dijous, 25 de març de 2010

Els que ens hi vam sentir convocats, vam assistir al Recés de Quaresma celebrat a la Parròquia amb el títol “Crist és el nostre Redemptor”, per aprofundir en el misteri de la passió i mort de N. S. Jesucrist.
No m’he plantejat descriure com va ser l’acte, amb música, cants, lectures, reflexions i, al final, l’adoració de la creu, sinó l’afecte que em va produir i quin ensenyament en vaig treure que m’ajudés a entendre quin és el missatge que novament ens porta la Quaresma.
Crist, en el vèrtex de l’agonia, suspès entre cel i terra, no el sostingué només l’amor del Pare, sinó el seu amor per tots nosaltres. Ell és l’enllaç entre el cel i la terra, el pont que ens condueix a la Glòria. Així, també, que parlar de la creu és parlar de perdó. Jesús no demana al Pare el perdó només per els qui el crucifica’n (Pare, perdona’ls, que no saben el que fan), sinó per a tots els homes. Tots som salvats, des del ‘bon lladre’ (T’ho dic en tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís), fins a tota la humanitat. Es tracta del Crist del perdó i la gràcia, i ens crida a saber perdonar sempre, és a dir a estimar. Perdonar és l’expressió de la grandesa de l’home, fet a imatge de Déu i de Crist i, per tant l’expressió de l’amor.
Els cristians en la creu hi hem de veure reflectit el dolor del món. Ha de ser una crida a llençar-nos a favor del bé dels nostres germans, ja que els cristians ens redimim en la mesura que practiquem les obres de misericòrdia. Diligents en la caritat, disposats a posar-nos al servei dels desheretats, dels malalts, dels que necessiten el pa de cada dia i el pa de l’estimació. Hem d’esdevenir una Església de comunió veritable.
No obstant, com a humans que som estem inclinats al pecat i tot i que de vegades pequem, en el sagrament de la penitència el Pare ens obre els braços com va fer amb el fill pròdig. Ell, mai no ens nega el seu perdó en el que retrobem les forces per seguir caminant i ens diu: “Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més”.
¿Quantes vegades no som nosaltres els que en comptes d’atansar-nos amb humilitat a cercar el seu perdó, ens justifiquem dient que no val la pena doncs tampoc ens escoltarà, no ens farà cas,...?
Això em porta a la memòria un paràgraf de ‘El Compte Arnau’ d’en Sagarra, quan la seva ànima vaga per la terra cercant el repòs que li és negat, doncs no el volen ni al infern, entra en un capella i es troba amb una creu amb un Crist crucificat. I entre d’altres coses (una bellíssima descripció de Crist), li diu:
“Però si ha conegut la meva mena
no voldrà pas mirar-me de bon ull,
com que jo sempre li he girat l’esquena, no sé si gosaré dir-li el que vull.”
...no sé si gosaré dir-li el que vull. No no sé si m’escoltarà, sinó que “com que jo sempre l’hi he girat l’esquena no sé si gosaré dir-li el que vull”.
La creu és un element de meditació i reflexió per excel·lència, ja que en la seva ignomínia hi ha la nostra força i la font on ens hem de sadollar els cristians, doncs per virtut del Crist aquest instrument de maledicció i de refús, es transforma en triomf i glòria.
Acabo amb paraules de la carta de Sant Pau als Romans: “N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.

1 comentari:

Assumpta ha dit...

Quines reflexions tan encertades, Jordi, per aquests dies... i per sempre. Hi ha algunes coses que hauríem de tenir sempre presents, no oblidar-les mai. Un recés com el de dissabte passat i la lectura d’aquest comentari teu hi ajuden molt ;-)