dissabte, 25 de febrer de 2012

Un sopar de Parròquia, amb el seu encant entranyable.

Ja fa dies. Hi érem tots els catequistes de la parròquia. El mossèn estava content. Una bona catequista, la Josefina, ens va preparar el sopar: caldo de mandonguilles i fricandó a la taronja. I moltes van portar postres a dojo, fetes a casa. Pastís de formatge, cocs amb pinya, bunyols, xocolata... Hi havia l’alegria de la fe. De compartir el treball de cada setmana, acollir els nens i nenes de la catequesi i posar-los el nom de Jesús al cor i als llavis. Fa tants i tants anys que ho fem!


Al llevant taula recitarem poemes de Maragall i de Martí Pol. Que bé que reciten la M. del Carme, la Consuelo i la Pilarín! Al mossèn el fa feliç d’escoltar poemes. Ho fa perquè així s’eviten converses que poden entristir a Nostre Senyor. La Maria Teresa ens va recitar fragments de teatre humorístic, que ens va fer riure. Oh, els sopars de les parròquies i l’alegria de tants anys de convivència, també de baralles, que són petites i són no res. A les parròquies els cristians no ens adonem fins a quin punt ens estimem. I del que seríem capaços de fer els uns pels altres.

Després de sopar anàrem a l’Església i encenguérem una llàntia pels nens i nenes de la catequesi, perquè ara el mossèn li ha agafat la mania de què els nens s’han de consagrar a la Mare de Déu. La Consuelo es va posar a l’orgue i cantàrem la Salve davant la Reina i Mare de la nostra parròquia. La Salve cantada a la nit, només amb el llum encès il·luminant la Imatge de Maria. Quina pau!


Un sopar de parròquia a Crist Rei, com tants que se n’han fet... i tants, per gràcia divina, se’n faran després de nosaltres. Quan varem sortir cap a casa feia fred, però portàvem un no sé què d’alegria dins. Aquests sopars no se serveixen ni als restaurants amb mils d'estrelles michelin. Simplement no tenen preu. El sopar el varem fer per celebrar el Nostre Patró, Sant Enric d’Ossó, de Vinebre i que va treballar de jovenet com aprenent a Reus i després –només tenia quinze anys– va peregrinar a Montserrat.

1 comentari:

Josep Lluís ha dit...

Magnífic relat d'aquest sopar! Només de llegir-lo es sent una gran pau dins el cor.