dissabte, 14 de juny de 2014

El dret l’autodeterminació

Si les persones tenim dret a l’autodeterminació, també l’han de tenir els pobles. El contrari seria negar la llibertat. Sense llibertat no hi ha persona. Sense llibertat no hi ha poble, i quan parlem de poble, ens referim a un col·lectiu de persones unides per una història, una llengua, un tarannà i una voluntat de pervivència. Això seria la nostra terra, la nostra nació, que repetidament s’ha volgut ofegar i que reneix amb nova embranzida.

No es pot torpedinar la voluntat d’un poble ni la capacitat de definir el seu futur. No demanem almoina, reivindiquem uns drets tan fonamentals, com el dret a la vida i a la llibertat. Jo sóc jo i no puc abdicar de la meva identitat. Sóc com sóc, amb les qualitats i limitacions de tota natura humana. El mateix passa amb els pobles. No volem reivindicar cap supremacia, però tampoc acceptaríem cap mena de menyspreu. Tots hem tingut la mare que ens tocat en sort, més agraciada físicament o no tant, més decidida o no tant, amb una personalitat més accentuada o no tant, però era la nostra mare i no l’hauríem canviada per cap altra. Veig a vegades mares poc agraciades però besades tendrament pels seus fills. És la seva mare i de mare només n’hi ha una. Vull dir amb tot això que no és pas cap caprici voler reivindicar el dret a l’autodeterminació.


Catalunya existeix des de fa molts segles i ha passat per moltes vicissituds. Però mai hem abdicat de la nostra identitat. Per altra banda hem estat sempre un poble pactista. No ens agrada la guerra ni la volem. Per no enfrontar-se amb el rei de Castella, Jaume I va renunciar a la possessió del Regne de Múrcia.  Els problemes fronteres hem preferit sempre resoldre’ls pel camí del conveni i no pas pel camí de l’enfrontament. Tampoc hem tingut sort, cal dir-ho. La descendència dels governants ha estat molt complicada. Prínceps que es quedaven sense fillada i calia pactar amb altres pobles o amb altres dinasties i això ens ha portat a molts atzucacs. Humiliació rere humiliació. Però mai hem renunciat a ser nosaltres mateixos i tampoc hi renunciem avui, sobre tot quan veiem que no es respecten les nostres legítimes aspiracions ni les decisions pactades.


Les eleccions europees han confirmat la nostra voluntat de ser. No es tracta d’anar contra ningú, sinó simplement de reafirmar la nostra voluntat de ser respectats. La política juga un paper important en aquest joc, però més encara la sociologia. Volem ser un poble unit, però a la vegada just i solidari, sobre tot amb els que s’ho passen malament. Potser per això han perdut vots els qui ens governen actualment, perquè també ells s’han apuntat a la política més recalcitrant que prioritza les finances per damunt de la vida de les persones. Potser no podien actuar altrament, però aquesta no és pas la política que volem. I a l’hora de votar hem d’expressar no sols les nostres conviccions sinó també els nostres sentiments més nobles. La política ha d’estar sempre per damunt de tot al servei de l’home, de tot l’home i de tots els homes.

Ens ho recorda molt bellament el papa Francesc amb paraula dura i estrident: “Avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que un ancià mor de fred al carrer i sí ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa...


L’adoració de l’antic vedell d’or (Ex.32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura d’una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà... S’instaura així una tirania invisible que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis i les seves regles


Volem ser nosaltres mateixos, però no pas un poble desmanegat ni esclavitzat per ideologies que no lliguen amb el nostre tarannà ni amb les nostres conviccions més profundes. Un poble de tots i per a tots sense exclusions ni demagògies.