Ara ja no se senten els aplaudiments de durant el confinament als vespres a favor dels treballadors de la sanitat. No se senten els aplaudiments però ells continuen essent allí i cansats, molt cansats. No ho sé en teoria, ho sé per pròpia experiència. Els metges i sobretot, els infermers i infermeres, acompanyen el darrer temps, les darreres hores i els darrers minuts del qui, hospitalitzats, moren.
Hem de pregar per ells. Ja que a ells els és donada una feina subrogatòria: ocupar el lloc de la família al final de la vida humana. Ho fan com per delegació dels familiars i han de tenir cura amorosament del temps últim d’una vida. Són persones que gairebé no coneixen i no són de la seva família i, tot i així, són allí per donar la mà a un agonitzant i són testimonis del dolor moral, interminable, de la sedació.
Sé, i en dono testimoni, de la voluntat dels treballadors dels
hospitals i dels qui treballen a les residències d’avis per posar en contacte,
si més no, a través de mòbils o tauletes els
familiars amb els pacients. Sé d’una infermera, beneïda sigui, que fa servir el
seu propi telèfon per posar-se en contacte amb la família. Tot aquest amor ve de Déu i expressa la seva misericòrdia. Els nostres hospitals estan
perfumats, estan amarats aquests dies del perfum de la caritat.
Es un santuari de dolor, d’amor i de la
presència de Déu. Beneïts siguin els nostres infermers i infermeres que
manifesten la seva humanitat i la millor versió de sí mateixos en el treball
que estan fent. De manera particular amb els qui atenen els qui estan a les UCI
amb persones que han estat setmanes en total aïllament. Beneïts siguin els seus
somriures. Han esdevingut infermers no només del cos, sinó també de l’esperit.
Sé d’una que llegeix les cartes dels familiars als pacients i que posa les
fotografies dels seus néts a prop del pacient. I d’una altra que en els darrers
instants posa la música que li agradava al moribund. Són històries que Déu
recull en el Llibre de la Vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada