dimecres, 19 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals, tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció, però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.


Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.



Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.