Ha fet bé el
Papa Francesc d’orientar la mirada espiritual de l’Església envers la figura
del qui és el seu Patró universal, l’home just, sant Josep, espòs de Maria.
Celebrem, doncs, l’Any de sant Josep.
En honor del
Patriarca proposo dinou catequesi de les quals aquesta n’és la primera. Amb la
voluntat de fer de sant Josep objecte de contemplació i d’edificació. La
contemplació cristiana dóna goig i dóna volada a la pregària. Ens ajuda a
edificar la vida cristiana de cada dia. (Edificar vol dir: fer-la créixer). El
qui edifica és sempre l’Esperit Sant que ens construeix per dins en la seva
voluntat de afaiçonar la humanitat nova a semblança del Crist i reproduir la
imatge del Senyor que rebérem en el baptisme i que està cridada a la vida
eterna.
Sant Josep: El qui treballa pel Fill (1)
L’Escriptura
no diu quasi res de sant Josep. Tanmateix, amb el poc que diu, l’Església en té
prou per a descobrir-ne tota la seva grandesa i el lloc únic que té en la
història de la salvació.
El Papa Benet XVI va escriure que de la santa Família de Natzaret no en sabem
res més que el que diuen els Evangelis de la infància del Senyor. Tanmateix
sabem bastant bé com vivia una família de Natzaret en el segle I. Si sabem que
si el Senyor esdevingué un home qualsevol (Fil 2:6), la seva família també era
una família qualsevol. Cal pensar, per tant, que la vida de la família de
Natzaret no fou diferent de com era la vida dels seus coetanis.
Són els
misteris de la vida oculta del Senyor.
Sant Josep,
com qualsevol pare, és el qui treballà pel Fill. Aquesta és la primera glòria i
la gràcia més gran. Treballà dies i dies, anys i anys, per Jesús, el Senyor, el
qual a la vista del món n’era el seu fill. Treballà abnegadament,
silenciosament i amorosament. Dogmàticament cal dir: «Sant Josep va treballar
pel Fill de Déu fet home».
A la sinopsi és conegut com el fill del fuster (téknon) (cf. Mt 13:56-57). Treballà amb les
seves mans, com qualsevol pare treballa pels fills. Un treball que en sí mateix
es penós, alhora joiós, perquè està fet amb amor i per amor. Si era artesà el
seu front sabia de la suor i les seves mans, no eren fines, sinó endurides i
fortes pel treball quotidià. Amor i treball com a binomi perfectament unit al
servei de la seva esposa i del Fill, que Déu li havia donat. No li pertanyia i
tant seu com era! Un amor únic compartit amb Maria, la Mare i l’Esposa. Tot el
que va fer Josep fou treballar per l’Esposa i pel Fill i ho va fer de tot cor,
amb tot el seu amor. Un treball que esdevenia una ofrena d’amor.
Imagino sant
Josep retornant a casa amb un somriure després d’una jornada de treball, cansat
i content. També imagino Jesús anant cap a ell ple d’alegria. Josep era per
Jesús el signe del veritable amor, el del Pare del cel. Taula parada i amor
compartit en la santa casa de Natzaret, plena de la presència de Déu. La seva
persona romania a l’ombra, no ocupa el lloc central. L’Església a poc a poc ha
anat descobrint la seva grandesa, una grandesa que, tanmateix, no el treu de la
humilitat. Més encara la seva humilitat és la seva grandesa més gran. Una
manifestació de la glòria de Déu.
La primera
lliçó és tenir goig i una immensa pau en el cor que treballa humilment pel
Senyor. Tots podem treballar pel Fill. L’Escriptura afirma que són els pares
els qui han de treballar pels fills i, no al revés. Quants pares (i mares)
coneixem que treballen amb amor pels fills, fins i tot amb treballs que no els
agraden i no haguessin escollit mai.
Treballar
pel Fill és treballar per allò que estima més el Fill. I allò que estima més
són els seus germans, els homes i les dones que ha vingut a salvar. La
salvació, el Regne de Déu, és un do, però també és objecte de treball. Sant Pau
exhorta: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és
Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les
vostres accions» (Fil 2, 12-13). Aquesta és la primera lliçó que aprenem
de Josep: Treballar amb alegria cada dia pel Fill, pel seu Regne, no esperant
altra recompensa, sinó Déu mateix.
Us convido a participar,
juntament amb els vostres fills, a la Missa de Nadal que se celebrarà a la
Vigília, dia 24, a les 6 de la tarda:
Amb aquestes condicions per raó de l’aforament:
a)La Missa només és pels infants i pares (no es permetrà
absolutament l’entrada de ningú més).
b)Cada infant ha d’anar acompanyat del pare i de la mare
(o d’un sol d’ells)
c)Es mantindran les distàncies de seguretat establertes.
d)La Missa serà breu i àgil.
e)El temple parroquial està suficientment sanejat i
ventilat.
Sobretot actueu amb tota
llibertat i confiança. La raó de la proposta és que els vostres fills que, si
Déu vol, faran la primera Comunió l’any vinent, participin de la Missa de
Nadal. Sobretot, insisteixo, actueu amb llibertat.
Si no ens veiem us
desitjo un sant Nadal i que l’any vinent (2021) sigui millor que el
que hem passat. Saludeu als vostres fills. Ens hem d’animar i confiar en que tot
anirà bé. Cada dia prego per vosaltres.
La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres.
El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels.
Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.
Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.
Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.
Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.
Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.
Arran de la pandèmia pel coronavirus Covid-19, per poder protegir la salut de tots, es van suspendre moltes activitats, una d'elles va ser la Catequesi. Els nens i nenes han entès molt bé què és això d'estar "confinats" a casa, s'estan portant de meravella, fins i tot, han rebut per Internet activitats per part de les escoles, per poder tirar endavant el Curs. Des de la Catequesi també els hi hem enviat alguns materials, dibuixos per fer, pregàries per recordar, reflexions... Per Diumenge de Rams vàrem fer una Palma de cartolina!! I els van quedar xulíssimes!! Durant tota la Setmana Santa hem vist el què recordem cada dia, Dijous Sant, Divendres Sant... i ara, per celebrar la Pasqua, hem pintat uns ous de colors!!
Elsa Fernández Martín
Paula Fernández Martín
Pere Sentís Vives
Carlota Rincón Macaya
Víctor Miquel Carmona
Núria Miquel Carmona
Marc, Montse i Enric Cardús Caballer
Nico Serrano Araus
Berta Serrano Araus
Eva Jacob García
Artur Jacob García
Oi que són tots maquíssims? Encara hi sou a temps... si n'envieu més, més que en publicarem!! Gràcies a tots, artistes!!
Una salutació per a vosaltres i els vostres fills acompanyat del meu afecte i de la meva pregària. Mai ens haguéssim pensat que ens trobaríem amb una situació com l’actual i que fa patir tant, més amb la incertesa de preguntar-nos quan i com s’acabarà. És previsible que no puguem celebrar la primera comunió dels vostres fills segons la data prevista. Sobretot no patiu que ja trobarem una solució i no hi haurà cap dificultat per part de la parròquia. Tot el contrari. Ja convocarem una reunió al temps adient i junts ho programarem. Sobretot, repeteixo, no patiu.
La parròquia, sense els nens i les nenes, està trista de tant que els estimem. Cada dia del món prego per vosaltres i els vostres fills. Cuideu-vos molt! Doneu records als nens i nenes, estic segur que s’han portat bé, els dieu que el mossèn els estima i els recorda. També les catequistes. No cal dir que si necessiteu alguna cosa (sigui el que sigui) estem al vostre servei.
Us desitjo, malgrat tot, una bona Pasqua. Els qui som creients trobem en Déu força i consol.
L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps. Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El Senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).
En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.
En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis... sinó els marginats de la societat. I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.
El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.
Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.
Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època. Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.
En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.
Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal. Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)
En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies: “A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2) Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.
Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats. Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals. Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal. Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...
“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia. Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:
“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).
En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió. No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.
Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.
Amb il·lusió i alegria per part de tots (nenes i nens, pares, catequistes i mossèn) hem començat un nou curs de catequesi. No és estranya aquesta alegria perquè Jesús hi és present.
És una llàstima -tot i que és lògic- que, per la qüestió dels drets d’imatge, no puguem mostrar-vos fotografies de la Missa d’Inauguració de Curs i d’enviament dels catequistes. Fou una celebració joiosa, participada, en la qual Jesús va ser el centre de tot.
El nombre de nenes i nens inscrits enguany és de 45 en el primer curs i 61 en el segon. També us informem que aquest curs han començat dues catequistes noves en aquest important servei.
Els objectius de la catequesi d’enguany són dos:
A.- Introduir els infants en la pietat. Aquesta paraula significa que els nens i les nenes sentin dins del seu cor la presència amorosa de Déu i aprenguin a pregar. Ens hem adonat que una catequesi que no sigui vivencial no arrela ni és fructuosa. El temps de catequesi ha de quedar com una vivència interior de Déu que val per tota la vida. B.- Aprendre el llenguatge de la fe i que els infants sàpiguen dir els continguts de la fe. Un nen o una nena ha de tenir paraules per dir la seva fe, per això hem reeditat el catecisme propi de la parròquia perquè el treballin.
Aquests objectius són els més importants, si no volem que la catequesi sigui una pèrdua de temps fent tan sols dibuixets i manualitats. El mossèn ha exhortat els catequistes, que han assumit la missió de transmetre la fe, que aprofundeixin en la seva vida espiritual i aprenguin i estudiïn el catecisme. Ningú pot transmetre allò que no té.
Una de les cançons que aprenen els nens, de COR NOU, amb els gestos que els ajuden a interioritzar el que diuen.
A mi, que no suporto la calor, m'ha fet molt feliç la baixada de temperatures que ens ha portat el mes de setembre. Per fi les terribles ones de calor (tan seguides que, la veritat, jo crec que era una de sola i que no s'acabava mai) i la xafogor insuportable sembla que ens han dit adéu... Mirem de tenir cura del planeta perquè això del canvi climàtic és terrible.
I una altra cosa que ens ha portat el setembre és que ja tenim el nou curs escolar a la cantonada i, per tant, també torna la Catequesi. Els locals parroquials aviat tornaran a ser plens de nens i nenes que els ompliran de vida.
Tot això és per dir-vos els dies de matrícula per a Catequesi de Primera Comunió per al Curs 2017/18 Del 19 al 22 de setembre de 2/4 de 6 a 2/4 de 8 de la tarda. - Els infants que es matriculen de primer han de portar: La partida de baptisme i una foto carnet - Els infants que es matriculen de segon han de portar: Una foto carnet.
Aquesta tarda els nens i nenes que aquest any rebran la Primera Comunió han celebrat la Renovació de les Promeses del Baptisme.
Ha estat una cerimònia bonica i senzilla. Primer, els infants, cada grup a la seva habitació, havien signat amb els seus noms uns ciris pasquals amb una frase referent a la resurrecció de Jesús. Després, a l'església, han fet ofrena d'aquests ciris.
Un jove seminarista, convidat pel Mossèn, els ha explicat la importància de pregar, de parlar amb Déu, i saber el que Ell vol de nosaltres perquè segur que això és el que ens farà més feliços.
Finalment, amb unes candeles enceses, els nens han contestat a les preguntes pròpies de la Renovació de les Promeses del Baptisme, renunciant al mal i afirmant creure en Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Llavors, el Mossèn els ha aspergit amb aigua beneïda i hem acabat la cerimònia cantant tots contents.
Demà és la festa de la nostra parròquia que, des de sempre, ha
estat presidida pel bellíssim pantocràtor, παντοκράτωρ,
on es representa –amb la més bella tradició de l’art universal cristià– el
Crist gloriós, dins de la màndorla (sempre té forma d’ametlla) que representa
la seva divinitat i marca els cercles concèntrics que troben el seu centre en
els ulls de Jesús. Dins de la màndorla s’hi representen els estels i el blau
per significar el cosmos i també l’arc de sant Martí com a signe de la pau i de
l’aliança última de Déu amb la humanitat. Els angles són ocupats pels
tetramorfs, l’al·legoria dels quatre evangelistes (l’home, el bou, el lleó i
l’àguila). Cadascun d’aquests símbols tenen relació amb la profecia d’Ezequiel
i el llibre de l’Apocalipsi). Són importants els peus descalços de Jesús que
surten de la forma oval per significar que aquests peus han trepitjat la terra
i han deixat petjades. El Senyor gloriós beneeix el món i l’Església amb la mà
dreta (la benedicció de Déu) és l’Esperit Sant i amb l’altre sosté el pergamí
de la Paraula on diu: Ego sum lux mundi (Jo sóc la llum del món). Els
vestits de Jesús són significatius: la túnica és blava (significa la seva
humanitat) i el mantell de color porpra o daurat que significa la seva
divinitat. Si us fixeu el Senyor porta la banda reial de porpra creuada.
Significa també la seva reialesa.
A més, en el nostre Pantocràtor trobem la imatge del Senyor amb la corona de la seva reialesa amb una bonica combinació amb la creu de la seva aureola per significar que Crist és rei des de la creu, des de l’amor entregat. Pantocràtor és una paraula que significa EL QUI HO SOSTÉ TOT i la tela que presideix la parròquia és una bella representació de la Majestat del Senyor (Maiestas Doimini).
Us posem un bell i breu documental referent al Pantocràtor de sant Climent de Tahüll, en el qual s’inspira clarament el Pantocràtor de la Parròquia. Admirem i estimem aquesta imatge del Senyor que inspira bellesa, confiança i la glòria de la seva resurrecció i, contemplant la santa Imatge de Crist, diguem les paraules del Credo: Llum de llum, Déu veritable nascut de Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Ell és rei i Senyor de totes les coses. També el rei, el centre, el cor de la nostra parròquia. Bona festa de Crist Rei.
Que brilli igualment la vostra llum davant la gent;
així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel (Mt 5:16)
El Papa Francesc desitja que, durant el Jubileu, el poble cristià visqui les obres de misericòrdia, tant corporals com espirituals. Aquestes obres són expressió de la vivència de l’amor de Déu en nosaltres, perquè nosaltres hem estat i serem sempre objectes de la misericòrdia de Déu hem de ser misericordiosos amb els altres. En el sentit: ¿Com puc no estimar, si a mi m’han estimat tant? La catequesi sobre les obres de misericòrdia comença sempre per les obres corporals, perquè la caritat mai està en l’ordre de les idees, sinó dels fets i la salvació de Déu no és únicament la salvació espiritual sinó també corporal.
El primer que s’ha de considerar és que, més que unes accions concretes, es tracta d’un estil de vida que té com a principi l’oblit de sí mateix (la pròpia vida al voltant només del “Jo”) i l’aprendre a mirar l’altre com el mira Déu i des del propi cor. Mireu quina cosa més bonica: dins la paraula Misericòrdia hi ha la paraula cor. Això ja ho diu tot. Cal estimar des del cor, amb una solidaritat inclusiva. Això vol dir que la vida de l’altre arriba a ser ta important com la pròpia. No ens ho inventem, ja Jesús ens va dir que cal estimar l’altre com a sí mateix.
La segona consideració és una cita de sant Pau que diu així: Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les (Ef 2:10). És un fragment impressionant i comprometedor. Les obres bones que hem de fer, Déu ja les havia pensat i preparat per a nosaltres en la seva providència universal i, per tant, si no les fem, queda un buit per omplir. Com si una part de l’aigua d’un riu no arribés on ha d’arribar per a regar la terra per tal que doni fruit. Queda un buit, doncs, en la història de la salvació. No hem d’oblidar que la gran obra de misericòrdia, la que ens salva a tots, la va fer ja el mateix Jesús donant la vida per nosaltres a la Creu.
Hi ha un quadre de Caravaggio que conté totes les obres de misericòrdia corporals. És un quadre amb molts personatges, molt de moviment i, damunt, hi ha la imatge de la Mare de Déu amb Jesús i un àngel que va indicant a cada persona el que ha de fer. Això vol dir que quan ens dediquem a les obres de misericòrdia complim la voluntat de Déu que és sempre font de goig i de pau.
Una de tantes frases boniques de la predicació del Papa Francesc és aquesta: Hem de fer les obres de misericòrdia com si entréssim a una plaça on fan festa. Per tant, aquestes obres no són una mortificació, ni tampoc les hem de fer a manera de mèrit sinó que les hem de complir com un goig perquè ajuden a manifestar a l’Església que fa la festa de la misericòrdia. Un poble joiós i content de fer el bé. És així que Déu es lloat i cada obra de misericòrdia esdevé un espai on actua la seva mateixa gràcia.
Escoltem el Papa Francesc parlant sobre l'esperit de la veritable Caritat
Obres de misericòrdia corporals
1. Donar menjar el qui té fam.
Recordar-nos dels pobres famolencs i fer l’almoina que redimeix el pecat i omple de goig i fer-la de manera anònima, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra i el gest sigui només reservat pel goig del Pare. No es tracta només de donar. Si8nó de donar-se. Donar temps per a fer un servei a l’altre és la millor almoina. Recordar-nos de la humanitat famolenca i col·laborar amb institucions que combaten la fam en el món. Recordar-nos també que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula que surt de la boca de Déu. La caritat sempre promou i procura la justícia.
2. Donar beure el qui té set.
L’aigua a la Sagrada Escriptura és sempre símbol de l’aigua de la vida. I l’aigua de la vida és l’amor. Tothom té set d’amor i de tendresa. Donar el meu amor al qui el necessita. Són tantes les existències marcades pel desamor, la tristesa i la solitud. Cal omplir abans el cor de l’amor de Déu per donar l’aigua de l’amor que fa viure. La felicitat del cor de l’home és estimar i ser estimat. Aquest amor molt sovint no es manifesta amb grans actes, sinó en petits i oportuns gestos que revelen a l’altre fins a quin punt és estimat.
3. Acollir els forasters.
Son tants i tants els qui viuen entre nosaltres. Estimar-los, ajudar-los i proveir les seves necessitats d’integració. No hi ha murs entre les persones, sinó ponts. Escoltar-los, conèixer-los i estimar-los. Ensenyar-los amablement el nostre idioma. Recordar-nos també que en una ciutat podem viure a prop i ser forasters els uns pels altres. Pel cristià ningú és un estrany, tothom ens és germà i, per tant, cal cultivar l’amistat.
4. Visitar els malalts.
Recordar la paraula de Jesús: «Vaig estar malalt i em vau visitar» donar un temps als ancians i als malalts. Anar-hi amb un somriure, amb la pregària i donar una mica del nostre temps i del nostre cor. Portar-los consol i esperança.
5. Vestir els qui van despullats.
Deien els Pares de l’Església que els vestits i les sabates dels qui van nus i descalços estan als nostres armaris. Compartir el que tenim recordant-nos de la frase de Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”. Ajudar i comprometre’ns en les institucions de l’Església que promouen la dignitat de les persones i el dret al treball, al sostre. Són tantes les persones que viuen despullades de la dignitat necessària per a poder viure. Implica també viure amb una austeritat de vida i evitar allò superflu que pot aprofitar els altres.
6. Visitar els presoners i redimir els captius.
No és pas fàcil per a tothom visitar els presoners. Tanmateix cal pregar per ells i pels qui treballen a les presons. Hi ha altres presons de murs invisibles: són els qui estan empresonats en les addiccions que destrueixen i també els qui són víctimes de la pobresa i de la injustícia. Visitar vol dir fer-s’hi present i comprometre’s.
7. Enterrar els morts.
Gràcies a Déu a la nostra societat hi ha funeràries que ho fan. Per a nosaltres pot ser acompanyar el dol de manera delicada i tendresa a les persones que han perdut les persones més estimades. Pregar per elles i recordar-nos d’elles. Sovint anem a un enterrament o al tanatori i després ja no ens recordem més, però el sofriment continua.
Obres de misericòrdia espirituals
1. Ensenyar al qui no sap.
Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, que Déu és i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres».
2. Donar consell al qui ho necessita.
Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.
3. Corregir el qui va errat
La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres. 4. Perdonar les injúries.
Perdonar-les amb tot el cor i si no podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho amari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.
5. Consolar els tristos.
Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor i aprendre a consolar. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altre.
6. Suportar amb paciència els defectes dels altres
Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, ell que és pacient en l’amor que ens té. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.
7. Pregar Déu pels vivents i pels difunts
L’Església és la comunió dels sants. L’Església és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els oblidem i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.
Amb els nens, avui, hem fet una bona catequesi i els hem dit que quan sortissin de la Parròquia i fessin un petó a la mare els ho diguessin.
La mare Església els ha engendrat pel baptisme. La llengua que parlen els fills de Déu és l’amor. Ho han entès i han quedat contents. I un nen que escoltava intel·ligentment li he preguntat: ¿Què els passa als homes quan no s’estimen?" I ell, ara no em recordo el nom, ha dit amb encert: “Es destrueixen.” M’ha emocionat.
Les catequistes també han estat contentes de saber que els fills d’una mateixa mare parlen el mateix llenguatge. Feia molt fred però els cants han omplert l’aula de la catequesi. Aquest any canten molt bé els nens i les cançons noves que els ensenyem omplen de goig.
Ahir amb els de segon varem celebrar la festa de la Presentació del Senyor: tots a l’Església amb un gran silenci, vàrem encendre les candeles i cantant van anar fins a l'altar. Els nens i nenes em varen fer pensar amb l’antífona de les primeres Vespres de la feta d'ahir: Senex púerum portábat, puer autem senem regébat. No us espanteu, ara mateix ho tradueixo del llatí: “L’ancià portava el Nen, però de fet, era el Nen qui el conduïa”. Al voltant de l’altar resàrem el Pare nostre i els vaig dir que diguessin una Ave Maria pels nens i nenes que havien de passar l’hivern en els camps de refugiats del Líban i de Jordània. Vaig sentir com la protecció de la Mare de Déu queia damunt d’aquells nens i nenes tant llunyanes en l’espai, tant propers en el cor. L'acte fou tant emotiu que una catequista se li ompliren els ulls de llàgrimes. Recordeu-ho: Els fills d’una mateixa mare parlen la mateixa llengua i la llengua dels fills de Déu és l’amor. Sembla una futilesa i una evidència, però aquest és el tresor amagat que Déu tenia reservat des de segles i que Jesús ha revelat. Un tresor d’un valor incalculable. Trobar Déu és trobar l’Amor, el mateix Amor. Alegrem-nos!.
I escoltem també el gran Cant d’enyor de Lluís Llach, que canta impressionantment el sentiment de l’enyor de l’amor. Un amor que els cristians només trobem en Déu, la mateixa font de l’amor. Es una bellíssima cançó, que fa tendresa i respecte.
Aquest curs que acabem d'encetar, la modalitat de la catequesi d’adults ha canviat. Enlloc de trobar-nos un cop al mes, serà quinzenal, els dimarts de vuit a nou del vespre, amb el propòsit d’acabar molt puntuals. El mossèn explicarà les lectures dominicals segons el mètode de la Lectio divina, que consisteix en llegir els textos espiritualment, pregar-los i portar-los a la pràctica de la vida de cada dia.
El mètode de la Lectio divina neix als primers temps del cristianisme, la seva pràctica es conservà només als monestirs. Es tracta d’una lectura contemplativa de la Paraula de Déu, a la llum de l’Esperit Sant, cercant els sentits espirituals i pràctics per la vida cristiana. Aquest mètode ens introdueix al coneixement de les Escriptures. No és normal que, a diferència d’altres confessions cristianes, els catòlics no sapiguem manejar amb familiaritat la Bíblia. Aquesta només es coneix llegint-la pausadament i amb algú que t’ajudi. És com nedar, només se n'aprèn posant-se a l’aigua. Si es fa la Lectio divina sobre les lectures dominicals, aquestes, el diumenge que les escoltem, són més suggeridores i al final un té una gran alegria de descobrir sentits nous en les lectures que hem escoltat mil vegades i que, fins ara, havien passat desapercebudes.
Repetim una i una altre vegada, amb els llavis i amb el cor: "El Senyor és el meu pastor, no em manca res"
Ja fa dies que a la tanca exterior de la Parròquia hi ha posat aquest cartell amb les dates d'inscripció pel proper Curs de Catequesi. Les posem també aquí per si algú ho vol consultar mitjançant el blog. Inscripcions Catequesi Curs 2014/2015 Dies: del 15 al 19 de setembre, Hora: de 6 de la tarda a 8 del vespre. A més, seguint el sistema que es va començar a aplicar el curs passat, els infants que ja han fet el primer any de Catequesi de comunió i que venien els dimarts, enguany faran el segon any mantenint el mateix dia: dimarts. Els nens i nenes que comencen enguany vindran en dimecres (dia que conservaran pel proper curs) Us esperem!!
La Quaresma és el temps sant en què ens preparem per a la celebració de la Pasqua. És un temps de renovació de la vida cristiana i consagra la memòria del Senyor al desert on fou temptat.
Les obres de la Quaresma, segons la tradició de l’Església, són una intensitat més gran en la pregària, feta amb el cor, un cor a cor amb Déu. Ser sincers amb Déu. La caritat envers els altres. Donar el temps als altres és guanyar-lo per a Déu. I el dejuni, és tant dolç: passar fam per a recordar-nos dels qui passen fam de veritat, i recordar-nos que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula del Déu Vivent!. El dejuni és més que abstenir-nos d’aliments, ens cal dejunar de tantes coses que fan que no siguem lliures d’esperit! Ajudem-nos els uns als altres a viure la Quaresma. Visquem alegres per arribar a la joia pura de la Pasqua. Informacions:
Missa a la Parròquia a les 12 del migdia.
Missa a la Prioral a les 8 del vespre.
Tant el Dimecres de Cendra com Divendres Sant són dies de Dejuni i Abstinència. Tots els divendres de quaresma són dies d'abstinència.
Cada Divendres de Quaresma, a les 7 del vespre, Via Crucis.
Ja fa un mes i mig que vàrem començar el Curs de Catequesi i, per tant, també s'han reprès les Misses Familiars. Misses que, com el seu nom diu, estan enfocades per a ser viscudes per tota la família junta. No són "misses per a nens", tot i que, evidentment, hi ha moments que els són especialment dedicats: cants i pregàries que aprenen a catequesi, algunes paraules dirigides especialment a ells pel mossèn a l'homilia, alguna pregunta, un lloc reservat a l'església... i, també, quan pugen al voltant de l'Altar en el moment de la Consagració.
Però tot això es fa sense oblidar que, junt amb els infants, hi ha els seus pares, potser avis o tiets i tots els adults que normalment assisteixen a missa de 12 i tothom s'hi ha de trobar a gust. I és que la missa no és ni "per a infants" ni "per a grans", la missa és per a tots junts, com a comunitat que som.
Si algun dia anem a missa de 12 i ens trobem que aquell diumenge "toca" Missa Familiar, estiguem contents de veure l'Església tan plena, sapiguem disculpar si en algun moment els petits fan una mica de soroll (cosa que, de veritat, passa molt poc) i gaudim de trobar-nos tots plegats: el present i el futur de la nostra Església, celebrant l'Eucaristia del Senyor.
La sabem de cada any. Nens, ¿per què heu vingut a catequesi? I els ensenyem a contestar: «Per conèixer i estimar a Jesús». Sembla una resposta infantil, però no ho és. Això ho han de saber els petits de la comunitat parroquial, però no tan sols ells, ho hem de saber tots; primer els catequistes, també els pares, i el mossèn. Tots anem a la parròquia per conèixer més i més a Jesús i a estimar-lo més i més. I tots sortim de la parròquia per a fer conèixer a Jesús i per a fer-lo estimar. Per què com l’estimarien si no l’han conegut? O ¿com l’estimarem si no el coneixem? A les acaballes de l’Any de la Fe desitgem això: que en la nostra parròquia tots aprofundim en el coneixement de Crist i així l’estimem més. Tota la vida cristiana rau en això. L’amor i el coneixement de Crist sempre van junts. I per conèixer Crist hem d’obrir tres LLIBRES. - El PRIMER LLIBRE és el de la Creació i de les Persones que tractem (o les que hauríem de tractar). La mirada de la fe ens fa descobrir la presència de Déu en les seves criatures, en el seu goig i en el seu sofriment.
- El SEGON LLIBRE és el de l’Escriptura, la que escoltem cada diumenge i l’escoltem com a Paraula de Déu, per això ens posem drets per escoltar l’Evangeli. El desconeixent de l’Escriptura és el desconeixent del mateix Crist.
- El TERCER LLIBRE és dins nostre, en el nostre cor, ell va escrivint amb lletres precioses les seves paraules dins nostre (en el més profund). Són paraules d’amor. La llei de la nova aliança ja no l’escriu en taules de pedra, sinó que l’Esperit l’escriu dins del cor. Cal pregar, cal pregar molt, per a descobrir el llibre que Déu nostre Senyor escriu en el nostre interior. És la nostra història amb ell.
No hi ha cap casualitat en la vida cristiana, tot és do de Déu. No és per atzar que faig catequesi, no és per casualitat que serveixo els pobres... és que el Senyor ho vol i des de sempre ho havia preparat. Els qui no comprenen això se’n cansen i se’n van. No serveixen per a res a l’Església. Escoltem el Sanctus de Bach mentre meditem tot això. Una música quasi infinita.
El proper diumenge, 16 de juny, tindrà lloc la Trobada diocesana de catequistes amb el lema "En Déu vivim, ens movem i som (Ac 17, 28)". Cada Parròquia, amb els seus catequistes-enllaç, ja s'ha encarregat de fer les inscripcions perquè tot estigui a punt.
Donat que la nostra Parròquia de Crist Rei és el punt de trobada i acollida, us informem que,AQUEST DIUMENGE, excepcionalment, LA MISSA DE 10 del matí PASSARÀ A LES 11.
Aquesta setmana ens ha arribat una senzilla foto d’un nen (no és el de la fotografia) i darrera, signada pels seus pares, posa: «Gràcies, mossèn, per ajudar a fer créixer la fe del nostre fill». Em vaig omplir d’emoció, la mateixa que sento, quan amb tot el meu cor diposito la Sagrada Eucaristia a la mà o a la boca dels nenes i nenes, tant nombrosos, que aquests diumenges han fet la primera Comunió a la Parròquia. Només per rebre una carta així val la pena l’esforç de les celebracions de la primera Comunió, tant entranyables, però alhora, tant contradictòries per tot el que tenen de pes de festa social. Els nens i les nenes han rebut amb la seva fe el Do més gran: l’Eucaristia. S’han unit a Crist i el Crist s’ha unit a ells, Ell que va dir: «Deixeu que els nens vinguin a mi».
L’amor de Crist s’ha unit al seu esperit per la gràcia de l’Eucaristia, ells marxaran, es faran grans, coneixeran el sofriment. Però l’amor del Crist no serà mai retirat del seu cor, perquè Crist mai retira els seus dons. I aquest amor els acompanyarà més enllà d’ells mateixos al llarg de la seva vida. I qui sap si la gràcia de la primera comunió (que és tant gran) es desvetllarà en ells quan hauran de dir el Pare nostre, un Pare nostre que els hem ensenyat a la Parròquia. Quan vegin a Déu cara a cara faran memòria del dia que Crist va venir a ells per primera vegada i el seu cor va ser temple del Senyor gloriós.
En la vida de la fe els dons de Crist sempre són anticipats, van al davant, com l’amor dels nostres pares, gratuït des del començament i incondicional. Uns pares estimen al fill abans que aquest pugui dir que els estima, fins i tot abans de néixer. Així, i encara més gran, l’amor de Déu.
Hem de pregar a la Mare de Déu perquè no siguin oblidadissos del Do que han rebut i trobin persones bones i testimonis cristians al llarg de la seva vida, perquè «creixin en la fe». Vet aquí que una fotografia i unes lletres inesperades d’uns pares, ens ha omplert d’alegria.
Us deixem amb la melodia preciosa de Mendelssohn amb l'Escolania de Montserrat cantant el Laudate pueri Dominum, que vol dir: Que els infants lloïn Déu.
