dissabte, 12 d’octubre del 2019

Evangeli del Diumenge XXVIII Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge dels deu leprosos

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»


COMENTARI

La litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud. Certament cal ser agraïts envers el Senyor i els altres, però l’Evangeli d’avui té un contingut més alt i profund. El Senyor amb la guarició dels deu leprosos expressa la universalitat de la seva salvació.

En el llibre dels Fets hi ha escrit: "L’esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra" (1,18). El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel, és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc.

El Senyor ordena als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits i es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra "i li donava gràcies". Amb la prostració total el samarità reconeixia en Jesús la presència de Déu enmig dels homes, i encara més, reconeixia que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor el fa aixecar i li diu: "Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat". És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els opressors; només aquest reconeix qui l’ha alliberat. Realment, la fe ens salva, i havent trobat Crist hem de transitar pels camins de la vida amb el cor eixamplat.



En el llibre dels Reis, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme.

La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: "El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació".

A la carta de Sant Pau a Timoteu hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la litúrgia és fer memòria de Jesucrist ressuscitat: "Pensa, “fes memòria”, que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts". Els darrers versets són una teologia sobre el Baptisme: "Si morim amb Ell, també viurem amb ell".
Morir en Crist és el Baptisme i l’inici del camí de la fe.
Pau ens diu com a cosa certa que "Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels".
La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb Ell (Ac 6,18).