dimecres, 16 de febrer de 2011

M’agrada la Missa de 10

De fet, totes les misses m’agraden. És clar. I en cada celebració intento presidir l’Eucaristia amb serenitat i sóc conscient que, quan pujo les escales del presbiteri i estic prop de l’altar del Senyor, exerceixo el ministeri en el punt més alt. Allà on el sacerdot adquireix la representació del Crist que no tant sols presideix la comunitat, i la saluda desitjant-li la pau, i proclama i predica l’Evangeli, sinó, cosa molt més gran, s’immola en Crist dient les paraules de la consagració. Es l’oblació de la pròpia vida unida a l’oblació de Crist a la creu. Sempre m’encomano quan baixo per la rampa a la Mare de Déu perquè no em deixi sol celebrant l’Eucaristia del seu Fill.
Però la Missa de 10 la celebro amb una gran alegria. És la primera del diumenge. És com estrenar-lo. Abans de missa de deu sempre hi ha creients que fan una estona de pregària a la Capella del Sagrament. La llum de l’hora tèrcia (l’hora en què els apòstols van rebre l’Esperit Sant) entra pels vitralls tant preciosos de la parròquia i ho inunda tot. Hi ha pau. Hi ha desig de pregària. Hi ha desig de rebre el Cos de Crist. Resplendeix el misteri del Diumenge, el dia del Senyor. La Pau de Déu davalla sobre nosaltres. Crist en nosaltres per sempre. Crist Eucaristia damunt l’altar, partit i donat. Després omplo del Pa de l’Eucaristia els pixis que la M. Teresa, i d’altres, porten als ancians. D’altres encara es queden a fer l’acció de gràcies i d’altres conversen abans d’anar cap a casa.
Són els cristians de la Parròquia, de Missa de deu, de sempre. Tots sortim contents: ja hem anat a Missa. Un diumenge més. Una Presència més del Senyor amb nosaltres. Gràcies, Senyor, per la Missa de deu que dóna tanta pau.
Tot és do vostre.