DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

El Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».

COMENTARI

Zaqueu era un publicà. Aquests eren recaptadors d’impostos que eren considerats col·laboracionistes de l’imperi i, molt sovint, feien martingales cobrant comissions indegudes. Zaqueu va tenir la idea, ple de curiositat, de veure a Jesús, que passava per Jericó de camí cap a Jerusalem. Com que era petit d’estatura s’enfilà a un sicòmor per veure passar a Jesús.

Va ser una mica beneit, perquè si hagués sabut el que li passaria no s’hagués enfilat a l’arbre. Jesús es fixa en ell i el fa baixar de l’arbre, el treu de l’arbre com un ocell. I Jesús es convida a casa seva, talment digués: tinc taula reservada per a mi a casa teva.

Zaqueu, el no estimat, el menypreat per tots és objecte de l’amor i de la presència del Senyor a casa seva. Això canvia el seu cor i vet aquí que el qui era petit d’estatura esdevé gran de de cor. Joiós rep el Senyor i abans de dir-li bon vespre, li comunica que el seu cor ha esdevingut una magrana de generositats ja que ha decidit de donar la meitat dels deus béns als pobres (no és poc!) i restituir quatre vegades més els qui ha manllevat. Vet aquí que el que Zauqeu ofereix al Senyor abans que se segui a la taula de casa seva. Si Zaqueu, com obseva l’Evangeli, estava content, encara ho està més (molt més!) el Senyor, ja que acompleix aixi amb la seva missió de salvar el que s’havia perdut i que s’hagués pogut perdre per sempre. Ja que Zaqueu també és un fill d’Abrham, un fill del poble de la fe.

En l’Església som tots Zaqueu i quan acabem de combregar hem d’escoltar la paraula del Senyor: Avui ha entrat la salvació a casa teva. Cada cristià és algú trobat pel Senyor. Hi ha una identificació de tots i de cadascú amb Zaqueu. Per salvar allò que s’havia perdut el Senyor pujarà a Jerusalem i morirà a la creu. Jesús va a casa de Zaqueu perquè allí hi ha algú per salvar, som nosaltres els qui ens hem perdut i Ell ha vingut a salvar-nos. La presència de Crist suscita el goig i la conversió del cor.

Teresa de Lisieux es refereix a aquest Evangeli en una carta a la seva germana Celina: "Escoltem el que ell ens diu:"Baixa de seguida, perquè avui m’he de quedar a casa teva". Però com ...? Jesús ens diu que baixem... on hem de baixar? Celina, tu ho saps millor que jo, però, deixa que et digui fins on hem de seguir Jesús. Una vegada, els jueus li van preguntar al nostre diví Salvador: "Mestre, ¿on vius?" , i ell els va respondre: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, jo no tinc on reposar el cap" (Jn 1,38; Mt 8,20). Heus aquí fins on hem de baixar nosaltres per poder servir de lloc d’estada a Jesús: fer-nos tan pobres, que no tinguem on reposar el cap".

Evangeli del Diumenge XXIX Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge de la pregària insistent

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

COMENTARI

És la darrera paràbola de l’evangeli de Lluc. Aquest diumenge el Senyor ens recorda que cal pregar sempre, sense perdre l’esperança. Llavors ens explica la paràbola del jutge sense entranyes –sense temor de Déu ni consideració de les persones– que atén a una viuda pobra per la seva obstinació. I el Senyor , amb la llei del menor al major, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia, això és, sempre. La pregària que el Senyor demana als deixebles és expressió de la seva pròpia pregària, l’oració continuada que Ell viu amb el Pare en l’amor de l’Esperit Sant.

Finalment a l’Evangeli se’ns pregunta: ¿Creieu que el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vingui? És una pregunta que per nosaltres no té sentit. Només Ell sap si trobarà fe en el cor de les persones quan vingui a la fi del temps. Cadascú de nosaltres ha de pregar i desitjar que quan ens vingui a buscar a la fi del nostre temps (l’hora de la mort) ens trobi amb la fe dins del cor. També la pregunta vol dir que la fe la podem perdre. Per no perdre-la cal que preguem. Si no preguem no hi ha fe, i si no hi ha fe no hi ha pregària. Tampoc esperança, tampoc caritat. Per això ens cal pregar sempre. La pregària ha d’ocupar el centre de la nostra vida, ja que Déu és també el centre de la nostra existència. És en l’amor de Déu que ho he de viure tot, la joia i el dolor.

En la lectura de l’Exode trobem la imatge tant bonica de Moisès pregant amb els braços en creu, mentre el poble combatia contra els enemics que no el deixaven entrar a la terra dels pares. És una imatge preciosa de Crist clavat a la creu, Ell que viu intercedint per nosaltres.

En el salm gradual, el 120; Alço els ulls a les muntanyes, sens presenta Déu com un custodi del seu poble i de la nostra vida. És gairebé un insomne, que no dorm, que vigila sempre. És una metàfora teològica preciosa que fa pensar en una mare que vigila els seus fills dolçament adormits.

Evangeli del Diumenge XXVIII Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge dels deu leprosos

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

COMENTARI

La litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud. Certament cal ser agraïts envers el Senyor i els altres, però l’Evangeli d’avui té un contingut més alt i profund. El Senyor amb la guarició dels deu leprosos expressa la universalitat de la seva salvació.

En el llibre dels Fets hi ha escrit: "L’esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra" (1,18). El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel, és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc.

El Senyor ordena als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits i es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra "i li donava gràcies". Amb la prostració total el samarità reconeixia en Jesús la presència de Déu enmig dels homes, i encara més, reconeixia que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor el fa aixecar i li diu: "Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat". És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els opressors; només aquest reconeix qui l’ha alliberat. Realment, la fe ens salva, i havent trobat Crist hem de transitar pels camins de la vida amb el cor eixamplat.

En el llibre dels Reis, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme.

La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: "El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació".

A la carta de Sant Pau a Timoteu hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la litúrgia és fer memòria de Jesucrist ressuscitat: "Pensa, “fes memòria”, que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts". Els darrers versets són una teologia sobre el Baptisme: "Si morim amb Ell, també viurem amb ell".
Morir en Crist és el Baptisme i l’inici del camí de la fe.
Pau ens diu com a cosa certa que "Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels".
La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb Ell (Ac 6,18).

Evangeli del Diumenge XXVII del Temps Ordinari.- Només que tinguéssiu fe

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

COMENTARI

Jesús era algú simpàtic. Mira que dir als apòstols que si tinguessin fe com un gra de mostassa (allò més petit i minúscul) seríem capaços de fer quelcom tant absurd com arrencar una morera i plantar-la al mar. Deurien riure els apòstols! Però també n’aprenien la lliçó. Ells li havien demanat de tenir més fe: “Doneu-nos més fe” i el Senyor els contestà d’aquesta manera tant sorprenent. Si amb una mica de fe podem fer coses tant grans, que no faríem si la nostra fe fos més gran? Amb raó hem de demanar sempre que la nostra fe, com un do, sigui més i més gran. Rebre el do d’una fe més gran és el mateix que dir rebre el do d’un amor més gran. Dones i homes amb una mica de fe han fet obres molt grans!

Si la fe és un do també el que fem en la fe i en l’amor és un do i, al capdavall, tot ho hem d’agrair a Déu, nostre Senyor. Com els servents de la paràbola: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir amb el nostre deure. Tot el bé que hem fet és obra del Senyor en nosaltres, ja que la gràcia està abans, durant i després de cada acció que podem fer pel Regne de Déu. El mèrit no és nostre, és del Senyor. Ell ho ha fet tot en nosaltres i per nosaltres, i ens dóna el goig de saber que ho hem fet nosaltres. Però els cristians, quasi secretament, sabem que ho ha fet TOT ell. Com quan plantem una llavor, cerquem la terra, l’abonem, la reguem... però sense el sol de la gràcia res creixeria. Els cristians i cristianes sabem que no treballem per una recompensa, sinó que tot ho fem pel Senyor. I això ja ens és goig. Un goig que ningú, si no un mateix, pot imaginar.

Octubre és un més missioner, preguem per les missioneres i missioners. Es l’obra evangelitzadora de l’Església!


RESSONÀNCIA MUSICAL

Evangeli del Diumenge XXVI del Temps Ordinari.- De la paràbola de Llàtzer, el pobre.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

COMENTARI:

La litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia.
La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als novissima. El tema no és el destí últim de la persona. Avui no es parla del "més enllà", sinó del "més ençà".

Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés.

Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una fossa profunda que els separa.

La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric, ara s’inverteix i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu (Escriptura) que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura (Moisès i els profetes).

Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que fins a un mort ressuscitat no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat.
Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres.

En el fons la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: "Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres" (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església.

No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial " In paradisum" "Que tinguis amb Llàtzer, pobre en altre temps (quondam), el repòs etern". La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la Misericòrdia de Déu.

Ressonància musical

Evangeli del Diumenge XIII del Temps Ordinari.- Solemnitat del Naixement de la Benaurada

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i dels seus germans. Judà va ser pare de Fares i Zaré, i la mare d'ells era Tamar. Fares va ser pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Aminadab; Aminadab, de Nahason; Nahason, de Salmon; Salmon, de Booz, i la mare de Booz era Rahab. Booz va ser pare d'Obed, i la mare d'Obed era Rut. Obed va ser pare de Jesè, i Jesè, de David, el rei.

David va ser pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Joatam; Joatam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manasés; Manasés, d'Amon; Amon, de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus germans, en temps de la deportació a Babilònia.

Després de la deportació a Babilònia Jeconies va ser pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eljaquim; Eljaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Elihud; Elihud, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies.

En total, doncs, hi ha catorze generacions d'Abraham fins a David, catorze, de David fins a la deportació a Babilònia, i catorze, de la deportació a Babilònia fins al Messies.

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir «Déu-és-amb-nosaltres».

Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa; el fill va néixer sense haver tingut relacions matrimonials. I li posà el nom de Jesús.

COMENTARI

Aquest diumenge a la nostra arxidiòcesi se celebra el Naixement de la Benaurada Verge Maria i preval, ja que és la Patrona principal de l’Arxidiòcesi, la solemnitat sobre el diumenge ordinari; per això es llegeixen les lectures pròpies. A més a més, en molts llocs de la nostra diòcesi se celebra la festa de la Mare de Déu en santuaris i ermites. Tinc present dins del meu cor, el santuari estimat de la Mare de Déu del Camí, a Cambrils.

Moltes dones avui celebren el sant, ja que porten el nom de les invocacions locals, totes entranyables, com és ara Núria, Camí, Riera, Pineda, Puigcerver, Montsant, els Torrents (...) a totes les felicitem amb pregària i benedicció.

Mare de Déu de Puigcerver

És una festa que s’originà a Jerusalem a començaments del segle Vè i, que, després passà, en temps del Papa Sergi a Roma, vers el 700 i des d’alli a tota l’Església d’occident. És, per tant una festa ecumènica. Els troparis bizantins canten una i altra vegada: Avui ja bufen els vents de la salvació. Sí, Maria és l’alba, l’aurora, l’estel del matí, que precedeix el Sol, que és Crist. Un sol que brilla, sense posta en el temps i en l’eternitat.

A l’Evangeli és llegeix el llibre de la Genealogia de Jesús (segons sant Mateu). És una llista monòtona de noms per mostrar que Jesús és fill del poble de la fe, descendent d’Abraham i del llinatge de David. Acaba tanmateix, en un incís encantador, afirmant que Ell per línia de Josep és fill d’aquesta humanitat, però en tant que Fill únic de Déu fou concebut per obra de l’Esperit Sant. La seva concepció virginal és una nova creació, un gènesi, un principi creador.

Els qui coneixen la història bíblica hi ha noms de la Geneologia que són coneguts (no cal dir, Abraham i el rei David), d’altres que no, i d’altres que criden l’atenció. Entre aquests el nom de quatre dones: Rahab, la prostituta que ajudar als israelites a entrar a Jericó, Tamar, la bona de Rut i, per damunt de tot la sempre Verge Maria. És Déu que prepara la salvació de Crist.

El naixement de Maria és el signe que Déu realitza els designis de la salvació: per això va preparar el cos i l’ànima de la Mare de Jesús, que també és la nostra mare. Déu va preparar totes les generacions d’Israel en vistes al naixement de Jesús. Aquesta llarga sèrie de generacions, tan monòtona per a la lectura, és realment com la síntesi d’una història viva, sovint també de pecadors, que va ser conduïda per Déu cap al naixement de Maria i Jesús.

Sant Joan Damascè predicava: «El dia de la Nativitat de la Mare de Déu és festa d’alegria universal, perquè per ella es va renovar tot el gènere humà i l’aflicció de la mare Eva es va convertir en alegria» (Homilia que va pronunciar un 8 de setembre a la Basílica de Santa Anna de Jerusalem).

Al final, però, el pla de Déu es va realitzar amb un mitjà extraordinari, desconcertant: per mitjà de la concepció virginal del Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant. Les generacions humanes, que se succeeixen al llarg del temps, no són suficients per complir el pla de Déu: calia la intervenció de l’Esperit Sant com un nou gènesi (el do creador de Déu).

En la litúrgia d’avui, tot ens parla de l’amor de Déu, creador i salvador. Avui, més que mai, hem de proclamar a Déu el nostre agraïment i experimentar una alegria molt gran, perquè, des del començament, Déu embolcallà d’amor i de gràcia a Maria, en ella i per ella, i pel Fill de les seves entranyes, a tots nosaltres.

Ressonància en la música cristiana:

En honor del Patriarca sant Josep, enamoradíssim de Maria, escoltem aquest cant: Glorioso san José. És un cant simple, bonic i piadós cantat per Musica Católica (de Xile).

Ressonància en la iconografia cristiana

Imatge de la Mare de Déu del Camí a Cambrils, una de les imatges més belles de santa Maria. A Cambrils l'anomenen: «La cambrilenca de tota la vida». És com una dona del poble, fixeu-vos amb el rostre de l’Infant que busca els ulls de la Mare. A Cambrils és molt estimada i avui fan festa gran. Maria porta amb un bellíssim significat bíblic una oreneta a les mans amb el seu niu. L’Infant porta el llibre per significar que Ell és la Paraula de Déu.

La Presentació del Senyor al Temple

Us convidem a llegir en aquest post l’Evangeli de la Presentació del Senyor; és una narració bella de sant Lluc extret del que s’anomena: L’Evangeli de la Infància. La pietat del poble de Déu sempre ha estimat molt aquest esdeveniment de la vida de Jesús i el poble va a les Esglésies on els són donades unes lluminàries (candeles) per celebrar la litúrgia. Aquestes candeles anticipen les lluminàries de la Pasqua. 

En molts llocs els infants just acabats de néixer són presentats al Senyor. Presentar vol dir oferir el Senyor. Hem de pregar per totes les existències que venen en aquest món i demanar al Senyor que, per intercessió de santa Maria, siguin protegits de tot mal. És el misteri de la vida, ve de Déu i va cap a Déu. 

Us posem un Youtube raríssim i poc conegut del Papa Joan XIII. Ell era un home piadós que cada dia en la pregària del sant Rosari encomanava tots els infants que venien en aquest món. Admireu la bondat i la humilitat del Papa bo; amb raó el van fer sant.

SANT EVANGELI DE LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR AL TEMPLE

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’Ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.

L'Evangeli del proper diumenge, 21 d'octubre.

QUI VULGUI SER IMPORTANT HA DE SER EL SERVIDOR DE TOTS

L’Evangeli del Diumenge vinent és molt bonic. Els fills de Zabedeu van a trobar Jesús i li demanen (per dir-ho així) càrrecs: «Seure a la seva dreta i a la seva esquerra quan Ell regni». No havien entès que el Regne que Jesús predicava no era temporal, sinó de Déu.

Jesús, com a bon jueu, respon amb una altra pregunta: ¿Podeu beure del calze que jo haig de veure? Ells li responen que sí. Els dóna la raó: Sí que el beureu, però no ara, el beureu després. Els parla del calze de l’Eucaristia.

Nosaltres, els cristians, som els qui bevem del calze del Senyor, de la seva donació d’amor. Cada vegada que participem de l’Eucaristia participem de l’amor del Crist, desbordant i inesgotable. És un amor que no es consumeix mai, sempre brolla, com una font inesgotable. Un amor que ve de la creu del Senyor i participat per nosaltres ens omple i ens posa en un moviment d’amor, que ve de Déu Trinitat i va cap a Déu. 

En aquest Evangeli es contenen les paraules: Qui vulgui ser important ha de ser el servent de tots, per tal que esdevinguin semblants a Ell, que ha vingut a servir i a donar la vida per una multitud. Una donació que el Senyor fa present en cada Eucaristia quan sentim les paraules: Aquesta és meva sang vessada per vosaltres i per a molts. L’home de talla, segons Jesús, és el qui es posa al servei dels altres.

El Sant pare Francesc ha demanat que fem de la vida consagrada, motiu d’oració, és la seva intenció per aquest mes d'octubre. Ho podem escoltar en el següent vídeo.

Seguint el Mestre.- Diumenge I de Quaresma (Cicle B)

Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Mc 1,12-15
Era temptat per Satanàs i l'alimentaven els àngels

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.
Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari

Com la trompeta que aixecava el campament d’Israel vers la terra promesa, el primer diumenge de Quaresma marca l’inici del camí espiritual de l’Església vers la Pasqua. És un camí que pertany a tots. Tots hem de fer el camí de la Quaresma. Els cristians anem de Pasqua en Pasqua fins a la Pasqua definitiva.

Des de fa molts segles el Primer diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de les temptacions de Crist (aquest any segons Marc). Això ens indica a tots que el cristià, en el seu camí de fe, coneixerà la temptació.

La primera temptació és deixar de creure. O, encara pitjor, creure i viure com si no creguéssim. Des del lloc existencial on som, tornem al camí de Crist, per on Ell ha passat al davant amb la seva Creu, com quan fem servir un GPS si ens equivoquem de camí. Aquest no ens fa tornar al punt de partida sinó que, des del lloc on som, ens indica la ruta per on hem d’arribar. 

Al desert, com a símbol de l’àmbit on hem de viure la fe, hi ha animals feréstecs (les forces que ens volen fer apartar del bé), però també hi ha àngels (les persones que ens ajuden en el camí de la fe, amb la seva pregària i el seu testimoni).

Per tots ha arribat l’hora de la gràcia. Déu és infinit, però la nostra vida és finita i només tenim aquesta vida per donar fruit per a Ell.

Curiositat: Per què el Dimecres de Cendra?

Antigament la Quaresma començava el Primer diumenge. Pels antics cristians el diumenge no era mai un dia penitencial i, amb bona voluntat, van afegir quatre dies per completar el nombre sagrat de quaranta de l’austeritat de la Quaresma i en record dels quaranta dies que Crist va dejunar en el desert.

Gaudim de la música en aquesta combinació tan poc comú i amb un resultat tan espectacular com és l'orgue i la gralla.

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXIII del temps ordinari (Cicle A)

La vida no és per enterrar

La paràbola dels talents és l’Evangeli que es proclama la darrera setmana de l’any litúrgic, abans de la Solemnitat de Crist Rei que el clou. El Senyor ha marxat a un país lluny i tarda a venir. En el temps de la seva absència ens ha confiat els seus dons (els talents). I ens els ha confiat segons la capacitat de cadascú. No ens demana a tots el mateix. Però tots els hem de fer fructificar i restituir quan vingui el Senyor. La gràcies del sant baptisme es manifesta s’uneix a la capacitat de cadascú per posar-nos al servei del Regne de Déu. Tots i cadascú ha rebut quelcom del Senyor. Ningú pot dir que no hagi rebut res.

En aquest sentit té raó el Senyor quan acusa al qui va rebre un talent de «gandul». La peresa per dedicar-nos a l’apostolat és vergonyant i ens manifesta la manca de fe. Es pensava que tenia fe, però no en tenia, per això fins i tot allò que no tenen els és pres. El Senyor és exigent. Déu té tot el temps, però nosaltres no. Nosaltres només tenim el temps d’una única vida. Es aquest temps en què cal que produïm, que fructifiquem, que afegim una generositat nostra a la generositat del Senyor per tots. Quantes vegades constatem que hi ha joves que, per raó de la drogoaddicció o per altres causes han enterrat la vida abans d’hora. També hi ha cristians que enterrem la vida cristiana. La gràcia no és per enterrar, sinó per irradiar. Que el Senyor ens alliberi de l’esperit de la peresa, no una temporada, sinó cada dia. Ser peresós per les coses del Senyor és quelcom greu i pot ser pecat. Encara és més greu quan un, com el de la paràbola, no s’arrisca perquè té por de perdre. En Déu no es perd mai res, ans el contrari, ell sempre dóna i multiplica. Seria una pena que a l’epitafi d’un cristià hi posés: Aquí descansa un talent que va néixer mort.

En la primera lectura acompanyada del Salm hi ha l’elogi de la dona forta, el cèlebre càntic del llibre dels Proverbis. És una imatge de l’Església que viu de l’amor de l’Espòs. Que tant de bo la comunitat parroquial creixi com una parra dins la intimitat de casa teva, que canta el Salm de les noces d’Israel. I també pugui veure els fills dels seus fills, generacions i generacions que se succeeixen en el testimoni de la fe.

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXII del temps ordinari (Cicle A)

L'espòs és aquí, sortiu a rebre'l

La paràbola de les 10 verges s’ha de comprendre dins dels costums nupcials d’Israel en què l’Espòs arribava durant la nit i era acompanyat per les donzelles dins a la cambra nupcial per consumar l’amor. Crida l’atenció que no apareix l’Esposa, sinó les amigues de l’Esposa. Són les verges que signifiquen l’Església, la innominada Esposa, que al cor de la nit, la nit de Pasqua, reben l’Espòs, el Senyor Resusucitat, amb la llàntia ardent de la fe. Les verges desassenyades no poden intercanviar l’oli de la fe, ja que aquesta és intransferibles: un pot pregar per un altre, però no pot creure per un altre, ja que la fe és el do més personal, íntim i lliure.

Les cinc verges assenyades signifiquen (5 per 5) la plenitud del poble eclesial. A tots ens ha estat donat el do de la fe, la torxa de cada una de les verges significa la llum ardent que vàrem rebre el dia del baptisme, que és també el do i la gràcia de l’Esperit Sant. La llum de la fe il·lumina el propi rostre davant del Senyor, amb aquesta llum serem reconeguts per ell quan el Senyor vingui a l’hora de la nostra mort. Pel camí de la vida cal que resplendim amb la llum de la fe, que il·lumina, pas a pas, el camí de cada dia, i que ens fa lluminosos tot al voltant. En un món on hi ha tanta nit i tanta opacitat els cristians hem de ser radiants. Portem una alegria que ve del cel, que se’ns ha comunicat i hem de comunicar. La invitació del Senyor a l’Evangeli d’avui és una invitació nupcial: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora que ve el Senyor.

L’Església té un cor femení, és verge, sap de l’amor únic del Senyor, i mare, sap de la fecunditat de la seva caritat. Cal que estigui sempre engalanada per rebre el Senyor.

Seguint el Mestre.- Diumenge XXX del temps ordinari (Cicle A)

Estima el Senyor, el teu Déu

L’Evangeli d’avui presenta una nova controvèrsia dels contraris de Jesús. Aquesta vegada són els saduceus. Li fan una pregunta hipòcrita perquè la resposta la sabien des de sempre: “Quin és el manament més gran de la Llei?” (No està bé preguntar coses que ja se saben amb mala intenció).

Imatge: Sant Serafí dels boscos de Sarov

Jesús els respon correctament, com un bon israelita, apel·lant al primer manament de la Llei. Tanmateix no s’oblida del manament que és igual: “Estima els altres com a tu mateix”. Això vol dir que la vida de l’altre té tant de valor com la pròpia. El llistó que posa el Senyor és molt alt, però encara ho serà més quan, en el vespre de la Cena ens dirà: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

L’amor, tant a Déu com als altres, mai pot ser un manament. Ningú pot estimar l’altre per obligació. L’amor és sempre una correspondència. Si el Senyor ens demana que l’estimem, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament, és perquè Ell, abans, ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Això és, amb l’Encarnació del Verb i amb la donació de l’Esperit Sant.

El Salm responsorial d’avui és molt bonic, ja que comença amb aquestes paraules: “Us estimo, Senyor, Vos em doneu força”

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIX del temps ordinari (Cicle A)

La moneda del Cèsar

Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.

A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien  uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.

La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.

El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.

Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).

També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVIII del temps ordinari (Cicle A)

Déu no es cansa d’organitzar la festa

L’evangeli d’avui és preciós, altament teològic i meravellós. El Senyor, segons, la paràbola no es cansa d’organitzar festes. Són les festes de les noces del Fill amb la humanitat. No tant sols som nosaltres els convidats, sinó que nosaltres mateixos, a la cruïlla dels camins de la vida, hem de ser amfitrions de la festa de Déu. Som portadors d’Evangeli, de Bona Nova.

No vol que ningú es quedi sense la festa dins del seu cor. La festa és sempre gratuïta i per tothom, bons i dolents, diu estranyament l’evangeli. Tothom hi està convidat.
En el fons és la festa de l’amor i, com que és la festa de l’amor, no és avorrida, sinó plena de vitalitat i de positivitat. Una festa sense fi, eterna, el mateix cel de Déu. El llibre de l’Apocalipsi diu que són les noces de l’Anyell amb la seva esposa, l’Església.

Hi ha dues actituds que poden enterbolir la festa. La primera, la indiferència. Déu t’ha convidat i ho ha fet per amor i tu no has volgut anar a la festa. Consideres més important les teves coses, els teus afers. L’altra és la indignitat (significada) per aquell que no va abillat amb el vestit de festa. És el vestit del baptisme, de la fe, de l’esperança i de la caritat. Has entrat a la festa del Senyor com si entressis en un bar, sense consideració. Em sonen a la bona gent que van un dia a una celebració de noces o de primera comunió, van extraordinàriament ben vestits i pentinats, però no porten la túnica de la fe, van a la seva festa, però ja no és la festa del Senyor. Llavors esdevé una festa trista, perquè no hi ha el Senyor.

Déu, el Pare, ens ha convidat a les noces del seu Fill, unes noces consumades a la creu i ens hi ha convidat perquè ens estima.
Entrem amb alegria a la festa, amb desig i voluntat, amb deferència, això és: agraïts immensament, i entrem com cal, amb el millor que tenim, almenys amb un cor senzill i que el Senyor no ens hagi de dir: Però com vas vestit? Que no quedem avergonyits. El Pare en aquesta festa ens dóna el millor que té: el seu Fill estimat.

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebel·lat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els dirigents d’Israel que han crucificat el Fill i la vinya, la seva heretat, ha estat donada a uns altres. I Jesús ens diu: Passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema. 

La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món. Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en el camps vastíssims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. 

Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Parlant de "flash mobs"... recordeu aquest tan bonic?

Seguint el Mestre.- Diumenge XXV del temps ordinari (Cicle A)

Tots a treballar a la Vinya del Senyor

El Senyor ens convida a anar a treballar a la vinya, la vinya és seva, com també ho és el sembrat. La vinya del Senyor són els vastos camps de l’apostolat, de la pregària, de la caritat. La vinya del Senyor és l’Església emparrada sempre en l’arbre de la creu.

Al Senyor no li importa el temps, si anem aviat o tard, allò que li importa és que hi treballem. És indiferent que anem al davant, al mig o al darrera de la tirada de ceps, només importa que treballem a la vinya que és seva. També importa que deixem lloc als altres, car tots hi estem convidats.

Totes les missions en l’Església són importants. Manifestem-li en el secret de la pregària la nostra voluntat de treballar-hi. Cal anar-hi amb alegria, cal anar-hi amb amor. Quan un sap que treballa pel Senyor no es cansa mai. No siguem ganduls ni peresosos, és el Senyor que ens hi convida. Fer-ho és un goig. El «denari» que rebem de l’abundància de la seva bondat no és cap pagament, la recompensa és haver-hi treballat, i el qui hi treballa des de primera hora ha d’estar content que els qui han arribat a darrera hora també hi treballin. Perquè l’alegria és que hi treballem tots.

La bondat divina ha de ser acollida per tots per vèncer qualsevol sentiment de protagonisme i de més mèrits que els altres. L’amor de Déu no regateja mai res, la seva justícia no té parangó amb la dels homes:

Escoltem el bonic cant d'en Lluís Llach amb el magnífic poema de Sagarra.

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIV del temps ordinari o diumenge del perdó o de la paràbola dels talents (Cicle A)

La doctrina del perdó és allò més original i propi de la fe cristiana. Tots ho sabem que hem de perdonar. El Senyor ens ho ensenya amb les paraules d’avui i ens ho il·lustra amb la paràbola dels talents. La història cristiana està plena de bells exemples de perdó, tant en la vida dels creients com de les societats. També hi ha exemples negatius, lamentablement. La paràbola dels talents és una exageració, ja que 10000 talents és una quantitat ingent, és aquesta la quantitat que perdona el rei a l’administrador, el mal dia que es decideix a passar-li comptes. Una quantitat que contrasta amb la mínima de 100 denaris (un no res, com si comparéssim el que cobra un cèlebre futbolista actualment i el que cobra uns set-cents euros per passar el mes). És realment indignant; a tu se t'ha perdonat tant i no est capaç de perdonar al pobre que et suplica i apel·la a la teva magnanimitat?

Aprenem sis lliçons:

1. Com podem demanar perdó a Déu si nosaltres no som capaços de perdonar-nos els uns als altres? Com si Déu ens digués: Com gosen demanar-me perdo si ells no es perdonen les seves culpes!

2. El perdó allibera i fa saltar pels aires les ofenses i les destrueix. Imagineu per un moment que no hi hagués mai perdó. El mal s’aniria acumulant com una piràmide al revés i esdevindria sense sortida, seria un mal cumulatiu i autodestructiu. En la professió de fe diem les insuperables paraules: Crec en l’Esperit, en el perdó dels pecats.

3. El Senyor ens ensenya a viure en el goig del perdó; no en podem parlar sempre en referència als altres, també nosaltres necessitem ser perdonats, perquè també nosaltres hem ofès i hem fet qui sap si el mal.

4. La paraula ressentiment ja ho diu... Per què tornar a sentir una i altra vegada una ofensa? Perdonar és mirar el futur sense les amargors del passat i ens fa lliures. No s’entén que hi hagi persones que puguin viure tota la vida sentint les ofenses; cal superar-ho. La vida ja posa a cadascú en el seu lloc i la vida és massa preciosa per arrossegar les ofenses del passat.

5. Més que aprendre a perdonar, hem d’aprendre a no ofendre.

6. No és fàcil. Ja és molt que no ens desitgem mal els uns als altres. Tot i així no perdonem quan volem, sinó quan podem i hem de demanar al Senyor que ens ajudi a perdonar, Ell que des de la creu ho ha perdonat tot.

Escoltem aquest preciós Parenostre mentre meditem en el que acabem de llegir

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebelat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els diri´9+0ç++¡¡¡¡¡¡¡888888889`pp7ns altres que li donin els fruits al temps de la verema.

La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del Cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món.

Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en els camps vastísims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té, llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. 

A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Seguint el Mestre.- Diumenge XII del temps ordinari o diumenge dels qui reconeixen Crist davant els homes (Cicle A)

Ara sí que han passat totes les grans festes i tornem a la lectura continuada de l’Evangeli de Mateu, en el capítol 10:26-33. És el final del discurs de la missió, el Senyor prepara als apòstols per a la missió que vindrà després, això és la nostra. Hi ha afirmacions molt serioses i solemnes del Senyor. Primer ens diu que els missioners cristians no han de tenir por. Por de què? i por per què? Per anunciar l’Evangeli de l’amor no hi ha cap por ni n’hi pot haver. Quantes vegades el respecte a les persones ens frena en el testimoni de la fe! Quantes l’ideologia dominant fa que ens avergonyim de la fe? Simplement, de vegades, per una cosa tant fútil com és simplement «El que diran». Els missioners cristians no han de tenir por de dir una veritat: Déu t’estima i Crist és el salvador del món. No estan cridats a salvar el món, sinó a donar testimoni de qui salva el món és Jesús. 

No es poden anticipar mai judicis de res. Al final tot serà revelat i conegut. Allò que semblava bé pot ser mal i allò que semblava mal és bé. Com el de la pel·lícula: Crash el que semblava bo és el dolent i el que semblava dolent és bo. És tant cert allò que ens diu el Senyor «tot serà descobert i posa’t a la llum». Fins i tot per a nosaltres mateixos que sovint tenim por de judicar la veritat de la nostra vida.

  

Tot allò que els deixebles han escoltat del Mestre ho hauran de dir a plena llum, amb la bella expressió: «des dels terrats». Aquesta valentia pot arribar i, de fet hi ha arribat innumerables vegades, fins al martiri. Molts cristians i cristianes a través dels segles han viscut aquesta veritat: em poden prendre la vida temporal, però no em poden prendre la vida de l’esperit, que està cridada a participar de la vida de Déu. Per això cal tenir por del Maligne i de les forces del mal que ens poden fer perdre la vida de Déu ja que ningú pot tenir la certesa de la pròpia salvació. Perdre a l’infern, vol dir llançar com allò inservible (lit: la «gehenna»  és el lloc de les escombraries).

Als ulls del Pare del cel valem més que tot, ells ens estima a tots. Valem no per nosaltres mateixos sinó per la creu de Jesús. La victòria de la creu ens ha fet valuosos als ulls de Déu, únics. Cap mare o mare pot dir a un altre pare o mare "Jo estimo el meu fill, la meva filla, més que tu estimes el teu fill o la teva filla". Cal viure en aquesta gran confiança en el Pare. Només se’ns demana que el reconeguem/confessem davant del món. És la confessió de fe del baptisme i de la nit de Pasqua. 

Us imagineu que el Senyor ens digui a la cara: Jo et vaig estimar sempre i em vas dir que no em coneixies i vas dissimular que jo t’estimava. Jo he cregut en tu i tu no has cregut en mi. Només de pensar-ho fa vergonya. Que farà el Senyor si això és així? Només Ell ho sap, abandonem-nos a la seva misericòrdia i al seu judici. És per amor que hem d’anar a Déu. Ningú hi va per por. «A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.» Sort que el Senyor sí que ens ha reconegut a tots des de la creu i ho ha fet davant del Pare. Alegrem-nos-en. 

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).

A l’Evangeli, en el que s’anomena  l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu. 

Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura: 

a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar). 

b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi. 

c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres. 

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit.