diumenge, 12 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge II de Quaresma (Cicle A)

Tu ets el meu Fill, l’estimat.

Per un instant, només un instant, els deixebles van veure a la muntanya del Tabor kla glòria del Senyor Jesús. La llum resplendia des de dins, ja que els seus vestits esdevingueren resplendent i el seu rostre lluminós. Després va ser tot igual: la humanitat del Senyor i els ulls profunds del jove de Natzaret. Calia continuar amb ell, calia portar el secret dins seu, calia que descendissin de la muntanya alta per pujar a una altra muntanya, la última, la del calvari. Allí hi ha la veritable i última transfiguració. Allí la glòria de Crist es manifesta d’una manera tant alta, que ja és inaccessible als ulls humans. Caldrà la darrera Pasqua per contemplar la bellesa del Rosttre de Crist. El Pare del cel que havia permès que la humanitat de Jesús fos temptada al desert per l’Adversari, ara confirmava amb la seva presència el camí de Jesús, que havia començat amb el baptisme en el Jordà.


El que veieren els apòstols era el sacerdot de la Nova Aliança, lluminós, dins del núvol de l’Esperit Sant, flanquejat per la Llei (Moisès) i els profetes (Elies).

Fou un instant transfigurador i transfigurant. Crist pot ser un esdeveniment en la nostra vida, perquè Ell està abans present. Si Crist no fos present en la glòria de la seva resurrecció –la seva glòria, la que li pertany com a Fill de Déu– no podria ser un esdeveniment en la nostra vida, un esdeveniment "per a mi". Com la Cornèlia de la gran novel·la Retorn a Brideshead: «Jo no sabria viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu». No ens n'adonem, però Jesús poc a poc, pacient com és, va canviant la nostra vida, al final de la vida el trobarem a Ell i veurem que ha estat Ell qui ens ha acompanyat tota la vida i direm: Senyor meu, oh Déu del meu cor i de la meva vida. Serà la darrera abraçada, definitiva.