Unes paraules de coratge a metges i personal sanitari.

Ara ja no se senten els aplaudiments de durant el confinament als vespres a favor dels treballadors de la sanitat. No se senten els aplaudiments però ells continuen essent allí i cansats, molt cansats. No ho sé en teoria, ho sé per pròpia experiència. Els metges i sobretot, els infermers i infermeres, acompanyen el darrer temps, les darreres hores i els darrers minuts del qui, hospitalitzats, moren.

Hem de pregar per ells. Ja que a ells els és donada una feina subrogatòria: ocupar el lloc de la família al final de la vida humana. Ho fan com per delegació dels familiars i han de tenir cura amorosament del temps últim d’una vida. Són persones que gairebé no coneixen i no són de la seva família i, tot i així, són allí per donar la mà a un agonitzant i són testimonis del dolor moral, interminable, de la sedació. 

Sé, i en dono testimoni, de la voluntat dels treballadors dels hospitals i dels qui treballen a les residències d’avis per posar en contacte, si més no, a través de mòbils o tauletes els familiars amb els pacients. Sé d’una infermera, beneïda sigui, que fa servir el seu propi telèfon per posar-se en contacte amb la família. Tot aquest amor ve de Déu i expressa la seva misericòrdia. Els nostres hospitals estan perfumats, estan amarats aquests dies del perfum de la caritat.

Es un santuari de dolor, d’amor i de la presència de Déu. Beneïts siguin els nostres infermers i infermeres que manifesten la seva humanitat i la millor versió de sí mateixos en el treball que estan fent. De manera particular amb els qui atenen els qui estan a les UCI amb persones que han estat setmanes en total aïllament. Beneïts siguin els seus somriures. Han esdevingut infermers no només del cos, sinó també de l’esperit. Sé d’una que llegeix les cartes dels familiars als pacients i que posa les fotografies dels seus néts a prop del pacient. I d’una altra que en els darrers instants posa la música que li agradava al moribund. Són històries que Déu recull en el Llibre de la Vida.

Testimonis del sofriment i del dol

 Aquests dies vull donar testimoni  del dolor de moltes famílies en la mort de persones estimades. La mort provocada pel temible i maleït Covid 19. El dolor encara és més gran quan, majoritàriament, la família no ha pogut acompanyar en la malaltia i en la mort a les persones estimades, confinades a causa del virus, a les residències o a l’hospital. He presidit nombroses exèquies aquests dies a l’aula del tanatori municipal i n’he estat testimoni de llur dolor.

Se’t trenca el cor quan proclames la Paraula de Déu i aprens a dir paraules de consol i d’esperança als familiars que en fan viva i dolorosa experiència. Abans de començar sempre demano a Jesús que m’ajudi i penso:  Què diries, Senyor meu, en aquestes circumstàncies? I el Senyor sempre ajuda. Una filla, que enterrava la mare, em va explicar que revestida amb els epis va saludar de lluny a la seva mare amb la mà. Ja no la va veure mai més.  Molts dels qui he enterrat són gent humil que tenien com a única riquesa les seves mans per treballar. Els fills i els néts saben aquestes biografies irrellevants des de la història del món, però tant rellevants en la història real, de cada dia. El comú denominador d’aquestes vides és l’amor i el treball. Les llàgrimes dels familiars són molt de dins. Amb el temps he après a diferenciar les llàgrimes i el dolor.

Davant d’aquest sofriment només té autoritat per prendre la paraula el Senyor Jesús: “Confieu en Déu, confieu en mi, a la casa del meu Pare hi ha llocs per a tots”. Aquest és l’Evangeli que acostumo a proclamar.

Beneïda sigui la memòria dels fills de Déu que aquests dies moren en la solitud, que resplendeixen com estrelles en el firmament del cel. Els seus noms estan inscrits a les palmes de les mans de Déu. La mort és una criatura de Déu i el segell de la seva glòria. Una glòria que només li pertany a ell, ja que cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té reservat per aquells que l’estimen (1Co 2,9). Que la seva memòria sigui una benedicció pels fills i néts. Que reposin en la Pau de Déu.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 8è (últim)

 

8.- SUPERAR ELS REPTES GLOBALS

(Catequesi durant l’Audiència general en el 50è Dia de la Terra, el 22 d’abril de 2020)

Estem fets de matèria i els fruits de la terra sostenen la nostra vida, però en nosaltres també hi ha l’alè vital que ve de Déu. Vivim en una casa comú, com una única família humana en la biodiversitat amb les altres criatures de Déu.

Com a imatge de Déu, estem cridats a estimar totes les criatures i a tenir-ne cura, però hem incomplert la nostra responsabilitat de cuidar i administrar la Terra, l’hem contaminat i assolat. També hem fallat custodiant els nostres germans. Hem pecat contra la terra, contra el nostre proïsme i contra el Creador, el Pare bo, que vol que visquem junts en comunió i prosperitat.

Déu perdona sempre, els homes perdonen a vegades, però la terra no perdona, i si l’hem fet malbé el resultat serà molt lleig. No tenim futur si destruïm l’ambient que ens sosté.

Necessitem una nova forma de mirar la nostra casa comú, no com a un simple dipòsit de recursos per a explotar. Per als creients, el món expressa la potència creadora de Déu. El Papa diu que quan veu les tragèdies naturals, resposta de la terra al nostre maltractament, pensa que fem malbé  l’obra del Senyor.

Hem de recordar que la terra no és tan sols casa nostra sinó també la casa de Déu, estem en una terra sagrada. Hem de despertar el sentit estètic i contemplatiu que Déu va posar en nosaltres. Els pobles originaris ens ensenyen que no podem custodiar la terra si no l’estimem i respectem vivint en harmonia amb ella.

Necessitem una conversió ecològica que s’expressi en accions concretes. Com a família única necessitem un pla compartit per vèncer les amenaces a la nostra casa comú.

Francesc diu que aprecia sincerament les iniciatives i moviments locals i internacionals que volen despertar les consciències de la gent. Anima tothom que tingui autoritat a treballar en trobades i conferències en diferents àmbits, convergint amb persones de totes les condicions socials, donant vida també a un moviment social que neixi “desde abajo”.

No hem de pensar que aquests esforços no canviaran el món doncs aquestes accions sempre escampen un bé a la societat i segur que produeixen fruits més enllà del que es pugui constatar.

En aquest temps pasqual de renovació ens hem de comprometre a estimar i apreciar el do de la terra i a cuidar a tots els membres de la família humana. Com a germans, preguem junts al nostre Pare celestial “Quan envies el teu Esperit reneix la creació i renoves la faç de la terra” (Salm 104,30).

Francesc acaba saludant i demanant que l’Esperit ens concedeixi trobar el sentit del sant respecte per la terra i estar més atents a les necessitats de tots els germans.

Nadal 2020, Nadal de la Intimitat. (Aquest és el post número 1000 del nostre blog)

 Aquest és el post que fa mil en el blog de la parròquia. Mil posts són molts! Més o menys ben fets, són molts. Tots fets amb amor i amb molta pregària. Pensament, imatge i música han passat pels nostres ulls durant tots els anys que el Blog de la Parròquia porta en actiu. Agraeixo a la M. Assumpta Casadejús la seva fidelitat i la seva col·laboració en el Blog, ella que és una bloguera de mena. Gràcies a tots a els lectors actuals i als qui sabem que eren lectors i ara ja són en el Senyor. El dia més gran i preciós per commemorar els mils posts del blog de la nostra parròquia, el més bonic de tots els de la xarxa perquè simplement és el nostre. Donem també gràcies a Déu per això.

Nadal de l’any 2020. Un Nadal diferent de tots els que hem viscut en la present generació. És el Nadal de la intimitat. Avui quedem com arraulits al voltant del pessebre del Senyor Jesús. En la memòria del cor s’hi ha inserit la vivència de la pandèmia amb tot el que implica de la gran solitud i dels grans silencis del confinament, esporuguits, atuïts, amb inquietud pel que ha passat, passa i pot passar.  També amb la gran esperança de la vacunació universal i el goig de poder-nos abraçar. També portem el dol de les persones estimades que ens han deixat. La pregària, humil i confiada se’ns ha posat al cor, també la preocupació pels altres,

És el Nadal de la intimitat amb el Senyor, arrupits al voltant del pessebre i rebent del Senyor Jesús que ens ha nascut escalfor, llum, tendresa i confiança. A la bombolla de l’Infant Jesús, de Josep i de Maria, testimonis de la seva primera rialla i del seu primer plor. Feu-nos llum pel camí, Senyor i allibereu-nos de tota tristesa. Oh Jesús! Que bé que hagis nascut! Quina pau que hi ha al voltant del teu bressol!

És el Nadal de la intimitat amb la pròpia família, reduïda al més íntim. El pare i la mare, l’espòs i l’esposa, els fills del seu amor, asseguts a la taula. No hi ha pau més gran quan els fills estan tranquils de veure que els seus pares s’estimen. No hi ha res més bell que l’amor dels esposos. La felicitat de viure no està fora de casa, està només en el seu amor. A Israel és costum que el dia de Nadal beneeixi la taula la mare i ella, només ella, digui en veu alta les coses bones de cadascun dels fills, que han estat viscuts durant l’any. Una intimitat que ens permetrà d’experimentar el molt que ens estimem. El misteri de la vida només s’explica des de l’amor. Ah se m’oblidava: Feu servir tota mena dels “artefactes” electrònics actuals per estar al costat dels avis, ordinadors, mòbils, tauletes... amb trucades de veu, imatge, videoconferències, el que sigui: Què se sentin estimats!

És el Nadal de la intimitat amb propi cor. El cor és on conflueix el sentiment i la intel·ligència, el lloc on ens trobem com a persones úniques i irrepetibles. Prendre consciència d’un mateix. Prendre consciència dels sofriments i de les alegries que hem viscut. També dels desigs i de les esperances. La intimitat del Nadal d’aquest any ens fa entrar en el interior més íntim i adonar-nos de fins a quin punt som preciosos als ulls de Déu.  Qui som per ell? Fills estimats, una mica entremaliats, però mai deixem de ser fills. Si mirem l’ Infant de Nadal ens diu: Es per tu que he viscut! Es per tu que he nascut!.

Repeteixo el que vaig dir a l’anterior post: Trobarem a faltar petons i abraçades, però a ningú mancarà l’abraçada de Jesús que ha nascut per tots. I Ell, només Ell, crea en nosaltres el desig de ser homes i dones de bona voluntat.

Quin és el desig?. Que passin aquests mals ben aviat, que aprenguem la fraternitat, predicada pel Papa Francesc. Que tornin aviat els dies de festa i de goig. Que a ningú no manqui el treball que dignifica, que la natura sigui estimada, que els pobres i les nacions pobres no siguin descartats, que els ancians se sentin estimats, que els infants tornin a jugar amb llibertat, que els presos injustament empresonats siguin amnistiats, que la humanitat, en definitiva aprengui les lliçons de la pandèmia universal. També desitgem que els immigrants siguin acollits i que mai ningú més mori a les nits, que les guerres cessin i que la vida, do més gran de Déu, sigui respectada. De tots aquests desigs en fem pregària i compromís.

NO oblidem aquests dies els qui estan sols, els ancians de les residències, els qui treballen als hospitals i la seva memòria sigui pregària per a ells. Quan preguem pels altres l’amor de Déu els arriba llavors mateix que preguem. Us ho dic com una certesa.

Un joiós Nadal a tots, ben de casa, ben íntim. Felicitem al Papa Francesc, estimat de Déu. Ens felicitem els una als altres, sense abraçar-nos, però posant el cor dins dels altres i desitjar-nos el millor. Que la Mare de Déu ens guardi sota la seva protecció com tantes vegades cantem i cantarem a la parròquia. Us beneeixo a tots. Sant Nadal.

Us deixem amb el cant Adeste Fidels de Fran Alessandro,  que reflecteix tot l’amor i l’alegria de sant Francesc quan venia Nadal.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 6è i 7è

 6.- L’EGOISME: UN VIRUS ENCARA PITJOR

 (Extracte de l’Homilía, II Domingo de Pascua (o de la Divina misericordia), església del Santo Espirito a Sassia, 19 d’abril de 2020)

Estem passant una dura prova, amb pors i dubtes, ens sentim febles. Necessitem el Senyor perquè amb Ell som com un cristall fràgil i preciós al mateix temps i, com el cristall, a través nostre, brilla la llum de Déu en el món.

Quan Jesús es va aparèixer als seus deixebles, Tomàs no hi era. Jesús el va esperar. La misericòrdia no abandona a qui es queda enrere. Amb aquesta pandèmia correm el perill d’oblidar a qui es queda enrere. El virus de l’egoisme indiferent, que es transmet quan pensem que “la vida millora si em va millor a mi”.

La pandèmia ens recorda que no hi ha diferències, que tots som igual de fràgils i valuosos. S’han d’eliminar les desigualtats, reparar les injustícies, que destrossen la salut de tota la humanitat. Aprenguem de la primera comunitat cristiana, tal com ens ho descriu el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2, 44-45 “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú”). Així doncs, no és ideologia, és cristianisme.

Actualment, una petita part de la humanitat ha avançat i la majoria s’ha quedat enrere. Cadascú podria pensar que no es cosa seva ocupar-se dels necessitats, però no hem de pensar només en els nostres interessos. Aprofitem aquesta prova per a preparar el futur de tots, sense oblidar ningú.

Que nosaltres, com l’apòstol Tomàs, acollim la misericòrdia, la salvació del món, siguem compassius amb els més dèbils. Només així construirem un món nou.

7.- AL MÓN DELS DIARIS DE CARRER

(Carta, 21 d’abril de 2020)

Amb les dures proves que estem vivint, són les persones més fràgils les que corren el risc de pagar el preu més car.

Aquesta és una carta en la que el Papa saluda a un dels col·lectius més fràgils, el món dels diaris de carrer (més d’un centenar en tot el món), els venedors dels quals (més de vint mil cinc-cents) són persones greument marginades que, gràcies a la venda d’aquests extraordinaris diaris, poden obtenir uns ingressos.

La pandèmia ha provocat que, durant moltes setmanes no s’hagin pogut vendre. El Papa confia que aviat la xarxa de diaris torni amb força i dóna les gràcies a tots els que participen en el projecte (periodistes, voluntaris, etc.).

Fixar-nos en casos com aquests ens pot ajudar a ser conscients del què realment està passant i de la nostra veritable condició.

Ciutat celeste, Mare nostra, Església santa, Oh, ciutat dels batejats!

Durant aquest estiu i inicis de tardor hem anat fent exèquies que havien quedat pendents del temps de la pandèmia, alguns havien mort de la Covid. Amb amor hem acollit el dolor de les famílies que vàrem acompanyar amb molt de sofriment durant la seva malaltia.

Hem estat testimonis del dolor de moltes famílies amb escenes i amb frases que et queden al cor per sempre. La intercessió i el consol de la Mare de Déu s’ha fet present sempre. Algunes vegades, quan explicaven històries tant humanes, els ulls es negaven en el plor i en la tendresa. Que Déu ens doni un cor compassiu. 

El dijous, dia 15 d’octubre, vàrem celebrar el funeral de la Teresa Corts. Una dona que era de casa, feia més de quaranta anys que feia catequesi. Va morir quasi en la solitud sense poder-la acompanyar en la seva malaltia, justament ella que gairebé no l’havíem vist mai malalta. Que n’era de bona la Maria Teresa! Com estimava la parròquia! Li vaig demanar que la continués estimant des del cel i que la seva memòria sigui una benedicció. L’altra Maria Teresa, la Ginovart, va dir unes paraules molt sentides i belles en nom de l’equip de catequistes. 

La pandèmia ens ha fet aprendre que som família, que ens estimem més del que ens pensem, que els vincles que es creen en una parròquia són realment entranyables. És així que trobem a faltar i ens estranya el pensament que ja no veurem mai més en aquest món a creients que han viscut la fe entre nosaltres. La Teresa Corts, la Fina Prat, el Jordi Mallafré, la Isabel Correig, el Boni Medina... Déu meu! Que els retrobem en el cel. 

A la celebració de les exèquies de la Maria Teresa vàrem cantar la Marxa de l’Església, amb el Narcís a l’orgue. Quina emoció quan cantàvem les paraules: Ciutat celeste, dia sense nit, mare nostra Església santa, oh ciutat dels batejats, que un gran jorn vostra lloança tots els fills cantin plegats. És en aquesta ciutat, Maria Teresa, que volem que visquis, la Jerusalem del cel, la nostra mare. Poso la música original en francès, de Julien David, és un disc de fa cinquanta anys, magnífic. Escoltem-ho amb el record agraït pels nostres difunts.

Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 

 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 

Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.

Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 5è.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", avui el capítol cinquè.

5.- UN PLAN PER A RESSUSCITAR

(Text complert originàriament publicat a “Vida Nueva”, 17 d’abril de 2020) [1]

“Alegreu-vos” va ser la primera paraula que Jesús ressuscitat va dir a les dones que havien trobat la sepultura buida. Tal com estan les coses, convidar a l’alegria podria semblar una broma de mal gust o una provocació, ja que vivim envoltats en una atmosfera de dolor i incertesa. Les dones de l’Evangeli també es sentien així pel camí, mentre es preguntaven qui les ajudaria a moure la pesada pedra del sepulcre.

Nosaltres ens preguntem com ho farem per tirar endavant amb aquesta situació que ens sobrepassa: el dolor, la mort, l’angoixa de les persones vulnerables, les famílies que no saben com aconseguir un plat de menjar, l’esgotament del personal sanitari, etc.

Però, tot i els dubtes i la por, les dones de l’Evangeli es posen en marxa cap a la tomba, amb els perfums per a ungir el Mestre. Alguns apòstols havien fugit per la por. Elles no.

Nosaltres també hem vist gent valenta acceptar el confinament, no sortir de casa per frenar la difusió del virus. Hem vist la unció vessada per metges, infermers, cuidadors, transportistes, personal de neteja, de supermercats, forces de seguretat, voluntaris, avis, educadors i tants d’altres que han aportat consol, calma i ànima a la situació.

En mig de les seves preocupacions arriba l’anunci desbordant “No és aquí, ha ressuscitat”. No estaven soles, Ell era viu. La pedra havia estat correguda i el perfum vessat tenia més capacitat d’expansió que allò que les amenaçava. Aquesta és la font de la nostra alegria i esperança.

Cada vegada que participem de la Passió del Senyor, que acompanyem la passió dels nostres germans, escoltarem la novetat de la Resurrecció. El Senyor ens va al davant, removent les pedres que ens paralitzen.

Llavors, les dones van anar a buscar als deixebles, que estaven amagats, per dir-los que “La vida arrancada, destruïda i aniquilada a la creu, ha despertat i torna a bategar de nou”.[2]

Tota la vida de servei i amor lliurada en aquest temps tornarà a bategar. Obrint una petita escletxa, la Unció que el Senyor ens vol regalar s’escamparà amb una força imparable i una mirada renovadora. En aquesta terra desolada, el Senyor insisteix en regenerar la bellesa i en fer renéixer l’esperança. Déu mai no abandona al seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present.

Ningú se salva sol. Els discursos integristes es desfan davant una presència gairebé imperceptible, discreta, respectuosa, generosa i reconciliadora, capaç de fer bategar la vida nova que la Pasqua ens vol regalar. És l’alè de l’Esperit, que obre horitzons, desperta la creativitat i ens renova en la fraternitat. Hem de trobar aquest batec de l’Esperit per canalitzar la vida nova que el Senyor vol generar en aquest moment concret de la història. Aquest és el temps favorable del Senyor, el temps d’animar-nos a imaginar tot el que és possible fer amb el realisme que tan sols l’Evangeli ens pot proporcionar. L’Esperit ens proposa sumar-nos al seu moviment, capaç de “fer noves les coses” (Ap. 21,5)[3]

Cada acció individual té conseqüències per a tots, perquè tot està connectat en la nostra Casa comú, per això és tan important “unir a tota la família humana en la cerca d’un desenvolupament sostenible i integral”.[4] Si les autoritats sanitàries ordenen el confinament a les llars, és el poble qui ho fa possible, conscient de la seva coresponsabilitat. Ens hem de sentir autors i protagonistes d’una història comuna i respondre conjuntament a tants mals que afecten a milions de germans de tot el món. No podem escriure la història present i futura al marge del patiment de tants.

Si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens amenacen, podrem aconseguir un impacte real: Serem capaços d’actuar responsablement contra la fam, sabent que hi ha aliments per a tots? Seguirem mirant cap a una altra banda amb silenci còmplice davant les guerres alimentades pel desig de domini i poder? Ens animarem a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient?

La globalització de la indiferència ens seguirà temptant. Tan de bo ens trobi amb els anticossos necessaris de justícia, caritat i solidaritat. No tinguem por a viure l’alternativa de la civilització de l’amor, que és una “civilització de l’esperança, contra l’angoixa i la por, la tristesa i el desànim, la passivitat i el cansament. La civilització de l’amor es construeix cada dia, sense interrupció, amb l’esforç compromès de tots. Representa, per tant, una compromesa comunitat de germans”[5]

En aquest temps de tribulació, Jesús surt a trobar-nos i ens diu “Alegra’t”. Que sigui aquesta salutació la que ens mobilitzi a convocar i amplificar la bona nova del Regne de Déu.

---

[1] N.A.: Vida Nueva és una revista catòlica digital espanyola amb seccions sobre l’Església a Espanya, el Vaticà i al món entre altres. És la primera vegada en set anys de pontificat que el Papa escriu directament per a un mitjà de comunicació

[2] ROMANO GUARDINI, El Señor. Meditaciones sobre la persona y la vida de Jesucristo. Cristiandad S.L., 2002, 504

[3]  “I el qui seu al tron va afirmar:
     —Jo faig que tot sigui nou.
     I afegí:
     —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables” (Apocalipsi 21,5)

[4] Laudato si’, 13. / N. A: Laudato si' (Lloat sigueu) és una encíclica (carta oficial) del Papa Francesc. Porta el subtítol de “Sobre la cura de la casa de tots”. Es va publicar l’any 2015. En aquest document el Papa critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i crida a  combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic.

 [5] EDUARDO PIRONIO, Diálogo con laicos, Patria Grande, Buenos Aires, 1986.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 4t.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", amb el capítol quart.

4.- A UN EXÈRCIT INVISIBLE

(Carta als Moviments Populars, 12 d’abril de 2020) [1]

Francesc comença recordant les seves trobades amb aquests grups i diu que aquesta memòria li fa bé. Per això, ara, en plena pandèmia, els vol tenir també presents. Diu que si la lluita contra el Covid és una guerra, els Moviments Populars són un veritable exèrcit invisible que lluita des de les trinxeres més perilloses. Sense més armes que la solidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat. Els diu que són “veritables poetes socials” que, des de les perifèries, creen solucions pels problemes dels exclosos.

A les perifèries no arriben les solucions del mercat, gairebé no arriba la protecció de l’Estat, són mirats amb desconfiança perquè reclamen els seus drets en lloc d’esperar que caigui alguna molleta de la taula dels poderosos. Els Moviments no es tanquen en la queixa, s’arremanguen i segueixen traballant per les seves famílies, els barris i el bé comú i aquesta actitud, diu el Papa, “me ayuda, cuestiona y enseña mucho”.

Pensa en les dones que es dediquen a preparar àpats en els menjadors comunitaris, els malalts, els ancians, els camperols, que segueixen treballant per a produir aliments sense acaparar-los ni especular. “Nuestro Padre Celestial los mira, los valora, los reconoce y fortalece su opción”.

Pensa en com n’és de difícil un confinament quan és té una vivenda precària o no se’n té, o per la gent que pateix addiccions i es troba en fase de rehabilitació... Agraeix que els moviments populars siguin sempre al costat d’aquestes persones.

Els governs han de comprendre que els paradigmes que posen a l’Estat o als mercats al centre de tot no són suficients per lluitar contra aquesta crisi, són les persones, les comunitats, els pobles, qui han d’estar al centre, units per a curar, cuidar i compartir.

Els més pobres han estat exclosos dels beneficis de la globalització i, en canvi, els seus perjudicis els colpegen doblement perquè molts viuen al dia, sense garanties legals. Venedors ambulants, recicladors, feriants, petits agricultors, costurers, tots els treballadors informals, que no tenen un salari estable per a resistir aquest moment.

Potser sigui l’hora de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les seves feines, un salari capaç de garantir aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

Hem de pensar en el “després” de la pandèmia, en un projecte de desenvolupament humà integral centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i en l’accés universal a les tres T que els moviments defensen. “Tierra, techo y trabajo”.

Esperem que aquest moment de perill permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat de la vida en el centre.

Els anima a continuar en la lluita, demana Déu que els beneeixi, els ompli del seu amor, els defensi i els doni la força que els manté en peu i, com sempre fa, també els demana que preguin per ell.  

---

[1] N.A.: Moviments socials de tot el món, treballadors sense drets, exclosos. Es defineixen com la força ciutadana popular que lluita per les tres “T”: “tierra, techo y trabajo”. Fan congressos i trobades mundials. El Papa Francesc sempre els dóna suport, hi participa. Pots buscar més info per Internet, és força interessant.

La vida després de la Pandèmia (IV) Llibre del Papa Francesc.- Capítol 3r.

 3.- COM UNA NOVA FLAMA

(Missatge Urbi et orbi.- Pasqua 2020. Basílica Vaticana, 12 d’abril de 2020)[1]

Avui ressona en tot el món l’anunci de l’Església: “Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement, ha ressuscitat! La notícia encén una flama en la nit d’un món aclaparat per la pandèmia.

És un altre “contagi” que es transmet de cor a cor, és el contagi de l’esperança. Però no es tracta d’una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes sinó la victòria de l’amor sobre l’arrel del mal. Una victòria que obre un camí en el abisme transformant el mal en bé, signe distintiu del poder de Déu.

El Ressuscitat és el mateix que el Crucificat i, per tant, porta en el seu cos gloriós, totes les nafres de les ferides que, ara, s’han convertit en llumeneres d’esperança. Per això dirigim a Ell la mirada, perquè guareixi les ferides de la humanitat desolada. Pensem en tots els afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort, les famílies que els ploren. Que el Senyor de la vida aculli al seu Regne als difunts i doni consol i esperança als que encara estan passant la prova. Que concedeixi també consol als que es troben en condicions d’especial vulnerabilitat com també als qui treballen en centres de salut o viuen en casernes y en presons.

Aquesta malaltia ens està privant dels afectes i, també, de la possibilitat de recórrer personalment al consol que brota dels sagraments,[2] però el Senyor no ens ha deixat sols. Si estem units en la pregària podem estar segurs que ell ens protegeix amb la seva mà.

El Sant Pare prega una vegada més per totes les persones que treballen, al límit de les seves forces, en hospitals, serveis essencials, etc.

Però, a més de la salut, aquest és un temps de preocupació per un futur que es presenta incert, pel treball que corre el risc de perdre’s i per totes les conseqüències que la crisi porta. Anima a tots els qui tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor del bé comú dels ciutadans, perquè tots puguin tenir una vida digna.

Aquest no és el temps de la indiferència: És el món sencer el què pateix i ha d’estar unit per afrontar la pandèmia. Que Jesús ressuscitat concedeixi esperança als pobres, als pròfugs, als que no tenen on viure. Procurem que no els faltin ni els bens de primera necessitat ni els medicaments i, sobre tot, la possibilitat d’una adequada assistència sanitària. Que es relaxin les sancions internacionals als països afectats i es redueixi o, fins i tot, s’eximeixi del tot el pagament del deute que pesa sobre els més pobres

Aquest no és el temps de l’egoisme: El desafiament que afrontem no fa distinció de persones. Europa va poder ressorgir després de la Segona Guerra Mundial gràcies al’esperit de solidaritat. Que avui no perdin l’ocasió de demostrar, una vegada més aquesta solidaritat, fins i tot utilitzant solucions innovadores. És l’única alternativa a l’egoisme.

Aquest no és el temps de la divisió: Que Crist il·lumini aquells qui tenen responsabilitats en els conflictes i que es pugui arribar a un alto al foc global i immediat a tots els racons del món. No és aquest el moment de seguir fabricant i venent armes, gastant unes quantitats de diners que podrien ser utilitzades en salvar vides.

Aquest no és temps per a l’oblit: Que la crisi del coronavirus no faci que deixem de banda tantes altres situacions d’emergència que comporten el patiment de moltes persones, les crisis humanitàries, els refugiats i desplaçats, els migrants, molts d’ells infants, que sobreviuen en condicions insuportables.

Acaba el Sant Pare dient que hauríem de suprimir per sempre les paraules indiferència, egoisme, divisió i oblit. Que Jesús, que ha vençut la mort, dissipi les nostres boires i ens condueixi dins el seu dia gloriós que no te fi

---

[1] N.A.: Cada any, després de la Missa de la Pasqua de Resurrecció el Sant Pare, des del balcó del Vaticà, fa un missatge Urbi et orbi (a la ciutat -Roma- i a tot el món) i després dóna una benedicció especial que comporta indulgència plenària.

[2] N.A,: Es refereix al fet que es va haver de tancar les esglésies per evitar contagis, amb la qual cosa, la gent no podia assistir a Missa ni a rebre altres sagraments, com la confessió. A les Parròquies es van  suspendre les Primeres Comunions, casaments, etc.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (III.- Capítol II)

 2.- PREPARAR-NOS PEL DESPRÉS ÉS IMPORTANT

(Carta a Roberto Andrés Gallardo, 30 de març de 2020)[1]

El Papa Francesc comenta al seu amic la preocupació per la dimensió que està agafant la pandèmia i, al mateix temps, li diu que se sent edificat per la reacció de metges, infermeres, voluntaris, religiosos i totes les persones que arrisquen les seves vides per ajudar. Considera que el confinament és una mesura positiva i celebra que la majoria de la gent ho accepti.

Els governs que han acordat confinaments prioritzen les persones, tot i que això pugui suposar un daltabaix econòmic, però optar pel contrari i salvar l’economia deixant morir la gent seria com una mena de “genocidio virósico” (sic)

Li comenta algunes reunions que ha tingut per reflexionar com preparar-nos pel després. Ja es comencen a notar conseqüències que han de ser combatudes: fam, sobre tot per a les persones sense feina fixa, violència, aparició d’usurers (autèntica pesta del futur social, delinqüents deshumanitzats).

Li envia molts records a la seva mare i li demana que no s’oblidin de pregar per ell, que ell ja pensa en fer-ho per a ells.

---

[1] N.A.: Roberto Andrés Gallardo és un jutge argentí, amic del Papa i autor del llibre “Francisco vs. Moloch. Ideas para una revolución ecosocial.” publicat per l’Editorial Jusbaires.)

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (II.- Capítol I)

1.- PER QUÈ TENIU POR? [1]

(Missatge Urbi et orbi durant el moment extraordinari de pregària en temps de pandèmia. Atri de la Basílica de Sant Pere, 27 de març de 2020)

Com els deixebles durant la tempesta, nosaltres també ens sentim espantats i perduts. Tots ens trobem a la mateixa barca, fràgils i desorientats. Tanmateix, tots som necessaris per remar plegats, per confortar-nos mútuament. No podem remar cadascú pel nostre cantó.

Costa entendre l’actitud de Jesús que, malgrat tot l’enrenou que hi ha a la barca, continua dormint tranquil, confiat en el Pare. El desperten preguntant-li  si no li importa que es morin. Jesús atura la tempesta i els diu: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?”

La tempesta deixa al descobert la nostra vulnerabilitat, les nostres falses seguretats. Cau el maquillatge dels nostres egos i ens demostra, una vegada més, la pertinença comú, el ser tots germans.

L’ésser humà ha avançat ràpidament, ens hem sentit forts i capaços de tot, cobdiciosos de guanys, ens hem deixat captivar pel que és material, trastornar per la pressa. No hem despertat davant guerres i injustícies en el món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt.

Jesús ens pregunta si és que no tenim fe. Una fe que no és tant creure en que Ell existeix sinó en anar cap a Ell, confiar en Ell.

Ens trobem en el moment de triar el què compta veritablement, de separar el què és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a Jesús i cap els demés. Hem de mirar aquells companys de viatge que són exemplars que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força de l’Esperit vessada en la generositat i valentia de persones que no surten a les portades dels diaris però que escriuen la història: metges, personal sanitari, treballadors de supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, voluntaris, forces de seguretat, sacerdots i religioses i tants d’altres que han comprès que ningú no es salva sol.

Quanta gent demostra paciència i infon esperança, mirant de no sembrar pànic sinó responsabilitat. Quants pares, mares, avis, àvies, docents, mostren als infants com enfrontar una crisi, readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.

No som autosuficients; si anem sols, ens enfonsem. Invitem Jesús a la barca de la nostra vida. Entreguem-li els nostres temors perquè els venci. Amb Ell a bord no naufragarem. Ell porta serenor a les nostres tempestes perquè, amb Déu, la vida no mor mai. Tenim una àncora: En la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat sanats i abraçats perquè res ni ningú ens separi del seu amor redemptor. En mig de l’aïllament escoltem una vegada més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat.

Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant el nostre afany d’omnipotència i possessió per a donar espai a la creativitat que tan sols l’Esperit és capaç de suscitar. És motivar espais on tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. Hem de deixar que l’esperança enforteixi i sostingui tots les els camins possibles que ens ajudin a tenir cura de nosaltres mateixos i dels demés. La força de la fe allibera de la por i ens dóna esperança.

Acaba el Sant Pare confiant-nos a tots al Senyor, per la intercessió de la Verge, -salut del seu poble, estrella del mar tempestuós- i demanant que davalli sobre nosaltres, com una abraçada de consol, la benedicció de Déu, que doni salut als cossos i ànim als cors. Recordem les paraules de Jesús “No tingueu por”. (Mt 28,5)

---

[1] N.A.: S’havia proclamat l’Evangeli en que, estant Jesús en una barca amb els seus deixebles, comença una tempesta horrible. Jesús s’ha adormit i els deixebles el desperten espantats. Jesús atura la tempesta.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (I.- Introducció)

LA VIDA DESPRÉS DE LA PANDÈMIA 

Papa Francesc 

Prefaci pel Cardenal Michael Czerny

SJ Libreria Editrice Vaticana, Any 2020. 65 pàgines. 

No ens trobem davant d’un llibre escrit com a tal, com un únic text, sinó que es tracta d’una sèrie d’escrits del Papa Francesc que, elaborats per a diferents ocasions, (homilies, jornades de pregària, cartes, etc.) coincideixen temporalment amb el moment històric de la pandèmia i el conseqüent confinament. El cardenal Czerny ha seleccionat els textos i els tracta com si fossin un conjunt, analitzant el pensament del Sant Pare a través d’ells. 

S’ha de dir que tan sols llegint el prefaci fet pel Cardenal Czerny ja tindríem una molt bona idea del pensament del Papa sobre la situació actual. És un prefaci llarg i ben explicat. Els textos seleccionats per a configurar el llibre són vuit i, temporalment, van des del 27 de març fins al 22 d’abril d’enguany. En ells podem veure dos objectius: suggerir una direcció per reconstruir un món millor que el que tenim i sembrar esperança basant-se en la fe. 

En tot el llibre s’observa un desig d’animar la humanitat dient que s’han d’aprofitar aquestes circumstàncies tan dolentes que estem vivint per treure’n alguna cosa bona. El virus ens amenaça a tots i, per tant, el món que volem construir també ha de ser pensat entre tots. El Papa desafia a cada persona -sense importar que sigui molt rica o molt pobre- a tenir la gosadia d’obrar el bé. Una invitació a caps d’Estat i de Govern, a tots els qui tenen autoritat i responsabilitat, als qui posseeixen el poder econòmic a treballar activament en favor del bé comú. Una alternativa és l’egoisme i la temptació de tornar al passat, oblidant a qui s’ha quedat enrere. Ara seria el moment en que tot això ens fes una bona sotragada interior i que tothom es reconegués part d’una mateixa família, eliminant les desigualtats que fan malbé la salut de tota la humanitat. 

Hem fallat en la nostra responsabilitat de guardians de la terra. L’hem contaminat i saquejat posant en perill la nostra pròpia vida. Ara, amb la pandèmia, experimentem la nostra interconnexió i vulnerabilitat. Gran part de la humanitat ha respost amb solidaritat. És a les nostres mans traduir aquestes actituds en una conversió permanent. Ha arribat el moment de reflexionar sobre les activitats econòmiques i el treball. Per què no passem a quelcom millor? Per què seguir amb la destrucció de la selva tropical? Per què reprendre la indústria armamentística?

El Papa està preocupat per la hipocresia de certes personalitats polítiques que parlen d’afrontar la crisi i, mentrestant, fabriquen armes. Necessitem “armes” diferents, començant per equipaments complets per a les clíniques i hospitals de tot el món. La pandèmia ha demostrat que l’assistència sanitària és fonamental però, malgrat això, en molts països és un sector ignorat, una feina pesada i mal pagada. 

Hem de pensar en com n’ha de ser de difícil el confinament per a persones amb treballs poc o gens protegits que no tenen salaris per a resistir en aquests moments. S’ha de ser valent i experimentar nous camins i solucions. Canviar les industries actuals, reconèixer el treball informal, reforçar el treball sanitari són temes que són ara a l’agenda pública. Esperem que els governs comprenguin que ni els Estats ni els mercats han de ser el centre sinó que el què importa són les persones, les comunitats, els pobles i que s’han d’unir per a curar, cuidar i compartir. Tots hi estem implicats. La nostra vida després de la pandèmia no ha de ser una rèplica del què era abans. Siguem misericordiosos amb els que són més dèbils. Tan sols així reconstruirem un món nou. El model actual és insostenible. Una nova era de solidaritat ha de posar tots els éssers humans en el mateix pla de dignitat i cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat per que tothom pugui prosperar. 

La pregària és fonamental per a redirigir la nostra mirada a l’esperança. Pregar significa: 

- Escoltar, deixar que el que estem vivint ens afecti. 

- Reconèixer que no som autosuficients i encomanar-nos a Déu. 

- Contemplar el Cos del Senyor per absorbir la seva forma d’obrar, dialogar amb Ell. 

- Aprendre de Jesús a agafar la nostra creu i abraçar també els patiments de molts. 

- Imitar-lo en la nostra fragilitat per què, per la nostra debilitat, la salvació entri en el món. 

- Mirar a Maria i demanar-li que ens ensenyi a dir “sí” generosament.

La pregària es converteix en la via per a descobrir com ser deixebles i missioners avui, encarnant l’amor incondicional per a tot ésser humà i per a totes les criatures. L’escolta, la contemplació i la pregària són part integrant de la lluita contra les desigualtats i les exclusions, i a favor de les alternatives que sostinguin la vida.

Continuarà amb un nou "post" per a cada capítol del llibre.