Demà dia de pregària, dejuni i caritat per la superació de la pandèmia del coronavirus.

El proppassat diumenge dia 3 de maig, després de la pregària del Regina Coeli, el papa Francesc, acceptant la proposta de l’Alt Comitè per a la Fraternitat Humana, del qual en forma part, va demanar que el proper dia 14 de maig, «els creients de totes les religions s’uneixin espiritualment en un dia de pregària, dejuni i obres de caritat, per implorar a Déu que ajudi a la humanitat a superar la pandèmia del coronavirus».

Amb aquesta jornada del proper dia 14, segons l’Alt Comitè per a la Fraternitat Humana, es vol que «Déu ens ajudi a sortir d’aquesta aflicció, inspiri als científics a descobrir un medicament que acabi aquesta pandèmia i alliberi el món de les conseqüències sanitàries, econòmiques i humanes a causa de la propagació d’aquesta perillosa pandèmia».

En aquest sentit, el Comitè «fa una crida a tots els líders religiosos i persones d’arreu del món a respondre a aquesta súplica humanitària i acudir al Totpoderós amb una sola veu per preservar la humanitat, ajudar-la a superar la pandèmia i restablir la seguretat, l’estabilitat, la salut i el desenvolupament, i fer que el nostre món, després de la pandèmia, sigui més humà i fratern».

Confinats a casa i esperant...

És un verb que poques vegades havíem emprat. En llatí significa relegar als límits de la pròpia casa, sense poder-ne sortir. Ara ho hem de fer per causa de la Covid 19, temible i desconegut virus que pot fer estralls.

La situació és realment preocupant, sense precedent i ha esdevingut, amb paraules de l’Arquebisbe Joan, un cavall de Troia que ha entrat dins de la societat i ho ha commogut tot. Amb la incertesa, hores d’ara, del futur: Com i quan s’acabarà?

Als cristians ens ha agafat en plena Quaresma i ha canviat tot el que estava programat. Ens ha submergit en el silenci de la comunió en la pregària. En aquesta hora tothom pateix: les famílies amb els infants a casa, els treballadors (autònoms o no) que perden el treball. La preocupació pels serveis socials, les residències de la gent gran. Cada vespres, a les vuit, un ovació se sent als balcons de la ciutat, és realment emotiu. Una ovació a favor dels nostres metges i infermers amb tot el personal sanitari. Jo també els aplaudeixo i els encomano de tot cor a Déu. Que el Senyor beneeixi el seu treball i els protegeixi de la malura a ells i als seus fills.

Amb seny, els bisbes del país van suprimir el culte públic i van dispensar del precepte als fidels. Un diumenge sense missa fa estrany. Una santa dona de la parròquia em va dir: No puc viure sense el Pa del cel. Em vaig emocionar perquè la conec i sé que està habitada per la gràcia de Déu.

Els mossens celebrem sense poble que no vol dir al marge del poble. Allí on se celebra l’Eucaristia hi ha tota l’Església, encara que no hi hagi ningú. Quan celebro em represento el rostre de tots vosaltres fins que puc i us tinc presents. El Senyor em fa la gràcia de veure els vostres rostres i us encomano al Senyor.

No hem celebrat l’Eucaristia però hem celebrat la Caritat: les emergències socials i els centres d’atenció de Càritas de totes les parròquies han funcionat. Molts voluntaris, valents i forts, s’han ofert i han treballat. Les Conferències de Sant Vicenç, les Càrites parroquials, el Menjador social, les emergències individuals que hem hagut d’atendre... Els cristians de Reus donen la talla. Feia gràcia perquè els treballadors socials de l’Ajuntament treballaven des de casa, però els de Càritas treballàvem al carrer, amb mascareta, arromangats i amb decisió.

La Mare de Déu de Misericòrdia protegeix la ciutat, no ho dubteu. Tinguem confiança.

Amb el Miserre d’Alegri demanem la misericòrdia de Déu.

Jornada Mundial pels Pobres.

Són de la nostra família

El diumenge abans de Crist Rei, penúltim de l’any litúrgic, el Papa Francesc, va instituir una nova Jornada eclesial que anomenà Jornada Mundial pels Pobres. Té, com a objectiu, conscienciar tota l’Església en relació al món de la pobresa, de la marginació, del subdesenvolupament. A tots aquells que anomena els descartats de la societat.

En la predicació d’aquest diumenge, i en una carta que ha adreçat a tots els fidels de l’Església catòlica, (que per l’Advent divulgarem en aquest blog) afirma solemnement que l’opció pels pobres no és la moda d’un pontificat ni una opció ideològica sinó que forma part de la fe cristiana. Una Església que combrega amb el Cos de Crist necessàriament ha de portar el món de la pobresa i del dolor com un pes dins del cor.

El Papa abomina de tota forma de mundanitat dins de l’Església i de les formes de retòrica que només opinen però no es comprometen. La paraula “pobres” és una paraula sagrada que només es pot emprar des del compromís real amb una caritat inclusiva, solidària i compassiva (en el sentit bíblic del terme, això és, experimentar com a propi el dolor de l’altre).

El Papa no es treu els pobres del cap i encara que trobi tantes resistències en medis eclesials, no defalleix en la seva lluita. Aquest diumenge va fer un gran signe: va convidar a tres mil persones, víctimes de la marginació, de la ciutat de Roma, a casa seva, a la sala gran de les audiències. Fou un dinar ple de dignitat i ell mateix dinà amb ells. Se’l veia content i feliç. No sense raó: Són els seus germans i germanes, la seva família.