dijous, 5 de desembre de 2013

Any Salvador Espriu


Aquest any se celebra el centenari del naixement d’en Salvador Espriu. És un home que ha exercit una gran influència sobre les lletres catalanes. També era un home preocupat per la problemàtica social.

Casualment acabo de rellegir “Ariadna, al laberint grotesc”. Si en el títol del llibre apareix el nom d’Ariadna, personatge mitològic, és possiblement perquè aquesta és la que va alliberar Teseu del laberint en el que estava immers. La vida és per a Espriu com un gran laberint en el que tots d’una manera o altra ens trobem immersos. Amb poques pinzellades, com si treballés a espàtula, ens va presentant diferents situacions del nostre món. El seu llenguatge és aspre, mordaç, incisiu, grotesc, a vegades fins i tot malèvol. “En aquest llibre no hi ha res inventat”, diu en el pròleg: vol dir que tots els personatges, que hi apareixen, han existit d’alguna manera en la vida real. Per tant, vol fer de mirall, un mirall ovalat que exagera les formes. 


En el fons vol ser una crítica dura a la dura realitat en que ens movem. Cal tenir en compte, malgrat tot, que el llibre va ser escrit el 1935 i corregit i reeditat el 1975. D’aleshores ençà els temps han canviat però no pas per a progressar, sobre tot en els últims anys. Va bé que també els literats posin el dit a la nafra d’un món que no és pas el món que Déu vol ni el que nosaltres somniem. La crítica també fa progressar la història

Ens podríeu citar alguns exemples?

Un dels capítols ens presenta Salom, esclau dels seus nervis i de les pretensions inacabables de la seva dona. Els esposos en diuen música de coixí: “No tinc roba. Un viatge? Que n’ets de bo, qué generós. M’he de fer sis o vuit vestits i ja en tinc triats els models, unes meravelles i podrem anar a Hawai i a Venècia, si et sembla, que no estàs content? Ah, deu vestits, no diguis que no i acaba el capítol amb aquestes paraules: Salom era un reu desalenat, sense alleujament de pena ni esperança d’indult, un convicte més entre milers de milions, sota la jurisdicció de les trivials estupideses de l’afecte i de la moda.

Un altre capítol: d’una ironia brutal: “Exigeixo un llit per a morir-m’hi”, cridava l’home magre, la febre l’enterbolia i es posava a cridar enormitats de regust extremista, “Agafeu aquest subversiu”, protestava la gent. “Un llit, quines pretensions, i per què el vol? segurament per les seves indecències”. En aquell moment el derrotat va emmudir i li sobrevenia un vòmit profús de substància vermellosa. “Vinassa” : va crida Ròmul Serafí. Al cap d’un moment “ara que s’ha revifat i el vòmit se li estronca, potser fora just que el detinguéssim”. A la policia: “exigia un llit per morir-s’hi i cantava procacitats”. Després d’interrogar-lo, “aquest home és més absurd que criminal”. Si, “més absurd que criminal” corejaven els subalterns. “La caritat s’ha d’estatitzar, s’ha d’estatitzar”, cridava Salom. “Crec en el cor del poble: la iniciativa privada no arriba tanmateix arreu”. El malalt es va ennuegar, va escopir el bocí darrer del seu pulmó i donava la vida en testimoniatge de la seva veritat.

Un altre exemple d’ironia hipòcrita i malèvola: L’Eleuteri ha mort atropellat per una màquina: l’amo Va a veure’l. Marieta la seva mare està desolada. Paraules de l’amo: Jo estimava l’Eleuteri com a un fill. Si de tant marrec l’havia pres d’aprenent. L’Eleuteri era tan honrat, tan bo i servia per a tot i era tant humil, prudentíssim i amb poc en tenia prou. S’acontentava amb la cinquena part del sou que li pertocava. Aquest és el primer disgust que em dóna. Tenia tota la meva confiança, jo no manava mai, que calia treballar quinze, vint hores, com aquestes. L’estimava com un fill, us ho dic, Marieta. No fa falta comentari.


Un últim exemple: que revela tant la sornegueria de l’amo com la covardia i l’adulació dels subalterns. El Director comunica als treballadors que cal tancar l’empresa durant un temps, mentre encén un gros havà. Jo no hi puc fer res. Quan siguem independents no passaran aquests abusos enormes. Pregunta la frisosa secretària Cacao. N’esteu segur? El director ofereix un vi de comiat i tots agraeixen la gentilesa. En el moment d’acomiadar-se, la Cacao s’atreveix a insistir: i no cobrarem les mesades que ens deuen? Aleshores el director ataca directament: us previnc, Sreta Cacao, que en la vostra feina teniu distraccions d’importància. Cal més eficiència, espero que ho tindreu present en el futur. I adreçant-se als treballadors: Algun dia cobrareu, però ara anem de cara a l’estiu i a l’estiu tota cuca viu, no és veritat? A l’octubre en tornarem a parlar. Una vegada desaparegut el Director comencen les lamentacions. I ara què farem? Deia un d’ells: guanyo 50 duros al mes, no tinc altres ingressos i he de mantenir sis fills. A la Cacao li havien operat una germana, vivien soles, eren òrfenes i s’estaven menjant la mica de racó que els quedava. I així un rere l’altre van anar exposant les seves misèries. En Baldomeret Moixí,un xicotàs, tossia molt, a l’octubre ja no hi era...

Certament sona a bacinada però vol ser una caricatura, molt ben dibuixada, sobre una realitat aspra que cal posar al descobert. La influència de la societat de consum, la inconsistència de la publicitat, la injustícia que regna en moltes empreses. No deix de ser una manera de posar el dit a nafra i fer-nos entendre a tots plegats que cal cercar camins nous.