dimecres, 8 de febrer de 2012

La festa del trobament de Déu amb el seu poble


No ha quedat cap candela. Les han pres totes. I això que ha fet molt de fred. (Diuen que encara en farà més). La festa de la Presentació del Senyor té una resplendor anticipada de la Pasqua. Com flor d’ametller, que gosa florir atrevida al cor de l’hivern.

Imagineu-vos-els: Maria, de la qual Mn. Cinto diu que els seus braços eren canelobres d’or per sostenir la Llum del món, i Josep, amb les patilles enrinxolades, castíssim. I aquell Infant, que era el Fill de Déu. Portaven l’ofrena dels pobres, les aloses (que agradaven tant a Sant Francesc). Tot hagués estat anònim. Una família més que, entre les multituds que entraven i sortien del temple, venia per acomplir amb el precepte de la Llei. Però allò era massa gran perquè passés desapercebut i l’Esperit va parlar pel vell Simeó i la profetessa, Anna, la filla de Fanuel. Era Déu que entrava a casa seva. I per això el salm canta: Obriu-vos portalades eternes que ha d’entrar el Rei de la Glòria. Mai el temple de Jerusalem havia resplendit amb una glòria més gran. I vet aquí que Simeó pren als braços a l’Infant! Prenem-lo també nosaltres a l’Infant. Fem-lo nostre! Acollim-lo! I l’Infant representava l’Anyell del sacrifici que la mare oferia, com un preludi de la ofrena del seu cor, d’aquell dia en què l’espasa de dolor li traspassi el cor.

Amb un immens amor hem ofert al Pare el sacrifici de l’Eucaristia del Fill i tota la gràcia ens ha estat donada amb la sagrada comunió. I els fidels han marxat amb les candeles beneïdes cap a casa... amb la llum de la gràcia i de la glòria. Que no se’ls extingeixi, Senyor meu, la llum de la fe dins del seu cor. Que hi resplendeixi sempre. A Crist Rei hem celebrat la Presentació del Senyor amb una intensitat molt gran d’amor. Un amor de Déu que els cors desglaça.