divendres, 25 de febrer de 2011

“És que el Crist està dividit? (1Co 1,13)

És un escàndol que, avui, les esglésies cristianes seguim separades, que no sapiguem fer un reconeixement ple. Avui fa un mes de la celebració de la setmana de pregàries per a la unitat dels cristians i hem pogut llegir molts documents de totes les confessions al voltant d'aquest tema.
Més enllà dels avenços que s’han fet, més enllà de la proximitat que hi ha entre les confessions ortodoxa i catòlica, més enllà de les moltes iniciatives multiconfessionals que arreu d’Europa han tirat pel dret i mantenen un lligam entre protestants i catòlics durant tot l’any...
Malgrat tot, és un escàndol. Perquè gairebé tothom ha sentit d'alguna manera que si es retornés als orígens del cristianisme la cosa seria molt més fàcil de solucionar. I, certament, crec que no els falta raó.
Quants cops no hem sentit a dir que les arrels autèntiques del cristianisme són les de les primeres comunitats, les que “eren constants en la pregària, junt amb les dones, amb Maria i els germans d’Ell” (Ac 1,14).
I aquell gran pas que significà el Concili Vaticà II, on és? 45 anys després, les esglésies cristianes segueixen sense entendre’s, tot i que és cert reconèixer que no hi ha les mateixes barreres que hi havia aleshores.
Si la Paraula definitiva ja ha estat pronunciada per Jesucrist, perquè ens entestem en pronunciar tantes paraules noves, tantes paraules humanes que ens separen, tantes afirmacions que ofenen?
La solució no es tancar-se cadascú en postulats inamovibles tot acusant, culpant o anatematitzant els altres. No és en l’Esperit, que hem estat tots batejats i que per això constituïm un sol cos? (1Co 12, 13)
Aquesta afirmació paulina es refereix als cristians, no només als catòlics. La nostra societat, bona part del món, viu avui dies d’angoixa i de sofriment. I Déu escolta aquest sofriment encara que nosaltres no l’escoltem. Déu escolta també el sofriment d’una església dividida, encara que nosaltres fem veure que no és cert, perquè ens pensem que la nostra és l’única i veritable. Després de 2 mil·lennis, tots plegats hem posat al sarró dels nostres dogmes i de les nostres doctrines coses que no són essencials, però que hem convertit en postulats essencials.
Ens hauríem de fer constantment la pregunta que Pau fa a la comunitat de Corint: És que el Crist està dividit? (1Co 1, 13)
Sí, és cert que ja hi havien divisions l’any 55 d.C., a tan sols 25 anys de la mort de Jesús! Això pot portar a pensar a algunes persones que, ara, a quasi dos mil anys de la mort del Mestre i Senyor és més que normal que hi hagin divisions. Doncs voldria dir que això no funciona així en les coses de la fe. Això funciona així perquè els éssers humans ens entestem en discutir sempre.
Voldria apuntar un darrer motiu de reflexió al voltant de la unitat dels cristians de totes les confessions. Si fins i tot dins cada una d’elles hi ha múltiples divisions! O no ho creieu així? Quants corrents de pensaments teològics hi ha? Quantes formes de veure les mateixes coses? Quants enfrontaments entre germans de la mateixa confessió? I això passa entre ortodoxes, entre catòlics... Potser la unitat ens durà a haver de renunciar a aquelles coses no essencials que deia. Tant de bo la unitat volguda sigui un camí per a renovar la fe cristiana i apropar-nos més al Crist original i a les primeres comunitats cristianes. No creieu que el món necessita del seny cristià?