diumenge, 15 de febrer de 2015

Adéu, Al·leluia.


Aquest diumenge acomiadem l’al·leluia. Ja no el tornarem a cantar fins a la nit de Pasqua. Llavors l’hivern haurà passat, i la primavera lluirà esclatada. Ara, però, els ametllers, un xic atrevits, han fet florida. Així ho he vist aquesta setmana a la carretera de Valls.

No cantar l’al·leluia durant la Quaresma és un costum antiquíssim de l’Església. L’hem de deixar de cantar per cantar-lo amb més goig el dia de la festa. Perquè la preparació de la festa no és el mateix que la mateixa festa. L’al·leluia és el cant de Pasqua. És un cant que ve de l’alba del matí de Pasqua, un cant incessant, que pren generacions i generacions de creients, que se’l van passant, com un cor darrera un altre cor i així incessantment.

L’al·leluia és un cant que troba la seva plenitud amb l’al·leluia infinit del cel i del Regne. Allí serà una plenitud i un intensíssim goig. L’al·leluia més que paraules és un so, com una mena de cant de llengües inarticulat, expressa el goig íntim i la certesa de què Crist ha ressuscitat.

Fem bona Quaresma per cantar amb un goig més gran l’al·leluia per Pasqua. Tot el que sembrem durant la Quaresma, de pregàries, d’amor als germans, de bondat de cor ... brotarà per Pasqua. Seran les flors de Pasqua florides pel Senyor Ressuscitat. Però, encara que el deixem de cantar no oblidem l’al·leluia, guardem-lo dins del cor. El tornarem a cantar. Som el poble de l’al·leluia. Som el Poble de la Pasqua. Bon diumenge, amics.

Escoltem aquesta melodia gregoriana, la música que et fa enyorar l’eternitat i que transcendeix el temps; aquesta música expressa millor el significat de l’al·leluia. Tanqueu els ulls i no penseu en res més sinó en el que escolteu. Ës un balanceig dolcíssim i enyoradís de Déu.