dijous, 28 d’octubre del 2010

Agenollar-se durant la consagració

El Missal Romà hi ha aquesta rúbrica: que els fidels s’agenollin durant la consagració, o bé que facin una inclinació profunda quan el celebrant fa la genuflexió després de consagrar els Sants Dons. En les nostres parròquies, per raons que serien llargues d’explicar, s’ha perdut el costum d’agenollar-se durant la consagració i ens trobem amb la situació ridícula de veure el celebrant adorar el Senyor fent la genuflexió després de consagrar el pa i el vi, mentre l’assemblea roman quieta com si no passés res, com si només el celebrant cregués en la Presència Eucarística. Així, doncs, us dic que qui s’agenolla durant la consagració fa molt  bé, i qui adora el Senyor amb una inclinació profunda també fa bé.
El que no està bé (com passa a tantes parròquies) és no fer cap signe. Ja sé que això pot semblar antic, carca, o senyal d’involució, però us ho ben dic que és una equivocació. Adorar Déu és l’acte més sublim i digne de la persona humana i del cristià que mai es es revesteix d’una dignitat més alta que quan adora el Senyor de la Glòria.
En l’Eucaristia sinó hi hagués la conversió admirable de la substància del pa i del vi en el Sagrament del Cos i de la Sang del Senyor, amb la seva humanitat i divinitat, no seria res. Però perquè hi ha la Presència del Senyor, l’Eucaristia és penyora de vida eterna i comunió real i veritable del Crist amb nosaltres.
Adoreu el Senyor, sempre amics! Agenollar-se o fer la inclinació profunda com mana la Litúrgia no és ridícul ni carca. No fer-ho és un fals progressisme que ara ja ha passat de moda. Si algú vol ser progressista que practiqui la justícia, estimi els pobres i es comprometi amb la parròquia. Quan participem en la celebració cristiana ho fem en el cant, en el cos i en l’esperit. Es una qüestió de fe: Crist realment, veritablement i substancialment està present en l’Eucaristia.
Aquesta és la fe de l’Església d’avui, de sempre i a tot arreu. 

3 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Plenament d'acord amb el comentari.

I és una llàstima que es perdi una cosa tan essencial com el cos per adorar i per pregar.

Sempre m'impressionen les celebracions litúrgiques de l'Àfrica. Allà és tot el contrari, no sabrien resar ni lloar sense fer servir el cos. I després des d'aquí ens els mirem a vegades amb aires de superioritat, quan potser en aquesta dimensió és justament tot el contrari.

Mª Carmen Payá ha dit...

Entreu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat.
Sal 95, 6



Senyor meu i Déu meu !

Com puc estar dempeus quan cap altre esdeveniment en tota la humanitat no adquireix la importància d'aquests moments?.

Et fas present, Senyor, entre nosaltres per la Consagració del Pa i el Vi, aixi que no puc fer res més que admirar, venerar i ADORAR el misteri de la teva presència.

Jordi ha dit...

Mn. Serra,

Jo crec que si bé al cas comentar el per què d'aquesta disbauxa litúrgica. I crec que tots hem de ser valents i els mossèns encara més. Sincera i tristement he de dir que les celebracions de la Santa Missa a Catalunya són les pitjors de tota Espanya. I si ens comparem amb la manera de celebrar la Missa a la propera França és per posar-se a plorar. Així que menys beateria complanet sempre amb els sacerdots i més sinceritat. I, sincerament...les celebracions a Reus són de suspens, per no dir molt deficients.

Sigui valent, no està sol.

Amb Crist i Maria.