Vens en la nit callada, sense fer remor,
arraulit sobre palles llordes i ennegrides,
sense altre escamot que un humil fuster de poble
i una dona, tota ella tendra i senzilla,
I uns humils pastors empesos pel crit d'un àngel
rústecs armenters que no saben res de res.
Ells... els pobres, els preferits del nou reialme,
els primers convidats a les noces de l'anyell.
El primer sermó de la vostra existència:
La moixaina d'un somriure ample i xamós,
per tots els toixos que el món margina i menysprea
però que Déu porta molt endins del seu cor.
Mn. Ricard Cabré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada