diumenge, 19 de novembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXIII del temps ordinari (Cicle A)

La vida no és per enterrar

La paràbola dels talents és l’Evangeli que es proclama la darrera setmana de l’any litúrgic, abans de la Solemnitat de Crist Rei que el clou. El Senyor ha marxat a un país lluny i tarda a venir. En el temps de la seva absència ens ha confiat els seus dons (els talents). I ens els ha confiat segons la capacitat de cadascú. No ens demana a tots el mateix. Però tots els hem de fer fructificar i restituir quan vingui el Senyor. La gràcies del sant baptisme es manifesta s’uneix a la capacitat de cadascú per posar-nos al servei del Regne de Déu. Tots i cadascú ha rebut quelcom del Senyor. Ningú pot dir que no hagi rebut res.


En aquest sentit té raó el Senyor quan acusa al qui va rebre un talent de «gandul». La peresa per dedicar-nos a l’apostolat és vergonyant i ens manifesta la manca de fe. Es pensava que tenia fe, però no en tenia, per això fins i tot allò que no tenen els és pres. El Senyor és exigent. Déu té tot el temps, però nosaltres no. Nosaltres només tenim el temps d’una única vida. Es aquest temps en què cal que produïm, que fructifiquem, que afegim una generositat nostra a la generositat del Senyor per tots. Quantes vegades constatem que hi ha joves que, per raó de la drogoaddicció o per altres causes han enterrat la vida abans d’hora. També hi ha cristians que enterrem la vida cristiana. La gràcia no és per enterrar, sinó per irradiar. Que el Senyor ens alliberi de l’esperit de la peresa, no una temporada, sinó cada dia. Ser peresós per les coses del Senyor és quelcom greu i pot ser pecat. Encara és més greu quan un, com el de la paràbola, no s’arrisca perquè té por de perdre. En Déu no es perd mai res, ans el contrari, ell sempre dóna i multiplica. Seria una pena que a l’epitafi d’un cristià hi posés: Aquí descansa un talent que va néixer mort.

En la primera lectura acompanyada del Salm hi ha l’elogi de la dona forta, el cèlebre càntic del llibre dels Proverbis. És una imatge de l’Església que viu de l’amor de l’Espòs. Que tant de bo la comunitat parroquial creixi com una parra dins la intimitat de casa teva, que canta el Salm de les noces d’Israel. I també pugui veure els fills dels seus fills, generacions i generacions que se succeeixen en el testimoni de la fe.