dimarts, 19 d’octubre de 2010

Entrevista a... Roser Vall i Mode Julià

"Alegrar la vista i, sobre tot, els nostres cors"

P.- Quan de temps fa que us moveu per la parròquia?
R.- Fa molts anys! Les dues vam arribar al barri ara fa 39 anys, quan el rector era Mn. Ferran, a l’església vella. Ja vam anar a tirar una pedreta al fons del forat on s’havia de construir la nova parròquia. Tot i que durant algun temps vaig col·laborar amb la neteja (Roser), no va ser fins fa uns anys que ens hem fet càrrec de l’ornamentació, les plantes, de les flors... va ser quan la Candi, la Carmen i la Ramona ho van anar deixant de forma progressiva. Era en temps de Mn. Manuel.
P.- Us apunteu també a venir a la parròquia a “rebre” coses, a més de fer-ne?
R.- I tant! A tot el que podem, doncs la veritat és que rebem moltíssim més del que humilment oferim, que és molt poca cosa. Ens agrada molt la catequesi per a adults, els recessos, fa molts anys que participem de les trobades de la “Nova evangelització” a casa nostra (Mode)... vaja! a tot el que podem.
Es que aquí es respira una pau... a més podem fer companyia al Senyor i pregar, i això ens omple molt a les dues.
P.- I que hi trobeu a faltar?
R.- Ah! Com ja han dit en altres entrevistes, trobem a faltar molt a la gent jove. Però si anem sembrant potser algun dia tornaran.
Ara estem molt contentes perquè a la parròquia es fan moltes coses, hi estem a gust i sembla que ve més gent i es viu una mica més de forma comunitària la fe.
P.- I això de la ornamentació, com es fa?
R.- Amb amor a Déu, està clar!. Tothom ens ajuda molt a saber el que cal fer en el moment litúrgic oportú, sobretot el rector, que ens ha ensenyat el que pertoca a cada moment. A més, nosaltres també ja el comencem a conèixer i sabem quines coses li agraden més: Costa molt poc fer les coses a gust de la gent.
Cal tenir sensibilitat i saber escoltar. Ara, cada vegada més, ens fem les coses nosaltres mateixes, amb les flors i les plantes que tenim a la parròquia i que procurem regar, netejar i mantenir el més eixerides possible. Tot i estar envoltats de jardins, nosaltres dues en cuidem un que és el que hi ha al balcó de la parròquia. És com si fos el nostre magatzem de plantes i flors. A més quan convé rentem o planxem les tovalles de l’altar, perquè llueixin com cal.
P.- I teniu per costum acompanyar al Santíssim amb dues floretes...
R.- Ah! sí. Això ho fem des de fa una mica més d’un any. Ens va semblar que al costat del Santíssim hi hauria d’haver alguna cosa, i ens vam decantar per posar-hi dues floretes, siguin les que siguin, que anem renovant cada setmana. Sempre procurem que siguin naturals; no ens agrada que siguin artificials. Si vas a mirar és una cosa molt petita, però ens agrada i ho fem a gust. Al matí, quan baixem cap a la parròquia, passem per la floristeria i demanem “dues floretes”. Ja sabem per a què són i per on son.
Nosaltres fem així companyia al Senyor, com la resta de gent la fa a la seva manera. En altres paraules, ens ho fa fer la fe.
P.- Com si tingués un altre valor el vostre gest?
R.- O potser millor vindria a ser com la confirmació que aquí hi estem bé. És una cosa que es va aprenent amb l’edat. Ara nosaltres dues som ja d’aquelles persones que ens sentim bé aquí, que sentim felicitat de venir aquí, a fer-nos càrrec d’aquestes coses o senzillament a assistir a la litúrgia o a pregar i fer una visita al Santíssim.