Entrevista a... Antònia Masip

"Per damunt de tot, estimo la parròquia perquè és casa meva"

Ja era el lloc on anava a missa de forma habitual, però la primera comunió dels fills la van dur a una major implicació: Què puc fer per ajudar? I va esdevenir catequista... i la seva presència a la comunitat s’ha mantingut viva al llarg dels anys sempre amb un lema present: “si em necessiten estaré encantada i si no, també”.

P. Com vas començar a col·laborar amb la parròquia?

R. En un primer moment va ser per ajudar als meus fills i a través d’ells ajudar a la parròquia. Tenia un caire més personal que comunitari, però amb el pas del temps m’hi vaig sentir implicada. Va ser mn. Torres -que dit sigui de pas tenia alguns trets que he vist en l’actual rector- qui em va fer veure que hi havia alguna cosa més, un aspecte vocacional, de servei.

P. Una curiositat: com et relacionaves amb els nens? Feies de catequista, de mare, d’àvia...?

R. Ah! Es que feia de tot, depenent del moment. Hi ha moments que has de fer de catequista perquè has de transmetre coneixements, però també has de fer mama i d’àvia per poder fer-los-hi arribar un missatge que cada cop costa més.

P. I doncs, què diries als catequistes d’ara?

R. Sobretot recomano sinceritat i confiança immensa, no en les pròpies forces, sinó en la força de la pregària per saber acceptar els nanos com són sense forçar-los amb idees personals.

P. I Com parlar de confiança i esperit en uns moments de pèrdua d’espiritualitat entre tanta organització?

R. Es que hem arribat al fons i ara hem de remuntar. Part de la culpa de la buidor de l’Església ve de dins de l’Església. No de la jerarquia, de tota l’Església, ja que ens hem anat acomodant, baixant graons. Conserves les pràctiques però el contingut no. La influència externa pot influir però els temps són difícils i ens hem acomodat. Perdó! Ho he dir en singular: jo m’he acomodat. És que ens és fàcil parlar en general però hem d’implicar-nos personalment. D’altra banda ara tenim un potencial de treball humà immens però no està prou fonamentat. Ara fem feines i hem oblidat la diferència que hi ha entre fer una cosa i fer un servei.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?

R. Els joves! Ah! Els joves no l’han fet la societat, l’han trobat feta i els adults ens passem l’estona maldant perquè no són a la comunitat. Aquí, anys enrere, la cosa va començar en part a frenar precisament per la banda dels adults, i els joves s’hi van veure abocats. I sobretot, no caiguem en la idea de pensar que falten joves perquè facin la feina que nosaltres ja no podem o no volem fer.

P. També has participat en la comissió de Litúrgia.

R. Va començar a estructurar-se a l’època de mn. Torres, amb mn. Morell i també va tenir els seus moments àlgids i després va anar acomodant-se i ha seguit línies semblants a la resta. Ara continuo fent el servei de monitora.

P. Quina relació tens amb la parròquia, com a comunitat?

R. La meva relació amb la parròquia ha esta sempre bona. Malgrat hi hagi persones amb les que compartim afecte i diferim en idees o amb altres t’hi sentis més o menys unidas, empre m’hi he sentit molt bé.

P. I, per acabar, que li falta? O millor: què arreglaries?

Ho tinc molt clar: Un ale nou en tot. Falta esperit il·lusionat i fresc. I hem d’aprendre a rebutjar el fet que la parròquia és un lloc on “anem” a buscar coses sense valorar la riquesa que tenim. Perquè, per damunt de totes les coses, jo m’estimo la parròquia, perquè és casa meva.