diumenge, 30 d’octubre del 2016

Quan la casa de Zaqueu es va convertir en una Església

Zaqueu és un personatge que ens cau simpàtic. Era un impresentable i, tanmateix, vol veure el Senyor Jesús i s’enfila, petit com era, a l’arbre. No deixaré pas de veure Jesús, es digué a si mateix. No sabia el que l’esperava.

Molt sovint el calendari de Déu és molt diferent del nostre. Déu és molt pacient. Però quan decideix entrar en el cor d’algú llavors té pressa. Per això li diu: Zaqueu baixa de pressa... No cal dir que les murmuracions van venir de seguida: Què s’ha cregut aquest Jesús A on va? Què no sap que la casa de Zaqueu és la casa d’un pecador? Es com si diguessin. Per què no ve a la meva que sóc més honrat?


Jesús el treu de la multitud i el fa sortir de l’arbre, com un ocell del seu niu. El desemmascara davant de tot, el treu de l’anonimat de la multitud. Es convida a casa seva. I casa seva es converteix en una Església per la presència de Jesús. Allí ningú diu res... però Zaqueu trenca el silenci i diu: Ara mateix Senyor torno el que he defraudat i dono una part dels meus béns als pobres. Jesús, que fins ara no havia obert boca, se’l mira amb complicitat i li diu: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa. Com si li digués: Era això el que volia. Per això et vaig fer baixar de l’arbre i venir a casa teva. Per això he vingut.

Això és el que vol Jesús. Jesús s’auto-convida a entrar en la casa del cor, deixem-lo entrar. Quan la gràcia de Déu entra dins del cor d’algú hi ha com una fuga a l’Infinit, com la de Bach que amb afecte per tots els lectors us posem aquí:

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Tota la Misericòrdia de Déu és aquí

En el sagrament del Perdó dels pecats la misericòrdia del Pare no es dóna una mica o en part. Es dóna plena i totalment. Ben aviat la Porta del Jubileu quedarà tancada, però no quedarà tancada la Porta de la Misericòrdia del Pare del cel, aquesta romandrà brollant constantment del cor obert de nostre Senyor, d’on rajarà mentre el temps sigui temps i el Senyor no torni en la glòria del seu Regne. Serà sempre veritat que nosaltres podem abdicar de la nostra condició de fills, però Déu no pot abdicar de la seva condició de Pare. Un pare sempre perdona el seu fill, més encara, l’estima tant que no l’ofèn mai, d’entrada ja ho té tot perdonat. No és Déu qui necessita perdonar (ell ja ho fa sempre), som nosaltres que necessitem la paraula del perdó.


Quan un cristià s’acosta al Sagrament de la Penitència, com la pecadora quan traspassà el llindar de la casa de Simó, ja entrà com una dona perdonada. Ella, com el pecador, es troba en la contrició dels seus pecats, però també amb un amor tant gran, que la fa indiferent a tot i fa que ja sigui del Senyor. El desig i la gràcia de l’Esperit Sant, també la intercessió de la Mare de Déu, fan que un cristià sigui capaç de dir: Em sap greu haver-vos ofès perquè vós sou Bondat infinita. Les paraules de l’absolució són les més dolces que es puguin escoltar mai. Quan un  cristià, pobre i humil, s’acosta al Sagrament i posa la seva vida tal com és davant del Senyor, el perdó de Déu davalla damunt d’ell, com una àguila.  Reconèixer-se pecador és la primera gràcia, i si algú no sap de què confessar-se almenys hauria de confessar que forma part d’un poble de pecadors i hauria de viure la solidaritat amb els germans que fan el mal. (Recordeu que els pecats d’omissió són els més greus).

Quan celebrem el sagrament del Perdó hem de considerar que nosaltres deixem els nostres pecats allí, però el Senyor abans els prengué en la seva creu i els crucificà en el seu cos. Realment un cristià reconciliat amb Déu pot començar un camí nou i són possibles històries increïbles d’amor. La gràcia del Jubileu pel Poble de Déu (tinc la sospita que més entre els fidels, que entre els pastors) ha calat dins del cor dels fidels. No em refereixo als savis i als entesos, sinó els creients que viuen i moren en la humilitat dels fills de Déu! Els qui han peregrinat als santuaris de la Mare de Déu i allà on han trobat una Porta santa oberta.

No deixem que s’acabi el Jubileu de la Misericòrdia sense rebre el Sagrament de l’Alegria, tota la indulgència l’acompanya. Una indulgència que significa tot l’amor de l’Església a Crist, al cel i a la terra, venen a ell, ja que en la comunió dels sants tot és convertible i tot es comunica. El sagrament de la Penitència és un Sagrament de la Pasqua i una manifestació de la glòria de la seva resurrecció. Deixeu que el Crist pel ministeri de l’Església, mostri, amb paraula íntima i confident, la seva misericòrdia i ens perdoni els pecats. La imposició de les mans en el Sagrament és la gran epiclesi, la gran invocació de l’Esperit Sant, per al perdó dels pecats.

Farem bé que tot el Poble de Déu rebi el sagrament del perdó, també els pastors de l’Església. Fem-ho en obediència del magisteri del papa Francesc. Ell mateix ens n’ha donat exemple. Tots en l’Església, sense excepció, hem de fer nostra la pregària del publicà: Tingueu misericòrdia de mi, Senyor, que sóc pecador. Que els preveres es posin al confessionari per celebrar la litúrgia del perdó i els cristians vindran a ells amb llàgrimes de penediment i en sortiran amb les llàgrimes més dolces, que són les de gratitud. Fins i tot són benaurats els cristians que passen per la humilitat de confessar-se de les mateixes culpes (de vegades durant tota una vida), aquests han après els camins de la humilitat. Creieu-me: tota la misericòrdia de Déu es dóna en el sagrament de la Penitència, plenament, sense mesura i sense condició. És gràcia i només gràcia, regal.

Escoltem aquesta bellíssima obra de Mozart: Misericordias Domini

dijous, 20 d’octubre del 2016

La Maria Boqueras, de la Canonja, ben abillada amb la túnica del baptisme, ha arribat al terme del seu camí.

«Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor».


La Maria de la Canonja, el diumenge a l’alba, a l’hora de Laudes, ha acabat el camí de la fe i ara contempla el Senyor en la glòria de la Trinitat. Qui era la Maria? Una dona cristiana i vivia una santedat amagada. Una filla de Déu, qualsevol, de la raça de les benaurances. Mestra excel·lent de parvulari, havia estat amiga dels infants, perquè ella mateixa tenia cor d’infant. Era menuda, amb el somriure sempre els llavis i va viure pels altres. La seva vida era estimar. 

Què va fer la Maria en aquest món? Res i molt. Res des del punt de vista extraordinari i molt des de la quotidianitat. Alegre, feia festa dels rovellons i de les patates fregides, sempre disposada a ajudar, Va acollir una família d’immigrants a casa seva, estimava la seva gran família i els germans del Camí que la trobaran faltar. Quan combregava li resplendien els ulls de joia. Li estic agraït, quan tenia el meu pare malalt a la Canonja, venia i li feia companyia (Gràcies, Maria, al cel hi sereu tots i fareu la més gran de les festes).

Al final de la vida, no gaire temps, va viure a les Germanetes dels Pobres, ben agraïda per tot, allí va esperar l’adveniment del Senyor. Havia après els camins de la pregària... formava part del Camí, amb ells va caminar. No va poder anar a Jerusalem, però ara viu en la Jerusalem del cel. Allí ha acabat el camí de la fe. (Un camí ple de llum i d’himnes.)

Havia nascut a Reus, un dissabte sant i fou batejada el dia de Pasqua. També a l’alba d’un diumenge, el dia de Santa Margarida, va sortir a l’encontre del seu Espòs. A la tauleta de nit li van trobar una carta d’acomiadament que deia: «Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor». Una dona humil, una verge consagrada. Va viure servint primer el seu germà, Mn. Ramon Boqueras, del nostre bisbat, que va morir ara fa molts anys d’accident. Aneu, aneu a la Canonja i pregunteu per la Maria, us puc ben assegurar, que ningú us en dirà mal i us diran que era una dona plena de l’alegria de la fe i amabilíssima. Jo crec que era tant santa que el seu cel serà immens i que està molt, molt a prop, de la Mare de Déu. De vegades vivim enmig de sants i no ens adonem. És una gràcia molt gran viure amb ells.

A la fotografia és la que està darrere de la Germaneta, ja adolorida per l’ancianitat i la malaltia, fent un esforç per participar en les activitats de la residència. La coneixia i els seus ulls, també el seu cor aquí ja esperaven veure Jesús. La van sebollir amb una túnica blanca, resplendent com el seu baptisme. Us deixo amb una cançó que a la Maria li agradava molt. L’escolto amb una gran reverència en memòria seva. És un cant magnífic, inspirat per l’Esperit.


dimarts, 18 d’octubre del 2016

23 d'octubre.- Dia del DOMUND



Si teniu uns minuts us deixo un enllaç on podeu trobar el preciós pregó del Domund fet per na Pilar Rahola. Us asseguro que val la pena llegir-lo.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Preneu-ne nota

Dia 16 d'octubre, diumenge, 12 del migdia

MISSA D'INICI DE CURS DE LES ACTIVITATS PARROQUIALS


Dia 23 d'octubre, diumenge, 12 del migdia

PRIMERA MISSA FAMILIAR DE CATEQUESI


Dia 25 d'octubre, dimarts, 20:30 del vespre

REUNIÓ DE PARES D'INFANTS DE SEGON ANY DE CATEQUESI


Dia 26 d'octubre, dimecres, 20:30 del vespre

REUNIÓ DE PARES D'INFANTS QUE ENGUANY HAN COMENÇAT LA CATEQUESI