Iniciaré el portal d’aquest exemplar de la nostra estimada Revista amb un agraïment i un goig. Els dimecres obrim les portes de la nostra Parròquia als necessitats. Si no m’equivoco són unes quaranta sis famílies del nostre terme parroquial les que atenem. Els escoltem, els atenem en la mesura de les possibilitats..., moltes vegades sóc testimoni de llàgrimes. Aquests germans nostres els hauríem de rebre, i així ho volem fer, com si despleguéssim una catifa davant del Crist i Senyor.
No us penseu que no hi hagi feina: preparar-ho tot el dia abans, anar a cercar aliments per repartir al Banc d’aliments, posar dues simpàtiques cadires perquè no aparquin els cotxes, la bona de l’assistent social que ve per a ajudar-nos amb la seva delicadesa i discreció, els voluntaris de la parròquia que treballen per atendre’ls un a un. Anotar-ho tot. Fer-ho tot amb competència i discreció. Ho fan amb alegria i un gran respecte. Jo, que fa tants anys que treballo a Càritas sé el que passarà: acabaran estimant-los de veritat. Com si fossin de la família. Ningú, fora de quatre espavilats, que es detecten immediatament, va a Càritas a demanar. Perquè sempre és vergonyant fer-ho. Molts demanen pels seus fills, no tenen feina i els diners no arriben per passar el mes. La crisi econòmica fa estralls, doncs és la terrible crisi d’una economia sense ètica que cau sobre sí mateixa per insostenible. Alguns la pateixen més que d’altres. I els arrossega a la no esperança.
Quan els dimecres els voluntaris de la parròquia, amb la feina ben feta, tanquen les portes, havent-ho deixat tot net i enllestit, estan contents. Els ho noto. Perquè han fet potser la feina més important d’una parròquia, després de celebrar l’Eucaristia, que és fer que la comunitat cristiana sigui un aixopluc pels pobres. Jo els felicito i dono les gràcies a tota la comunitat que amb el seu suport material i espiritual fan que el Servei de Càritas de Crist Rei funcioni, i bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada