dimecres, 27 de gener de 2016

Les obres de misericòrdia que en són una de sola: Estimar

Que brilli igualment la vostra llum davant la gent;
així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel (Mt 5:16)


El Papa Francesc desitja que, durant el Jubileu, el poble cristià visqui les obres de misericòrdia, tant corporals com espirituals. Aquestes obres són expressió de la vivència de l’amor de Déu en nosaltres, perquè nosaltres hem estat i serem sempre objectes de la misericòrdia de Déu hem de ser misericordiosos amb els altres. En el sentit: ¿Com puc no estimar, si a mi m’han estimat tant? La catequesi sobre les obres de misericòrdia comença sempre per les obres corporals, perquè la caritat mai està en l’ordre de les idees, sinó dels fets i la salvació de Déu no és únicament la salvació espiritual sinó també corporal.

El primer que s’ha de considerar és que, més que unes accions concretes, es tracta d’un estil de vida que té com a principi l’oblit de sí mateix (la pròpia vida al voltant només del “Jo”) i l’aprendre a mirar l’altre com el mira Déu i des del propi cor. Mireu quina cosa més bonica: dins la paraula Misericòrdia hi ha la paraula cor. Això ja ho diu tot. Cal estimar des del cor, amb una solidaritat inclusiva. Això vol dir que la vida de l’altre arriba a ser ta important com la pròpia. No ens ho inventem, ja Jesús ens va dir que cal estimar l’altre com a sí mateix.

La segona consideració és una cita de sant Pau que diu així: Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les (Ef 2:10). És un fragment impressionant i comprometedor. Les obres bones que hem de fer, Déu ja les havia pensat i preparat per a nosaltres en la seva providència universal i, per tant, si no les fem, queda un buit per omplir. Com si una part de l’aigua d’un riu no arribés on ha d’arribar per a regar la terra per tal que doni fruit. Queda un buit, doncs, en la història de la salvació. No hem d’oblidar que la gran obra de misericòrdia, la que ens salva a tots, la va fer ja el mateix Jesús donant la vida per nosaltres a la Creu.


Hi ha un quadre de Caravaggio que conté totes les obres de misericòrdia corporals. És un quadre amb molts personatges, molt de moviment i, damunt, hi ha la imatge de la Mare de Déu amb Jesús i un àngel que va indicant a cada persona el que ha de fer. Això vol dir que quan ens dediquem a les obres de misericòrdia complim la voluntat de Déu que és sempre font de goig i de pau.

Una de tantes frases boniques de la predicació del Papa Francesc és aquesta: Hem de fer les obres de misericòrdia com si entréssim a una plaça on fan festa. Per tant, aquestes obres no són una mortificació, ni tampoc les hem de fer a manera de mèrit sinó que les hem de complir com un goig perquè ajuden a manifestar a l’Església que fa la festa de la misericòrdia. Un poble joiós i content de fer el bé. És així que Déu es lloat i cada obra de misericòrdia esdevé un espai on actua la seva mateixa gràcia.

Escoltem el Papa Francesc parlant sobre l'esperit de la veritable Caritat


Obres de misericòrdia corporals

1. Donar menjar el qui té fam.

Recordar-nos dels pobres famolencs i fer l’almoina que redimeix el pecat i omple de goig i fer-la de manera anònima, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra i el gest sigui només reservat pel goig del Pare. No es tracta només de donar. Si8nó de donar-se. Donar temps per a fer un servei a l’altre és la millor almoina. Recordar-nos de la humanitat famolenca i col·laborar amb institucions que combaten la fam en el món. Recordar-nos també que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula que surt de la boca de Déu. La caritat sempre promou i procura la justícia.

2. Donar beure el qui té set.

L’aigua a la Sagrada Escriptura és sempre símbol de l’aigua de la vida. I l’aigua de la vida és l’amor. Tothom té set d’amor i de tendresa. Donar el meu amor al qui el necessita. Són tantes les existències marcades pel desamor, la tristesa i la solitud. Cal omplir abans el cor de l’amor de Déu per donar l’aigua de l’amor que fa viure. La felicitat del cor de l’home és estimar i ser estimat. Aquest amor molt sovint no es manifesta amb grans actes, sinó en petits i oportuns gestos que revelen a l’altre fins a quin punt és estimat.

3. Acollir els forasters.

Son tants i tants els qui viuen entre nosaltres. Estimar-los, ajudar-los i proveir les seves necessitats d’integració. No hi ha murs entre les persones, sinó ponts. Escoltar-los, conèixer-los i estimar-los. Ensenyar-los amablement el nostre idioma. Recordar-nos també que en una ciutat podem viure a prop i ser forasters els uns pels altres. Pel cristià ningú és un estrany, tothom ens és germà i, per tant, cal cultivar l’amistat.

4. Visitar els malalts.

Recordar la paraula de Jesús: «Vaig estar malalt i em vau visitar» donar un temps als ancians i als malalts. Anar-hi amb un somriure, amb la pregària i donar una mica del nostre temps i del nostre cor. Portar-los consol i esperança.

5. Vestir els qui van despullats.

Deien els Pares de l’Església que els vestits i les sabates dels qui van nus i descalços estan als nostres armaris. Compartir el que tenim recordant-nos de la frase de Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”. Ajudar i comprometre’ns en les institucions de l’Església que promouen la dignitat de les persones i el dret al treball, al sostre. Són tantes les persones que viuen despullades de la dignitat necessària per a poder viure. Implica també viure amb una austeritat de vida i evitar allò superflu que pot aprofitar els altres.

6. Visitar els presoners i redimir els captius.

No és pas fàcil per a tothom visitar els presoners. Tanmateix cal pregar per ells i pels qui treballen a les presons. Hi ha altres presons de murs invisibles: són els qui estan empresonats en les addiccions que destrueixen i també els qui són víctimes de la pobresa i de la injustícia. Visitar vol dir fer-s’hi present i comprometre’s.

7. Enterrar els morts.

Gràcies a Déu a la nostra societat hi ha funeràries que ho fan. Per a nosaltres pot ser acompanyar el dol de manera delicada i tendresa a les persones que han perdut les persones més estimades. Pregar per elles i recordar-nos d’elles. Sovint anem a un enterrament o al tanatori i després ja no ens recordem més, però el sofriment continua.



Obres de misericòrdia espirituals

1. Ensenyar al qui no sap.

Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, que Déu és i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres».

2. Donar consell al qui ho necessita.

Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.

3. Corregir el qui va errat

La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres.

4. Perdonar les injúries.

Perdonar-les amb tot el cor i si no podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho amari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.

5. Consolar els tristos.

Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor i aprendre a consolar. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altre.

6. Suportar amb paciència els defectes dels altres

Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, ell que és pacient en l’amor que ens té. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.

7. Pregar Déu pels vivents i pels difunts

L’Església és la comunió dels sants. L’Església és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els oblidem i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.


Himne a la misericòrdia del Senyor