Amb lluminàries, després de l’Eucaristia, sortirem fins a l’entrada del parc de Sant Jordi. Portàvem la presència del Crist Eucaristia, però dins meu vaig pensar «Ell ens porta a nosaltres». Nosaltres que formem part del seu nom i del seu Cos. Des d’allí la benedicció més alta fou donada a la ciutat. Vaig pregar dins meu pels membres sofrents del Cos de Crist.Retornats a la Parròquia, i cantant l’Himne eucarístic de tantes ressonàncies, el Sagrament quedà exposat. I un bon grup de creients es quedaren fent vetlla d’adoració davant del Sagrament de la Presència. Es tant immensament dolç estar davant del Senyor. Quin valor més gran que té als ulls del Senyor la presència adorant i orant de l’Església. Una Església que es manifesta al cor de la nit, com una Església orant i amant. Estimar-vos per aquells que no us estimen, que diu l’antiga pregària.
I la pregària dels creients, dels vetlladors de la nit i els sentinelles de l’aurora, el Senyor la recull i la converteix en pluja de roses que cau en vés a saber quines muntanyes i quines valls, en vés a saber en quins inferns existencials, i quines llàgrimes consola.
No hi ha res més dolç a la terra ni res més digne de la persona humana que adorar a Déu en el Sagrament de la Pasqua. Es el misteri de la comunió dels sants. Que n’és de gran pensar que el cor de la ciutat, moltes vegades idolàtrica, hi ha un grup d’homes i dones que es reuneixen per adorar al Crist. Ells aprenen que els creients són Exposició major i ostensori de la Presència del Crist eucarístic en nosaltres.
Eren les tres de la nit que tacàvem, hi havia pau a la ciutat, i algun ocellet al Parc de Sant Jordi, segurament un rossinyol, cantava al cor de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada