divendres, 15 de juliol de 2011

Sembreu llavors d’Evangeli

A partir d’ara cada setmana trobarem un post amb la homilia de Mossèn Rafael. A la barra central hem posat un nou apartat on, amb un clic, es podrà accedir a totes les homilies que es publiquin.

Comencem, doncs, amb la de diumenge passat.



Diumenge XIV del Temps Ordinari, cicle A

Jesús era un bon mestre i li agradava d’explicar el misteri del Regne de Déu en paràboles. Aquestes són imatges, immediates i evidents, extretes de la vida ordinària. L’oient només ha de transportar-les a l’infinit.


La Paràbola del Sembrador que hem escoltat és clara com l’aigua que brolla dels cims. Segons els usos rurals de Palestina la llavor era sembrada a vol, i la llavor podia caure a la vora del camí, enmig dels cards, o podia alimentar els ocells del cel, en un lloc rocós, sense fondària de terra o bé podia caure en terra bona. Aquesta terra és la del nostre cor. I, segons l’explicació del mateix Jesús, la llavor que Ell sembra es pot trobar en qualsevol situació existencial descrita.

Però hem d’entendre que tot pertany el Senyor: el camp és seu, el sembrador és Ell, la llavor és Ell mateix, i també pertany al Senyor fer germinar, fer créixer i la recollida. A nosaltres que ens toca? Simplement preparar la terra del nostre cor perquè sigui apte perquè germini la Paraula de Déu per a la seva glòria i ple creixement del Regne de Déu. I preparar la terra (també la terra o el camp d’una parròquia) és llaurar-la. I només podem llaurar el cor a través de la pregària de cada dia i l’acceptació de la gràcia dels esdeveniment (joiosos, també dolorosos) com l’àmbit real de compliment de la voluntat de Déu en la nostra vida.

Sempre pensem que la terra del propi cor és la terra bona, i ens auto enganyem i hem de reconèixer que som oblidadissos de la Paraula, o vivim la fascinació del diner o del propi protagonisme, i que sovint hem endurit tant el cor com si la Paraula caigués en el terreny pedregós, que diu l’Evangeli. I quan la gràcia de Déu no entra en nosaltres, de seguida, el Maligne pren allò que no fem servir. I esdevé gràcia humanament inútil.

No hem de fer gaires coses els cristians en la vida espiritual: primer, somriure a la vida, a despit dels sofriments i confiant en la bondat del Pare del cel, i segon, demanar al Senyor de tenir el cor humil perquè sigui la terra bona on creixi la Paraula de Déu i doni molt de fruit. Humil ve de humus, que en llatí, vol dir terra. I cal pregar a la Mare de Déu, aquesta segons la iconografia oriental, sempre és pintada amb la túnica de color de terra, per tal de significar que Ella va ser la terra realment bona, realment boníssima, on la llavor del Verb va fructificar.


També us diria que tots tenim a les mans llavors per a sembrar. Llavors de bondat humil, de servei generós, de pregària silent, d’atenció envers als altres, de compassió. Quan llegeixo o escolto la Paràbola del sembrador sempre em colpeix el cor la paraula de Jesús, la llavor no arrelà dins d’ells. I penso que no sigui d’aquests, Jesús meu, vull que la teva Paraula/el teu Amor, arreli en mi, perquè només arrelant és possible la vida.

Cada vegada que rebem l’Eucaristia el Senyor sembra en nosaltres la seva Paraula. Una bona setmana. I sembreu llavors d’Evangeli.