diumenge, 6 de març de 2016

MEDITACIÓ SOBRE LA PARÀBOLA DEL FILL EX-PRÒDIG

Any de Misericòrdia.- IV Diumenge de Quaresma: Fill Pròdig

No cal fer l’elogi de la Paràbola del fill pròdig. Tots sabem que a través d’aquesta paràbola el Senyor fa la més bella descripció del cor del Pare, la seva cardiografia. Aquesta paràbola està inscrita en l’ànima dels batejats. És la paràbola més cristiana, ja no pertany per a res a l’Antic Testament, és del tot del Nou Testament i, per tant, definitiva. Forma part del testament sempre nou del Senyor. És una paràbola nostra i que hem de rebre amb un gran agraïment. Mai ningú ens la prendrà. L’hem d’agrair com hem d’agrair al Senyor que ens hagués donat el Pare nostre. No importa per a res ni el fill petit ni el fill gran, el que és ostensible és el «Pare», només el Pare. I la seva alegria i la seva abraçada. El Pare que s’alegra només, només, perquè el Fill ha tornat. 



Sempre i durant tota la nostra vida, en tota circumstància, fins i tot el darrer moment, sempre serà veritat que: «Un Pare tenia dos fills...».  Aquest serà el nostre Déu ja sigui que el Senyor ens vulgui mantenir en la gràcia o caiguem en el pecat. Sempre serà veritat per cadascú de nosaltres i per tots els qui estimem. En definitiva: ¿Qui queda exclòs de l’amor del Pare que ens espera a tots? ¿Qui pot dir a algú: «A tu el Pare no t’espera»? No hi ha cap mena de simetria entre la llibertat del pare i la del fill. Com tampoc n’hi ha entre el retorn del fill i l’amor del pare que l’acull. Entre el fill que ho havia prodigat tot i el Pare que prodiga de nou amb sobreabundància el Fill que retorna sense res. Tampoc hi ha simetria entre la justícia del pare i la del fill gran. Tot és desproporcionat, tot és diví.

La paràbola conté tota la tendresa del cor de Jesús

La paràbola no s’ha de llegir només com una narració que ens entendreix i ens captiva. És més que una bella narració per parlar de l’amor del Pare del cel. Cal descobrir que el qui parla, el qui explica la paràbola, és el qui la fa possible. Hi ha tanta tendresa en aquesta paràbola perquè conté tota la tendresa del cor de Jesús en relació al Pare del cel, «el seu Pare». És Ell el Fill que està unit al Pare, que no ha marxat mai del seu cor i del qual es diuen aquestes paraules: Tu sempre ets en mi, i tot el que és meu és teu. Són les paraules més boniques del sant Evangeli. Ell és el Fill que mai ha marxat del cor del Pare i que sempre està unit a ell. I aquí hi ha un desvelament de la Trinitat. Jesús com una mena d’enigma, és a dir, el qui explica la paràbola és la clau mateixa de d’interpretació. Aquí el Senyor parla amb l’autoritat del qui és i del qui coneix, perquè ningú coneix el Pare com el Fill (Lc 10:22). Jesús explica la paràbola amb una tendresa que ens arriba tant al cor perquè ell s’amaga en el camí del fill pròdig, ell participa de la seva perdició i marca el seu retorn, ell és el qui fa retornar, fins i tot «quan nosaltres érem encara pecadors». Jesús pren la humanitat i la posa de cara al Pare. I tota persona, ho sàpiga o no, sabrà que retorna en Crist cap al Pare, que Crist porta la humanitat, com porta l’ovella perduda. No hi ha cap lloc per obscur que sigui que l’home no pugui trobar el Crist. Allí, fins i tot en els inferns existencials, el Crist hi és. Jesucrist és l’esdeveniment permanent que revela l’amor del Pare. L’Esperit Sant per la fe i la pregària ens pot submergir en aquest «esdeveniment».

El Pare ho és tot, el centre i la convergència dels camins

No importa per a res que el fill petit hagués marxat i hagués dilapidat tota una herència, una herència que no havia treballat, no importa per a res què per gana, només per gana, decidís retornar a la casa del Pare i fos rebut amb amor. ¿Hagués retornat el fill si els diners no haguessin mancat? Va tornar per necessitat i va ser rebut per amor. Va retornar a casa sense amor i va rebre tot l’amor. Tampoc importa per a res la reacció del fill gran, que tot i ser  a casa del Pare no estava en el seu cor, perquè altrament no hagués reaccionat d’aquesta manera i ell també s’hagués alegrat del retorn del germà estimat, almenys ho hagués fet per l’amor que sabia que el Pare li tenia. Només importa la contemplació adorant del misteri de la bondat del Pare que deixa marxar, espera, acull, abraça, perdona, li posa les sandàlies de l’home lliure i l’anell de fill, i el convida al banquet de la festa i de l’amor. Importa l’amor del Pare que ha de sortir a suplicar que el fill gran ho comprengui i li demana, com un pobre, que entri a la festa de l’amor. Ell, només Ell, és el centre de la paràbola. No hi ha proporció entre l’amor d’aquest Pare i el capteniment dels seus fills. No hi ha proporció ni mesura. L’amor del Pare és inexhaurible, l’amor dels fills, tant l’un com l’altre, és petit i quasi inexistent. El Pare no li importen les raons perquè el fill petit ha tornat, només li importa que sigui a casa. 



Ni li demana res ni li admet les excuses, no el deixa parlar, només l’abraça. De fet, si havia marxat de casa, no havia marxat mai de la «casa del seu cor». Ell Pare no espera només a casa el fill pròdig, sinó que l’espera cada dia i quan el veu va córrer fins a trobar-lo, se li tira al coll  i comença a besar-lo. Que s'hagi perdut, no vol dir que Déu no sàpiga on és, indica simplement que es posa als camins pels quals el fill pot retornar, si realment n’hi ha algun d’adequat. Quan el Fill de Déu davalla a la derelicció més profunda, fins a la pèrdua del Pare tot experimentant el seu abandó, es realitza la kènosi més profunda del cor de Déu per obrir el camí dels fills que retornen. 

La significació cristològica

La significació de la paràbola és cristològica, i això fa que aquesta s’hagi de situar com un text major (textus maior)  del Nou Testament. La paràbola no és una narració pedagògica de Jesús, és l’actuació de Déu in actu. Es per raó del misteri de l’encarnació i de la Pasqua que el Pare es manifesta d’aquesta manera. Jesús elevat a la creu serà la clau de comprensió de la  realitat divina i sempre actual, de qui és Deus caritas. 

Quan la humanitat ha estat reconciliada, el Pare serà sempre el qui espera el seu fill que ha marxat i el qui demana a l’altre fill que entri a la festa. Es per anar a buscar el fill que s’havia perdut i per convidar a entrar el fill gran que Jesús ha vingut. 

Tota la Trinitat és present en la paràbola. ¿On és el Fill? En el Verb que l’explica. ¿On és l’Esperit Sant? En l’amor que el Fill porta dins seu quan parla del Pare. Tota la simbòlica trinitària es manifesta: les mans del Pare que abraça són les del Fill, l’amor, pel qual el Pare corre vers el fill perdut, l’abraça i l’estreny en el seu sí és l’Esperit Sant. Allí se senten els batecs del cor. Com serà també propi del Fill el vestit, perquè tots els qui hem estat batejats en Crist hem estat revestits de Crist i serà propi del sant Esperit l’anell de l’aliança, ell que ha segellat una aliança nova dins dels cors, per l’amor que ens ha estat vessat (Rm 5:5). La mort de Jesús que reconcilia el cel i la terra manifesta la glòria del Pare del cel i porta a plenitud la veritas de la paràbola del fill que torna a casa. La creu de Jesús serà l’auto-manifestació de l’amor del Pare del cel. Jesús amb la seva mort anuncia i testimonia de què realment el Pare del cel és així. De què el Pare es manifesta així per cadascú de nosaltres. Ell ens espera sempre i espera que ens posem en camí, sigui quina sigui l’edat, siguin quins siguin els sofriments del cor, siguin quins siguin els pecats, sigui quin sigui el punt de partença. Ell espera de què ens posem en camí i que des d’ara anem cap a Ell, només cap a Ell. Pel camí que ell ens ha mostrat, que és el camí de l’amor. I és també pel Fill, Jesús, Senyor nostre, que ens fa de nou hereus, la primera herència no era res comparada amb aquesta, ens fa hereus del seu amor; sí, l’amor del Pare ja és herència: «Tu sempre ets en mi i tot el que és meu és teu». Es ben veritat que en «en Crist hem rebut la nostra part en l'herència» (Ef 1:11). En certa manera el Pare li dóna dues vegades la vida, li dóna dues vegades l’herència, però la segona és incomparablement més gran que la primera, la del seu amor i la del seu perdó.

Darrera el Fill pròdig n’hi una multitud que arriben

Però en Ell, el Crist, tots tornem a casa. Ell que ha sortit de la casa del Pare i ha assumit a aquest pobre fill que de manera insensata s’ho ha malgastat tot, el qui ha fet malbé una herència que no havia treballat. D’aquell que havent estat ric s’ha tornat pobre, de qui havent estat fill ha esdevingut esclau. El Senyor l’ha anat a cercar i l’ha posat amorosament damunt les seves espatlles.

Per Crist el fill pròdig no retorna sol a casa, torna amb una multitud, entre ells, per la seva gran misericòrdia nosaltres, i quan tornem a Déu experimentem que Ell ens ha esperat sempre i que som en aquella casa de la qual no havíem d’haver marxat mai. Una casa que sempre hem enyorat, com el pa blanc que el Pare té a casa. El fill torna a casa amb les ferides del camí, com llardós, amb els seus pecats, amb el mal que li han fet i el mal que ha fet, com horroritzat de sí mateix, però torna amb la confiança de saber-se fill. 



Torna descalç perquè ve de la terra dels homes que no coneixen la llibertat, ve de la terra on caminar fa mal. Ell, el fill, també coneixia el cor del Pare, altrament no hagués tornat. Darrera el fill pròdig hi ha tots els fills d’Adam que per il·limitats camins de retorn, arriben malferits i avergonyits a casa. El fill havia marxat lluny, ben lluny, per no sentir l’ombra del Pare, però no podia esborrar la imatge i semblança que li havia imprès en el cor. Tota la tradició patrística comenta la paràbola en aquest sentit cristològic.  

La Quaresma és el retorn i la Pasqua el retrobament.

La paràbola del fill que torna a casa, celebrada en plena Quaresma i en aquest Jubileu de la Misericòrdia, ens ensenya el sentit quaresmal i pasqual de la vida cristiana: Quaresma marca el camí del retorn, el temps d’entrar dins de sí mateix i sense dubtar ni permetre que ningú ens faci dubtar, fer-nos el propòsit: Aniré a casa del meu Pare. Si us plau, el fill no torna a casa d’un estrany, a una casa que no el coneguin, torna a casa del seu Pare, del qui l’havia engendrat (on necessàriament també hi ha una mare). D’algú que li pot retreure tot, però que mai li podrà dir: «Tu no ets el meu fill, i no et conec». I, igualment, el fill sempre podrà dir una veritat que res pot alterar: «Tu ets el meu Pare, sóc el teu fill». La Pasqua és el retrobament: l’abraçada, el calçat de l’home lliure, ja que només els esclaus anaven descalços, el vestit nou i l’anell de la filiació. La Pasqua és escoltar la Paraula: Avui seràs en mi al Paradís. També el banquet de la festa amb la joia dels germans i de la Mare Església joiosa pels fills. On tots són convidats a tenir l’alegria dels àngels per un sol pecador que es converteixi, allà on les noranta nou ovelles s’alegren de retrobar a la que faltava. Car la festa no és festa plena si no hi som tots. Tot això tindrà ressonàncies en la litúrgia de la nit de Pasqua.

Ningú sap si el fill gran entra o no entra a la festa, només es diu que el Pare li suplicava. Al final tots entren a la festa, sempre al final s’entra a la festa, perquè no hi res més enutjós que estar fora de la casa on se senten els crits de festa. Al final sempre s’entra a la festa perquè estar al costat d’un lloc on tots fan festa i no poder-hi entrar és insuportable. Perquè la solitud llavors és enorme i amarga i també perquè els qui fan la festa no la poden fer completa si saben que hi ha algú que no hi vol entrar, això els és incomprensible. Més quan la festa ha estat regalada. Més quan la festa és fa en el cor del Pare que està content de tenir a casa al fill petit i gran i que ja no pensa qui s’ho mereix més. Només està content que hi siguin i que s’estimin. Vet aquí que el banquet no ha de celebrar només la misericòrdia paterna, sinó la fraterna! Sempre van unides.

Són festes com aquelles tant boniques que organitzen les famílies de les nostres parròquies per celebrar els cinquanta anys del matrimoni dels pares: On es fan aquestes festes? En aquest o aquell restaurant? Que va! La festa es fa en el cor dels pares i en el goig dels germans que s’estimen.  

Sincronitzats en l’Hora de la Pasqua

Celebrar la santa litúrgia és, amics lectors, sincronitzar en l’hora de Jesús, és posar el rellotge a l’hora que marca la Pasqua del Senyor. La litúrgia cristiana és un gest bell de Jesús que sincronitza els nostres gestos amb els de Jesús. Entrem en l’Hora de Jesús, per la qual ell ha havia vingut. En la litúrgia aprenem a sincronitzar els moviments amb els de Crist, com aquella sincronització que es necessita per executar un ball, o executar una simfonia. Els cristians som aquells que vivim cercant aquesta sincronització del cor amb Jesús. Qui celebra la litúrgia cristiana sap que entra en el temps de Jesús, que transcendeix el temps i ens fa participar en l’eternitat, allí on el Pare es prodiga amb un amor sense mesura. En la litúrgia cristiana hi ha una vibració d’eternitat. Els cristians som aquells que portem un altre rellotge que marca una altra hora. Som aquells que si ens pregunten: ¿Quina hora és? Hem de respondre: que vivim en l’hora de la Pasqua, de la mort i de la resurrecció de Crist. Aquesta és l’hora que hem de saber donar. El dia que Crist va morir i va ressuscitar per nosaltres un altre temps quedava sincronitzat.


El banquet del regne se celebra amb tots els fills i filles ex-pròdigues que s’ho han gastat tot, ja no els quedava res més en aquest món, sinó l’amor del Pare del cel que els esperava i se celebra també amb els germans que no volen entrar, que no poden comprendre que l’amor de Déu es prodiga tant pels justos com pels pecadors, com el sol que il·luminà tot o la pluja que cau per tots. L’infern seria una anomalia per l’amor de Déu: ¿Si no hi ha esperança de què tots els homes se salvin perquè hem de pregar per tots ells? En el Banquet del Regne hi ha tota la prodigalitat del Pare. Immensa. Gratuïta. Sense fons i sense perquè. On tot és gràcia, que deia la petita Teresa. Ara comprenem la pregària del benaurat Charles de Foucauld: Perquè tu ets el meu Pare, només perquè tu ets el meu Pare.