diumenge, 30 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)

En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.


Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.


Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?»

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

Aquí us deixem una cançó molt maca del grup Canta la Teva Fe que fa referència a aquest Evangeli. A la nostra Parròquia tenim la sort d'haver-la pogut sentir en directe :-))