Setmana Gran

En una setmana concentrem el moll de l’ós de la nostra fe. Es com si fos la “setmana gran”. Ho mostrem tot i tot queda clar, sense barreres de cap tipus.

Ho comencem tot aclamant el Senyor el Diumenge de Rams, malgrat ens sabem sabedors que les nostres aclamacions són fràgils i, a la que les coses vagin malament, ens amagarem.

Després, celebrem comunitariament el sagrament de la reconciliació, del perdó, tot posant els ulls en la gloriosa Nit de Pasqua, i amb la intenció d'arribar-hi amb el cor net d'impediments que facin perdre un bri de la Llum Pasqual que tant anhelem.

El Dijous Sant, sentirem com ens diu Jesús un altra cop: “això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats.” (Mt 26, 28). Perquè Ell ens va ensenyar que no hi ha amor més gran que donar la vida pels germans (Jn 15, 13) i Ell la va donar pels pecats de tota la Humanitat, de tota la Creació.

El mateix dia del Sant Sopar omplirem la nostra celebració de signes universals i de significats cabdals: rentar els peus, la institució de l’Eucaristia, la caritat i l’amor, el sacerdoci...

També hem pregat fa pocs dies per les vocacions al ministeri ordenat, que recordem també el Dijous Sant. Que sorgeixin vocacions depèn de tantes coses! I al cap i a la fi tot es redueix a dir un senzill “sí” al Senyor, però, quin “sí” més compromès en una societat tant poc compromesa amb els altres!. Qualsevol grau del ministeri ordenat requereix donació i servei sense demanar res a canvi.

I el Divendres Sant ens tornarem a emocionar contemplant la Creu de Nostre Senyor Jesucrist. A la nostra ciutat amb aquell genuí acte de les “Tres Gràcies” que qui ha viscut, encara que sigui només un cop mai més l’oblida. Ens posarem en el seu lliurament fins a la mort i no en tindrem mai prou! La Creu és molt més que un símbol, és la realitat de la nostra Fe i el centre de la nostra vida.

I arribem al gran desconegut de la setmana gran: Dissabte Sant. Quan l'església és buida i tancada, després de tants ofici i tanta gent. Flors trencades i restes de cera per terra. L'església és fosca, resta en un silenci que convida a una nova conversió, una vegada més.

Però a l'església, entre la foscor i el silenci, hi ha algú que neteja allò que no serveix, que fa nosa... algú prepara un caliu, que esclatarà.

Com fa dos mil anys. Després de la desbandada general en veure el Mestre mort penjat entre els lladres, com un delinqüent, unes poques mans -amb no poc coratge- l'acaronen i el dipositen amorosament a la tomba, que resta fosca i silenciosa. I retornen a les seves cases amb un nus a les entranyes i amb una estranya sensació -que no s'atreveixen a explicar- al cor. Tanmateix en la foscor i el silenci de la tomba, com a la nostra església, quelcom hi succeïa. Ell havia fet la voluntat del Pare donant la vida per nosaltres, i això no pot tenir altra resposta que la Vida i la Llum.

Amb Maria i les altres dones com a pal de paller, l’experiència del Ressuscitat es torna palesa, universal, exultant, aclaparadora... Ja no poden callar!!

Com nosaltres. No callem, no ens acovardim, som cristians, seguidors del Crist, el Ressuscitat, el qui viu entre nosaltres, que ens fa a tots germans.

Qui gran final per la setmana més gran que ha tingut la humanitat.