que es projecta més cap a l'est. Comprèn els estats de Djibouti, Etiòpia, Eritrea i Somàlia, que ocupa uns 2 milions de km² i és habitada per uns 90,2 milions de persones (dels quals 75 a Etiòpia, 10 a Somàlia, 4,5 a Eritrea i 0,7 a Djibouti).


Com tots sabem, les notícies que arriben de l’Àfrica de l’Est són terribles. La gana està matant milers de persones cada dia i necessiten ajuda urgent.


A més, altres països veïns, com Kenia, també es poden veure afectats degut als moviments de la població.



Avui diumenge el mossèn ha fet una proposta: Es tracta d’estalviar 1 Euro cada dia (menys del que val un cafè) i el 15 d’agost, la festa de la Mare de Déu, a les col•lectes, podrem aportar els 15 Euros que haguem aconseguit en aquests quinze dies. El mossèn ho farà arribar a través de transferència directa. No hi ha quantitat petita. Tot ajuda.

Podrem estalviar un Euro cada dia?

dissabte, 30 de juliol de 2011

Diumenge XVIII o del Banquet de l’abundància del Regne.

Diumenge 18 del Temps Ordinari. Cicle A.

En la primera lectura se’ns diu que en Déu no es fan negocis: tot és gratuït. Per això els pobres, que som tots nosaltres, no quedem exclosos dels dons de Déu.

I en el salm es diu el bell verset: «El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat». L’adjectiu entranyable és femení i es refereix a l’amor que una mare té al fill/a que encara porta a les entranyes, abans de deslliurar-lo. Ah, l’amor de mare és comparable a l’amor de Déu! Ja el Papa Joan Pau I va dir en el seu brevíssim pontificat: Déu és Pare, però també mare. I de les moltes lliçons que podem aprendre a l’evangeli en faré una pregària:

Oh Jesús sempre més estimat,
oh Pobre que encara ens dones i els vostres dons són sobreabundants.
Oh Pobre que en la teva riquesa ens enriqueixes a tots.
Oh amor multiplicat i repartit. I encara sobreabundant!
Oh Jesús que tant us estimo.
Jo sóc un d’aquests que s’asseu cada diumenge al prat, humil, pobre, i sense relleu,
però Vos en feu el do de la vostra Eucaristia.
I n’estic tant content i us ho agraeixo tant!
Oh Mans adorables del meu Senyor que repartiu el Pa de la vostra Eucaristia.
Oh amor inacabable, inexhaurible, immens.


Però si voleu que no sigui tant místic us diré una lliçó d’aquest evangeli (tan conegut i de tants significats) Quan el pa es reparteix, n’hi per tots i encara en sobra. Jo opino que els diners de les comunitats haurien de córrer de seguida cap als pobres, els diners han de córrer. I amb això som gasius, fins i tot les parròquies, els bisbats i les congregacions religioses. Mentre en tinguem per pagar el llum, i altres coses per l’estil, què n’hem de fer dels diners els cristians, sinó donar-los? Qui es recorda aquests dies del gran desastre de Somàlia. Ara mateix un infant acaba de morir de fam. Això no és retòric. Que els diners dels cristians capitalitzin per al Regne. (Mt 14, 13-21)

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat.

Lectio divina: (Romans 8, 35. 38-38) (Si teniu temps pregueu cada dia, al matí o al vespre, amb aquest text del Nou Testament)
Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.

divendres, 29 de juliol de 2011

Diumenge XVII o del Tresor amagat

Diumenge 17 del Temps Ordinari. Cicle A.

L’evangeli d’avui és encantador per la bellesa de les comparances que fa el Senyor del Regne. Aquest és semblant a l’home que troba el tresor amagat i la perla de gran valor, pel qual ho ven tot, per adquirir ambdues coses.

El Regne de Déu, deixeu-vos estar d’històries ideològiques, és el Crist i la fe en ell. Es el do de la fe en la manifestació del Déu altíssim en la bondat de la humanitat de Jesús en la història i ara en la glòria de la seva resurrecció. I quan llegim l’evangeli sempre cal fer-ho a la inversa, és l’home, jo i tu (en la teva història particular i bonica) pel qual Déu és un tresor amagat i la perla de gran valor pel qual Déu ha enviat i ha donat el seu Fill únic.


Trobar el Crist i viure en la seva gràcia és trobar el tresor amagat i la perla de més gran valor. I això val més que tot el nostre patrimoni i tot, el molt o el poc que podem tenir als comptes corrents. No hi ha comparació. Perquè el Crist ens dóna la vida eterna i el seu amor. I té raó el salmista quan diu en el salm d’avui: «M’estimo més la vostra Paraula, que surt dels vostres llavis, que mil monedes d’or o de plata». Es un tresor amagat que cal buscar a les palpentes de la fe, i en les obscuritats, oh però quan el trobes i el tens davant.

I on cal buscar aquest tresor? No pas lluny, el portem al cor, només cal descobrir-lo. I no hem de fer, com no em recordo aquella mena de cervatell que és torna boig cercant la sentor del perfum, per ves a saber per quines barrancades, fins que s’adona que és ell qui desprèn el perfum. El do de Déu el portem a dins. El perfum de l’amor de Déu és dins nostre, el portem a dins. Només cal obrir el flascó.

I finalment el Senyor compara a l’Església a aquella gran xarxa que ho arrossega tot cap a la platja del Regne, Ho arrossega tot. Moltes vegades a Cambrils he vist l’arribada de les barques i quan arriben llancen tot allò que arrepleguen i que és inservible, pots, plàstics... Jesús ho arrossega tot amb la xarxa cap al port del Regne, i allí fa la tria. Per això hem de tenir paciència, perquè nosaltres, amb les nostres resistències a la gracia, formem part d’allò que Ell porta cap al Regne.

L’Església és un poble i en un poble no tothom està preparat per anar a la guerra, en un poble hi ha infants i ancians i malalts, i handicapats i tot és objecte del seu amor. També és bonica la pregària del rei Salomó, als inicis del seu Regnat (1ra lectura). Mireu el que demana al començament del seu Regnat, “saber escoltar, saviesa i capacitat de discernir el bé i el mal”. Es una bona pregària. I malament quan confonem el be i el mal. I diem bé allò que és un mal i mal a allò que és un bé.

El deixeble del Regne sap treure de la vella calaixera, joies antigues i modernes. Però que siguin antigues no vol dir que no tinguin valor. Perquè la vella saviesa de l’Església està plena d’aquestes perles que van més enllà de l’esperit, sempre tant aleatori de cada època. M’allargaria, però per acabar diria una bella imatge de la litúrgia oriental. Si el Crist és la perla preciosa, Maria és la petxina preciosa que la porta. Oh benaurada Mare de Déu feu-nos comprendre que trobar el Crist és trobar el tresor més preciós i intercanviable de la nostra vida.

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
Oh Jesús sou el tresor més gran de la meva vida.

Lectio divina: (Romans 8, 28) (Si teniu temps pregueu cada dia, al matí o al vespre, amb aquest text del Nou Testament)
Nosaltres sabem que Déu ho disposa tot pel bé dels qui l’estimen.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Fem una visita a Càritas de la nostra Parròquia?

Passen pocs minuts de les deu del matí quan entro als locals de la Parròquia. La Roser em rep amb un gran somriure i em diu que passi. A dins la Nuri està atenent a una senyora i la Beatriu, asseguda a una taula plena de fitxes i papers, comprova unes dades en uns llistats.




Quan encara no ha marxat la primera senyora, entra un altre senyor amb el seu fill. La Roser i la Nuri els van atenent... els carrets i les bosses es van omplint de bricks de llet, caldo, paquets de sucre, pasta, llegums... i també galetes i pastes doncs la varietat de productes és força gran.



La Roser m’havia començat a explicar com funcionava i ara és la Beatriu qui acaba l’explicació:
Els usuaris tenen determinat número de punts segons la seva situació econòmica i el número de membres de la família (No és el mateix una família on no hi ha cap adult que treballi que una en que sí hi ha algun ingrés. Tampoc és igual una família amb un fill que una que en té tres o aquella en la que hi ha algun malalt). A major número de punts, més productes poden tenir. Tot i que, com em diuen les tres, això és tan sols “orientatiu”, no es segueix de forma absolutament estricta.



Segons quina sigui la situació econòmica, els usuaris poden col·laborar amb una petita aportació. Les aportacions, segons els punts, poden ser de 3, 2 o 1 Euro i, evidentment, quan la situació és de molta necessitat, no hi ha cap aportació, és clar. Tots els casos es van comprovant i revisant perquè així es pot donar la millor atenció possible.

La senyora que hi havia quan he arribat ja marxa amb el carret ben ple i una bossa suplementària que lliguen bé amb la Nuri perquè no caigui res. Poc després el senyor amb el seu fill també marxen i, mentre la Roser va col·locant nous productes a la taula i les prestatgeries, jo vaig fent les fotos.




Marxo que són prop de les onze i elles es queden allí, treballant i amb un somriure. Ho tenen tot ben organitzat i ben posat i atenen a la gent amb amabilitat i naturalitat. I darrera d’això hi ha més feina: S’ha d’anar a buscar productes amb el cotxe, carregar i descarregar caixes, posar les coses a les prestatgeries...



I nosaltres? Què podem fer? Doncs ajudar amb les nostres aportacions: ja sigui de forma econòmica en les col·lectes o portant els productes que més falta fan. Hi ha coses que arriben de l’Unió Europea i el Banc d’Aliments. Per exemple, pasta de sopa i arròs no cal portar-ne perquè d’això ja n'hi ha, en canvi sempre fa falta sucre, llegums, llaunes de conserves, productes d’higiene personal com gel de dutxa i altres.Tot és molt ben rebut. Col·laborem!

dimarts, 26 de juliol de 2011

Entrevista a... Matilde del Rio

"Sense el reforç de la Parròquia, la meva fe seria petita"


Matilde del Rio Sanz va néixer a Almazán (Sòria) i viu a Reus des de l'any 1955. Ha treballat com a administrativa a diferents empreses i actualment és vídua, jubilada i administradora del Patronat de la Casa de Misericòrdia de Reus.

P.- Des de quan pertanys a la Parròquia?
R.- Des de la meva arribada a Reus, l’any 1955. Bé, llavors la parròquia de Crist Rei encara no existia, però jo vaig viure, i encara visc, molt a prop del lloc on poc temps després es construiria.

P.- Com va ser que et varen nomenar Servidora de l’Eucaristia?
R.- Va ser Mn. Eduard qui m’ho va proposar arran de la mort de l’Antoni, el meu marit, que ho havia estat durant bastant temps. Vaig dubtar molt i em va costar acceptar-ho, però em vaig decidir pensant que era un servei que jo podia continuar, encara que em sentia del tot indigna per fer-ho.

P.- En quins serveis de la Parròquia has col•laborat?
R.- De bon començament ja vaig formar part d’una de les Comissions per a la construcció de la Parròquia. Després vaig ser secretària del Consell Pastoral de l’any 1989 al 1995. Actualment -i des del principi- pertanyo al grup de Pastoral de la Salut, sóc membre de la comissió de Litúrgia i de les Assemblees Familiars. També sóc ministre extraordinari de l’Eucaristia per als malalts, des de l’octubre de 2010.

P.- Et sembla difícil en els temps que vivim ser membre actiu en una comunitat de fe?
R.- Realment en el món que estem vivint, dominat pel materialisme, l’individualisme i el refús a tot el que és religiós i espiritual, no sembla fàcil el fet d’incorporar-se i comprometre’s en una comunitat de fe. Tanmateix, pels qui des de gairebé sempre ens hem sentit integrats, no hi ha cap dubte que les dificultats es van superant amb l’ajut del Senyor i la força del seu Esperit, que mai ens abandona, ja que, com ens va dir Jesús, Ell sempre estarà entre nosaltres.

P.- La Parròquia t’ha ajudat a créixer en la fe? De quina manera?
R.- Penso que sense la Parròquia i sense les seves ofertes de formació i acompanyament en diversos camps, la meva fe s’hauria quedat encallada, limitada i “petita”. Em va donar un valuós reforç la catequesi d’Adults, dels anys 80-90, i després la Pastoral de la Salut, l’assistència a xerrades, cursets bíblics, etc., donant-me un esperit més obert, comprensiu i comunitari.

P.- Com veus ara la nostra Parròquia? En que hauria de millorar?
R.- Molt revitalitzada i canviada, tant en l’aspecte material i exterior (pintura i remodelació recent) com en l’aspecte espiritual i profund. No estem parats, anem caminant i avançant il•lusionats, guiats pel nostre Rector, cap a un futur més compromès i obert on tothom pugui sentir-s’hi bé, acollit i realitzat, com en una família.
Podria millorar en l’aspecte de saber escoltar i comprendre a tothom i en cada circumstància. També és important la interrelació entre els responsables dels diferents serveis a fi d’arribar a una millor coordinació de totes les activitats.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Visita dels nostres missioners

Aquests dies he tingut el goig de veure a dos missioners, el primer, el Pare Lluís Oliveras, que és salesià i que treballa a El Mali (Àfrica). Ells mantenen una presència cristiana enmig d’una població majoritàriament musulmana, i acrediten aquesta presència amb el bon treball que fan els Salesians, que com a bons fills de Sant Joan Bosco, es dediquen a la joventut i a la seva formació humana, professional i cristiana. Ens ha donat el testimoni de l’alegria dels missioners. I aquest diumenge ha presidit la Missa major de la Parròquia. També m’ha visitat la Gna. Núria Costa, de Cambrils, missionera de l’arxidiòcesi, que juntament amb la Isabel Correig treballa a les barriades més pobres de, Kinshasa. Allí, em diu la Núria, no hi ha res bonic, la pobresa mai és bella, sinó bruta i dolosa. I l’única bellesa és la de l’amor. La comunitat on està regenta com una mena de casa d’acollida dels nens i nenes del carrer. La Núria i jo som del mateix poble i quasi de la mateixa edat. Ella des de petita que estima a Nostre Senyor, i és humil i bondadosa. Que la Mare de Déu els protegeixi a tots dos. Els nostres missioners són un honor per l’Església. Hem d’estimar-los i pregar cada dia per ells.

divendres, 22 de juliol de 2011

Acollida Prèvia a la Jornada Mundial de la Joventut


Actes centrals dels dies d'Acollida Prèvia a Reus dels assistents a la Jornada Mundial de la Joventut.

Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia.

Divendres, 12 d'agost a partir de les 8 del vespre:
- Celebració de l'Eucaristia a la Plaça del Santuari.
- Actuacions dels diversos Països.

Us esperem!!

dimarts, 19 de juliol de 2011

Diumenge XVI o el del Diumenge del blat puríssim que el Senyor vol collir en nosaltres

Diumenge 16 del Temps Ordinari. Cicle A.

L’Evangeli d’avui parla del blat i del jull que creixen junts. I de què ningú pot ser impacient i voler destriar el blat del jull, perquè això no és feina nostra, això pertany al Senyor. I en el camp en què el Senyor ha sembrat, que és l’Església i els cors de cadascú de nosaltres, blat i jull sempre aniran barrejats.

Quan preguem hem d’entendre que en la terra d’on neix la meva pregària hi ha també la llavor de la Paraula que creix, però també el jull, que s’hi barreja tant, que fins i tot la pot ofegar. Però ningú de nosaltres pot pretendre d’arrencar el jull abans de temps, primer perquè és cosa del Senyor de fer-ho i segon perquè la germinació de la llavor, el seu creixement i l’espiga granada és obra de la gràcia i el Senyor encara no ha acabat la seva obra ni en mi, ni en vosaltres. I hem de pensar que si arranquessin el jull abans d’hora potser ens arrancarien a nosaltres, a mi, del camp de l’Església, que és propietat del Senyor i del qual Ell n’ha plantat el blat i el fa créixer.

Per tant, cal tenir paciència amb nosaltres mateixos i amb els altres i pensar que Déu és en el camí de cadascú. Dins nostre sempre hi ha com un aiguabarreig de blat i de jull. També en l’Església. L’únic blat puríssim que el Senyor ens dóna és el blat de l’Eucaristia.


Al final de la vida el Senyor ja destriarà amb un judici de misericòrdia el blat i el jull de la terra del cor. I de la vida de la «seva Església». I el jull, tot allò que s’oposa a la voluntat divina i que el Senyor reprova, serà cremat a les portes de la ciutat santa de la Jerusalem del cel, perquè res d’impur pot heretar el Regne de Déu, però no els pecadors, que som tots nosaltres, que hi entrarem amb les espigues granades de bon fruit que el Senyor ha sembrat en els nostres cors.

Un antiga sentència dels Pares del desert diu que un deixeble va anar a preguntar al pare espiritual: Ai pare meu, dins meu, sembla que hi hagi un llop bo i un de dolent, perquè hi ha dies, que sóc bondadós, just i caritatiu, però hi ha dies que em manifesto impacient, irat i amb peresa per a les obres de l’Esperit, com ho puc fer perquè el llop bo guanyi sempre el dolent? I l’ancià li va respondre: Aquell a qui tu alimentis serà el que guanyarà! Es una saviesa ben eloqüent aquesta resposta. Ja serà molt que tot això ens alerti a no judicar els defectes dels altres, tenint present els nostres i que quan judiquem els altres mirem no només els defectes, sinó també les coses positives que tenen, perquè en un batejat sempre hi ha més blat que jull. I en definitiva, així voldríem que ens judiquessin els altres. (Mt 13,24-43)

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
Senyor, vós sou el meu Déu i estic content de creure en Vos i us en dono les gràcies.

Lectio divina: (Romans 8, 26-30) (Si teniu temps pregueu cada dia, al matí o al vespre, amb aquest text del Nou Testament)
Germans, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Cantem a l'Amor que ens enamora

La nit del dos de juliol, feia calor, hi va haver una gran alegria a la parròquia. El Sr. Arquebisbe arribava i es disposava a celebrar la Vetlla de les Espigues. Hi havia creients de la parròquia, de Reus, de Tarragona i d’altres pobles de la geografia del bisbat. Són els adoradors nocturns, els qui segons el ritual propi, organitzen cada any la Vetlla de les Espigues. El Sr. Arquebisbe se’l veia content i va fer una homilia preciosa. I després el Sagrament fou exposat.

Amb lluminàries, després de l’Eucaristia, sortirem fins a l’entrada del parc de Sant Jordi. Portàvem la presència del Crist Eucaristia, però dins meu vaig pensar «Ell ens porta a nosaltres». Nosaltres que formem part del seu nom i del seu Cos. Des d’allí la benedicció més alta fou donada a la ciutat. Vaig pregar dins meu pels membres sofrents del Cos de Crist.

Retornats a la Parròquia, i cantant l’Himne eucarístic de tantes ressonàncies, el Sagrament quedà exposat. I un bon grup de creients es quedaren fent vetlla d’adoració davant del Sagrament de la Presència. Es tant immensament dolç estar davant del Senyor. Quin valor més gran que té als ulls del Senyor la presència adorant i orant de l’Església. Una Església que es manifesta al cor de la nit, com una Església orant i amant. Estimar-vos per aquells que no us estimen, que diu l’antiga pregària.

I la pregària dels creients, dels vetlladors de la nit i els sentinelles de l’aurora, el Senyor la recull i la converteix en pluja de roses que cau en vés a saber quines muntanyes i quines valls, en vés a saber en quins inferns existencials, i quines llàgrimes consola.

No hi ha res més dolç a la terra ni res més digne de la persona humana que adorar a Déu en el Sagrament de la Pasqua. Es el misteri de la comunió dels sants. Que n’és de gran pensar que el cor de la ciutat, moltes vegades idolàtrica, hi ha un grup d’homes i dones que es reuneixen per adorar al Crist. Ells aprenen que els creients són Exposició major i ostensori de la Presència del Crist eucarístic en nosaltres.

Eren les tres de la nit que tacàvem, hi havia pau a la ciutat, i algun ocellet al Parc de Sant Jordi, segurament un rossinyol, cantava al cor de la nit.

divendres, 15 de juliol de 2011

Sembreu llavors d’Evangeli

A partir d’ara cada setmana trobarem un post amb la homilia de Mossèn Rafael. A la barra central hem posat un nou apartat on, amb un clic, es podrà accedir a totes les homilies que es publiquin.

Comencem, doncs, amb la de diumenge passat.



Diumenge XIV del Temps Ordinari, cicle A

Jesús era un bon mestre i li agradava d’explicar el misteri del Regne de Déu en paràboles. Aquestes són imatges, immediates i evidents, extretes de la vida ordinària. L’oient només ha de transportar-les a l’infinit.


La Paràbola del Sembrador que hem escoltat és clara com l’aigua que brolla dels cims. Segons els usos rurals de Palestina la llavor era sembrada a vol, i la llavor podia caure a la vora del camí, enmig dels cards, o podia alimentar els ocells del cel, en un lloc rocós, sense fondària de terra o bé podia caure en terra bona. Aquesta terra és la del nostre cor. I, segons l’explicació del mateix Jesús, la llavor que Ell sembra es pot trobar en qualsevol situació existencial descrita.

Però hem d’entendre que tot pertany el Senyor: el camp és seu, el sembrador és Ell, la llavor és Ell mateix, i també pertany al Senyor fer germinar, fer créixer i la recollida. A nosaltres que ens toca? Simplement preparar la terra del nostre cor perquè sigui apte perquè germini la Paraula de Déu per a la seva glòria i ple creixement del Regne de Déu. I preparar la terra (també la terra o el camp d’una parròquia) és llaurar-la. I només podem llaurar el cor a través de la pregària de cada dia i l’acceptació de la gràcia dels esdeveniment (joiosos, també dolorosos) com l’àmbit real de compliment de la voluntat de Déu en la nostra vida.

Sempre pensem que la terra del propi cor és la terra bona, i ens auto enganyem i hem de reconèixer que som oblidadissos de la Paraula, o vivim la fascinació del diner o del propi protagonisme, i que sovint hem endurit tant el cor com si la Paraula caigués en el terreny pedregós, que diu l’Evangeli. I quan la gràcia de Déu no entra en nosaltres, de seguida, el Maligne pren allò que no fem servir. I esdevé gràcia humanament inútil.

No hem de fer gaires coses els cristians en la vida espiritual: primer, somriure a la vida, a despit dels sofriments i confiant en la bondat del Pare del cel, i segon, demanar al Senyor de tenir el cor humil perquè sigui la terra bona on creixi la Paraula de Déu i doni molt de fruit. Humil ve de humus, que en llatí, vol dir terra. I cal pregar a la Mare de Déu, aquesta segons la iconografia oriental, sempre és pintada amb la túnica de color de terra, per tal de significar que Ella va ser la terra realment bona, realment boníssima, on la llavor del Verb va fructificar.


També us diria que tots tenim a les mans llavors per a sembrar. Llavors de bondat humil, de servei generós, de pregària silent, d’atenció envers als altres, de compassió. Quan llegeixo o escolto la Paràbola del sembrador sempre em colpeix el cor la paraula de Jesús, la llavor no arrelà dins d’ells. I penso que no sigui d’aquests, Jesús meu, vull que la teva Paraula/el teu Amor, arreli en mi, perquè només arrelant és possible la vida.

Cada vegada que rebem l’Eucaristia el Senyor sembra en nosaltres la seva Paraula. Una bona setmana. I sembreu llavors d’Evangeli.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Una estoneta amb Càritas Parroquial

Aquest matí he passat per la Parròquia, he entrat pels locals, era l’horari de Càritas i he pogut veure el moviment i la feina que fan els nostres voluntaris, amb quina cura ho tenen tot preparat i atenen a les persones que necessiten alguna cosa.

He preguntat quantes persones són ateses actualment i la Beatriu m’ha donat la dada: 36 famílies, un total de 105 persones.

Llavors, amb el Pere, he pujat a dalt a fer una foto de la cistella. Ja sabeu que aquesta cistella és sempre a l’entrada de l’Església perquè pugueu anar deixant aquells productes que més falta ens fan. (Aprofito per donar les gràcies a tots els que ajudeu a omplir-la, cadascú segons les seves possibilitats. Gràcies ben sincerament!)


Feta la foto de la cistella, hem tornat a baixar als locals. La Nuri i la Roser anaven fent feina. No paren!... Però quan han vist que anava a fer fotos, els ha sabut greu que es veiessin els espais buits de totes les coses que, durant el matí, havien anat entregant, així que hem quedat per un altre dia tornaré i faré les fotos quan estiguin les prestatgeries plenes. Llavors aprofitaré per preguntar-les-hi quins aliments arriben de la Unió Europea, quins del Banc d’Aliments, i quines coses fa més falta que seguim portant.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Anar-se a confessar

Així, tal com ho diuen els fidels de tota la vida. La Penitència és un sagrament instituït per Nostre Senyor Jesucrist. I va fer molt bé d’instituir-lo i deixar-lo a la seva Església. Dóna pau de pensar que aquest sagrament sempre hi és. Dóna pau pensar que els batejats podem renovar la gràcia del baptisme en aquest sagrament de la misericòrdia de Crist.

No hi ha contrapartida en aquest sagrament. No és a canvi de res que rebem l’absolució. Només cal la contrició del cor i la manifestació de la nostra condició de pecadors. I també l’humil propòsit de l’esmena que la gràcia de Déu suscita i renova.

Què fa vergonya d’anar-se a confessar? Es clar que en fa. Però és la mateixa vergonya que hem de sentir davant de la Creu del Senyor i de la seva nuesa. Crucificat pels nostres pecats. Les generacions cristianes passen (nosaltres també passarem) i el sagrament del perdó serà sempre en l’Església. Com un do molt gran.
Imagineu-vos que no hi hagués el «perdó dels pecats», tal com diem en el Credo. Tot seria insuportable i sense sortida, I sense esperança. Es llavors que la confessió dels pecats és la confessió de la seva gran misericòrdia.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Un vent nou bufa la meva vela


Un vent nou bufa la meva vela”: Sota aquest lema vàrem ser rebuts a Cambrils, lloc on es va fer la Trobada Diocesana de Catequistes, el diumenge de Pentecosta.

Només arrivar, ens donaren la benvinguda, ens van entregar un capell i ens embarcàrem en un catamarà. Allí, amb la brisa del mar, el blau del cel, les veles, la pregària, el cant, la lectura d’un fragment de l’Evangeli... tot allò ja ens feia preveure que seria un dia molt intens.

Al desembarcar, ens esperaven els capitans de les barcasses per veure una subhasta de peix “a l’antiga”... els tallers de repassar les xarxes, els nusos de les cordes -que són molt importants-, com van ser les primeres barques, què es menjava a alta mar... i, a cada un d’aquests moments, es llegia un passatge d’Evangeli que hi tenia relació.


De l’espiritualitat de la paraula, vàrem passar al dinar que, com no, era una fideuà típica dels pescadors. Havaneres, rom cremat... i de tot això arribàrem al més important, L’Eucaristia que, com no podia ser d’altra manera, es va celebrar a l’església de Sant Pere.

Va estar molt ben preparada -presidida pel sr. Arquebisbe, que també ens va acompanyar al dinar, i els preveres de les diferents parròquies- i molt participativa per tots nosaltres amb els cants, la pregària, les ofrenes...

Per tots va ser un veritable dia de Pentecosta, ja que el vent va deixar osca en tots nosaltres. Tal com ens van dir durant tota la jornada, junts es poden fer moltes coses si tenim com a guia a Sant Pere i de capità a Jesús, el millor cap de colla.

Les fotografies d'aquest post són copiades de la Web de l'Arquebisbat de Tarragona.