dimarts, 2 de novembre de 2010

Exprimint la paraula “canvi”

L’esdevenidor de les coses, dels successos i de les notícies dels darrers mesos han evidenciat fins a quin punt la nostra vida està banyada de forma permanent per la paraula “canvi”.
L’ésser humà es veu empés quasi permanentment a fer-hi referència. Els polítics anhelen un canvi (que porti al govern al qui estaven a la oposició i que retornin a la oposició els qui estaven en el govern); econòmicament s’estan duent a terme profunds canvis en la organització laboral; calen canvis d’hàbits energètics per no avocar el planeta a un futur obscur; cal un canvi de paradigma; demanem a crits canvis de tot tipus, a casa, a l’escola, a l’Església, a la vida... fins i tot s’albiren canvis d’organització social...
Pels cristians i cristianes, però, la paraula canvi té un significat molt més profund, i els canvis que se’ns demanen -potser millor, que se’ns proposen- abasten unes altres esferes i no les que he enunciat al començament.
Per significar el canvi, la teologia empra la paraula metanoia, (en grec metanoia) una paraula que s’associa al penediment, però no en un sentit  que denoti culpa o remordiment, sinó en un sentit que ens porti a la transformació o conversió, entesa aquesta com un moviment interior que sorgeix des del fons del cor de l’ésser quan copsem que cal superar les insatisfaccions personals o de comunitat. En temps dels primers cristians, es deia que aquell que trobava a Crist havia experimentat una profunda metanoia.
Adoneu-vos que les primeres paraules que va pronunciar Jesús un cop iniciat el seu ministeri a Galilea és “convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1, 15c) o “convertiu-vos perquè el regne del cel és a prop (Mt 4, 17) i que també Pere demana aquesta conversió als seguidors del Crist abans de batejar-se (Ac 2, 38).
Què demana Jesús? Emprendre un canvi radical de mentalitat i de cor, una autèntica metanoia que ens retorni al Pare que està desitjant abraçar-nos, com llegíem fa dos diumenges en l’episodi del fill pròdig. I és precisament la bondat de Déu al que ens ha d’impulsar a la conversió.
Perquè estem en moments difícils cal la conversió. I quina és la conversió que se’ns demana avui a cadascú de nosaltres? No som molt grans ja per canviar?
No hem de confondre els termes. El canvi que hem de fer és de profunditat, és un canvi que ens farà veure les coses d’una altra manera a com les veiem ara i, en conseqüència, un canvi que ens ha de fer actuar de forma diferent a com actuem ara. Potser el canvi ens omplirà d’optimisme, ens farà veure el futur de les nostres comunitats, de l’Església de casa nostra d’una forma menys complicada. Davant les adversitats -i no podem pas negar que, al menys al nostre país, l’Església està passant un moment difícil- el mateix Jesús ens demana un canvi de mentalitat.
Una darrera cosa, aquesta metanoia de la que parlem és radical, no és un canvi circumstancial, a mitges o només per a una estona; és una exigència per a la lliure adhesió i cooperació a instaurar el Regne de Déu.
I per fer-ho hem de recórrer constantment als sagraments, fonts de gràcia, especialment al de l’Eucaristia, que ens dóna el vigor necessari per a la personal conversió de cadascú de nosaltres.