diumenge, 10 de juliol de 2011

Anar-se a confessar

Així, tal com ho diuen els fidels de tota la vida. La Penitència és un sagrament instituït per Nostre Senyor Jesucrist. I va fer molt bé d’instituir-lo i deixar-lo a la seva Església. Dóna pau de pensar que aquest sagrament sempre hi és. Dóna pau pensar que els batejats podem renovar la gràcia del baptisme en aquest sagrament de la misericòrdia de Crist.

No hi ha contrapartida en aquest sagrament. No és a canvi de res que rebem l’absolució. Només cal la contrició del cor i la manifestació de la nostra condició de pecadors. I també l’humil propòsit de l’esmena que la gràcia de Déu suscita i renova.

Què fa vergonya d’anar-se a confessar? Es clar que en fa. Però és la mateixa vergonya que hem de sentir davant de la Creu del Senyor i de la seva nuesa. Crucificat pels nostres pecats. Les generacions cristianes passen (nosaltres també passarem) i el sagrament del perdó serà sempre en l’Església. Com un do molt gran.
Imagineu-vos que no hi hagués el «perdó dels pecats», tal com diem en el Credo. Tot seria insuportable i sense sortida, I sense esperança. Es llavors que la confessió dels pecats és la confessió de la seva gran misericòrdia.