dimecres, 26 d’octubre de 2016

Tota la Misericòrdia de Déu és aquí

En el sagrament del Perdó dels pecats la misericòrdia del Pare no es dóna una mica o en part. Es dóna plena i totalment. Ben aviat la Porta del Jubileu quedarà tancada, però no quedarà tancada la Porta de la Misericòrdia del Pare del cel, aquesta romandrà brollant constantment del cor obert de nostre Senyor, d’on rajarà mentre el temps sigui temps i el Senyor no torni en la glòria del seu Regne. Serà sempre veritat que nosaltres podem abdicar de la nostra condició de fills, però Déu no pot abdicar de la seva condició de Pare. Un pare sempre perdona el seu fill, més encara, l’estima tant que no l’ofèn mai, d’entrada ja ho té tot perdonat. No és Déu qui necessita perdonar (ell ja ho fa sempre), som nosaltres que necessitem la paraula del perdó.


Quan un cristià s’acosta al Sagrament de la Penitència, com la pecadora quan traspassà el llindar de la casa de Simó, ja entrà com una dona perdonada. Ella, com el pecador, es troba en la contrició dels seus pecats, però també amb un amor tant gran, que la fa indiferent a tot i fa que ja sigui del Senyor. El desig i la gràcia de l’Esperit Sant, també la intercessió de la Mare de Déu, fan que un cristià sigui capaç de dir: Em sap greu haver-vos ofès perquè vós sou Bondat infinita. Les paraules de l’absolució són les més dolces que es puguin escoltar mai. Quan un  cristià, pobre i humil, s’acosta al Sagrament i posa la seva vida tal com és davant del Senyor, el perdó de Déu davalla damunt d’ell, com una àguila.  Reconèixer-se pecador és la primera gràcia, i si algú no sap de què confessar-se almenys hauria de confessar que forma part d’un poble de pecadors i hauria de viure la solidaritat amb els germans que fan el mal. (Recordeu que els pecats d’omissió són els més greus).

Quan celebrem el sagrament del Perdó hem de considerar que nosaltres deixem els nostres pecats allí, però el Senyor abans els prengué en la seva creu i els crucificà en el seu cos. Realment un cristià reconciliat amb Déu pot començar un camí nou i són possibles històries increïbles d’amor. La gràcia del Jubileu pel Poble de Déu (tinc la sospita que més entre els fidels, que entre els pastors) ha calat dins del cor dels fidels. No em refereixo als savis i als entesos, sinó els creients que viuen i moren en la humilitat dels fills de Déu! Els qui han peregrinat als santuaris de la Mare de Déu i allà on han trobat una Porta santa oberta.

No deixem que s’acabi el Jubileu de la Misericòrdia sense rebre el Sagrament de l’Alegria, tota la indulgència l’acompanya. Una indulgència que significa tot l’amor de l’Església a Crist, al cel i a la terra, venen a ell, ja que en la comunió dels sants tot és convertible i tot es comunica. El sagrament de la Penitència és un Sagrament de la Pasqua i una manifestació de la glòria de la seva resurrecció. Deixeu que el Crist pel ministeri de l’Església, mostri, amb paraula íntima i confident, la seva misericòrdia i ens perdoni els pecats. La imposició de les mans en el Sagrament és la gran epiclesi, la gran invocació de l’Esperit Sant, per al perdó dels pecats.

Farem bé que tot el Poble de Déu rebi el sagrament del perdó, també els pastors de l’Església. Fem-ho en obediència del magisteri del papa Francesc. Ell mateix ens n’ha donat exemple. Tots en l’Església, sense excepció, hem de fer nostra la pregària del publicà: Tingueu misericòrdia de mi, Senyor, que sóc pecador. Que els preveres es posin al confessionari per celebrar la litúrgia del perdó i els cristians vindran a ells amb llàgrimes de penediment i en sortiran amb les llàgrimes més dolces, que són les de gratitud. Fins i tot són benaurats els cristians que passen per la humilitat de confessar-se de les mateixes culpes (de vegades durant tota una vida), aquests han après els camins de la humilitat. Creieu-me: tota la misericòrdia de Déu es dóna en el sagrament de la Penitència, plenament, sense mesura i sense condició. És gràcia i només gràcia, regal.

Escoltem aquesta bellíssima obra de Mozart: Misericordias Domini