dimecres, 11 de desembre de 2013

Hem d'esperar del més íntim que vingui el Senyor; cada dia, sempre...


Escolteu aquest bellíssim O come Emmanuel... poseu vosaltres la lletra. Una lletra del cor, feta pregària. I llegiu la bella poesia d’Isaïes, el Senyor ve a consolar el seu poble. Es del començament del capítol 40, del que s’anomena «El llibre de la consolació d’Israel»

«Consoleu, consoleu el meu poble»,
diu el vostre Déu.
Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor doble paga
per tots els seus pecats.»

Escolteu una veu que crida:
«Prepareu en el desert
el camí del Senyor,
aplaneu en l’estepa
una ruta al nostre Déu.
S’alçaran les fondalades,
s’abaixaran
les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.



Llavors apareixerà la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat.»
Una veu diu: «Fes una crida!»
I una altra respon: «Quina crida he de fer?»
«Proclama que els homes són tots herba
i que la seva bondat és com la flor dels camps:
l’herba s’asseca i la flor es marceix
així que bufa l’alè del Senyor.
Ben cert, el poble és com l’herba!
L’herba s’asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu dura per sempre.»

Puja en una muntanya ben alta,
tu que portes bones noves a Sió;
alça ben forta la veu,
tu que portes bones noves a Jerusalem.
Crida, no tinguis por!
Digues a les viles de Judà:
«Aquí teniu el vostre Déu!
El Senyor Déu arriba amb poder,
amb la força del seu braç domina tota cosa.
L’acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
Com un pastor ell pastura el seu ramat:
l’aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
guia les ovelles que crien.»