dilluns, 24 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)


Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.


En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.


El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

Escoltem la bellíssima pregària en forma de cançó "Jo crec en Vós, bon Déu", a càrrec dels Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona